L'expansió de l'OTAN a l'Àfrica
Àfrica s'està convertint en un camp de batalla estratègic entre les potendies mundials, en particular entre els E.U.A, la U.E., Rússia i la Xina. La guerra de Líbia ha estat un nou capítol de l'expansió de l'OTAN a l'Àfrica.
La discreta però creixent penetració de la Xina en el continent per assegurar-se el subministrament de recursos energètics necessaris per al seu imparable creixement econòmic no ha deixat indiferents els Estats Units, la qual cosa reflecteix la importància que el continent africà té per als seus interessos. Així, l’octubre del 2008 es creava un nou comandament militar unificat de les forces nord-americanes a l’Àfrica, l’AFRICOM. De la mateixa manera, l’anomenada guerra contra el terror i la seva continuació, la guerra secreta engegada per Barack Obama, han augmentat les operacions militars clandestines i d’intel•ligència nord-americanes a diversos països africans (Somàlia, Marroc i Algèria).
L’OTAN ha ajudat a implementar la política nord-americana en el continent. La cobertura argumental d’aquesta política la va donar el Concepte Estratègic de 1999 de l’OTAN, actualitzat el 2010 a la cimera de Lisboa, que ha convertit tot el món en l’escenari de l’anomenada seguretat euroatlàntica. En aquest document s'estableix el subministrament dels recursos energètics com una prioritat en la política de seguretat. Així, doncs, en els darrers anys, l’OTAN ha anat desenvolupant una activa penetració política i militar en el continent africà.
El 2006 l’OTAN realitzava un exercici a gran escala, anomenat Seadfast Jaguar 06, a les illes de Cap Verd amb la participació de més de 7.000 efectius de 25 dels 26 membres que llavors formaven part de l’Aliança Atlàntica. Aquestes maniobres donaven la validació final, tot constatant la seva plena operativitat, de la Força de Resposta Ràpida de l’OTAN (NFR, per les seves sigles en anglès), una força de reacció ràpida de fins a 25.000 efectius capaç de desplegar la força expedicionària arreu del món dins d’un període màxim de cinc dies.
D’altra banda, aquesta expansió de l'Aliança Atlàntica ha anat acompanyada d'una progressiva col·laboració político-militar amb la Unió Africana (UA). De 2005 a 2007 l’OTAN va col·laborar amb la missió de la UA a Darfur (AMIS), transportant per mitjans aeris 37.000 efectius de la UA i entrenant més de 250 membres de l’AMIS. L’OTAN també està implicada a AMISOM, la missió a Somàlia de la UA. Des del 2007 ha transportat milers d’efectius d’Uganda i de Burundi a Mogadiscio per participar en operacions de combat en suport de l’aïllat Govern Federal de Transició. Des del 2008 ha establert una presència naval permanent davant de la Banya d’Àfrica, primer en les operacions Allied Provider i Allied Protector, i des de 2009, i sense final a la vista, per l’operació Ocean Shield. El setembre de 2007 s’iniciava l’assistència a la Força de Reserva Africana (ASF) de la UA, que pren com a model la Força de Resposta Ràpida de l’OTAN. L’OTAN dóna assessorament, entrenament i capacitació, i des de 2009 molts militars de la UA han passat per l’escola de l’OTAN a Oberammergau, a l’estat alemany de Baviera.
La guerra de Líbia ha estat la prova de foc real per a la NFR, i un dels seus efectes materials serà la incorporació de Líbia a l’associació militar de l’OTAN Diàleg Mediterrani nascuda el 1994, integrada per Egipte, Tunísia, Marroc i Algèria, però també Mauritània, Jordània i Israel. Fins ara Líbia era l’únic país de la riba mediterrània d’Àfrica que no n’era membre. L’OTAN entrenarà les forces armades del nou règim libi.
Els EUA i la UE volen assegurar-se l’accés als enormes recursos energètics i de matèries primeres de l’Àfrica, en competència amb els països emergents i en especial amb la Xina i Rússia, no només amb contractes comercials, sinó construint tot un entramat de relacions polítiques i militars. El suport a operacions de la UA, el suport a la creació de la Força de Reserva Africana (ASF), l’entrenament militar de forces africanes a les escoles de l’OTAN i la difusió de les doctrines i ideologies militars de l'Aliança Atlàntica permeten crear relacions i lligams que asseguren una incidència política real en les elits dirigents, al mateix temps que garanteixen una bona part del sucós mercat de compres d’armament africà, que també es objecte de competència.
Si l’OTAN va ser una peça clau per assegurar l’hegemonia nord-americana a Europa occidental durant la guerra freda, primer, i a tot Europa, després, ara l'Aliança Atlàntica pretén jugar el mateix paper a l’Àfrica.
