La privatització de la seguretat
Des del final de la Guerra Freda s'han constituït un gran nombre d'empreses que ofereixen serveis militars a governs, cossos diplomàtics, multinacionals, empreses mineres, petrolieres, agències de Nacions Unides, institucions internacionals o organitzacions no governamentals; són les anomenades Corporacions Militars Privades (CMP)
Sander Ammann (abril 2004). Materials de treball, núm.24
La liberalització econòmica mundial dels anys 80 s'ha caracteritzat per impulsar la privatització de molts serveis públics com l'abastament d'aigua, energia o sanitat. Aquesta tendència ha assolit també el terreny militar. Des del final de la Guerra Freda s'han constituït un gran nombre d'empreses que ofereixen serveis militars a governs, cossos diplomàtics, multinacionals, empreses mineres, petrolieres, agències de Nacions Unides, institucions internacionals o organitzacions no governamentals; són les anomenades Corporacions Militars Privades (CMP). Afirmen que la seva participació en el mercat dóna resposta a una creixent demanda de seguretat, que són respectuoses amb els drets humans i que es limiten a donar servei a aquells poders reconeguts internacionalment.
A dia d'avui corporacions d'aquest tipus tenen entre 15.000 i 20.000 homes situats a Iraq, xifra fins i tot superior al contingent britànic en aquest país. Per cada deu militars regulars presents a Iraq hi ha un treballador privat corporatiu, això representa un increment des de la guerra del Golf de 1991 quan la proporció era d'un per cada cent. Serveixi això de clar exemple sobre la tendència a privatitzar la seguretat des de principi dels anys noranta.
El final de la Guerra Freda va agreujar els conflictes interns que sofrien molts països a causa de la falta de suport que els proporcionaven els dos blocs. En aquest context apareixen els anomenats Estats fracassats, estats que han perdut el control sobre els instruments de coacció física i que no poden proporcionar seguretat a la seva població, a les empreses o al propi president de l'Estat.
Però si el final de la Guerra Freda va suposar l'aparició d'una demanda de seguretat que en molts casos no podia ser atesa per les forces militars de l'Estat (en països del Sud), també va suposar (als països industrialitzats) una reordenació dels efectius militars.
Dels aspectes d'aquest binomi demanda-oferta que van causar aquesta tendència a l'alça de les corporacions militars, el més significatiu va ser la predisposició d'alguns estats als retalls en els pressuposts de defensa motivant un excedent de soldats i armes que acabarien emprant-se en aquestes CMP. De la mateixa manera que el final de l'Apartheid va originar que molts exsoldats d'aquest règim decidissin integrar-se en aquest tipus d'empreses.
Aquestes multinacionals de defensa han estat creades per directius vinculats a l'exèrcit que fitxen exmilitars, alguns retirats i altres expulsats per conductes agressives, o delictives, soldats d'operacions especials o policies que busquen fer diners ràpids acceptant una ocupació prou perillosa com per ser sotscontractats.
Els soldats privats que hi ha a Iraq cobren un mínim de 15.000 $ al mes, encara que poden aconseguir pagues diàries de fins a 2.000 $ depenent del risc que corrin. Algunes d'aquestes empreses han aconseguit contractes de seguretat que ofereixen salaris de 250.000 $ anuals. Segons alguns experts, aquestes corporacions tenen uns ingressos d'aproximadament 100.000 milions de dòlars anuals, quantitat que podria doblar-se en el 2010 o fins i tot abans a causa dels esdeveniments a l'Iraq.
Els exèrcits occidentals i especialment el dels Estats Units estan cada vegada més privatitzats i la indústria dels serveis militars creix. Un sector en el qual es mouen exmilitars, hàbils en les relacions amb els governs i per als quals els nous conflictes són una font d'ingressos.
Depenent del criteri utilitzat es poden comptabilitzar al voltant de 90 empreses militars existents en aquests moments, la majoria d'origen britànic i nord-americà. Gairebé la totalitat de les CMP ofereixen un servei de protecció, assistència en emergències, consell estratègic, entrenament, formació, servei de vigilància i/o tasques auxiliars o desminat de terres. La composició d'algunes d’aquestes CMP és el resultat de l'evolució des dels mercenaris dels anys seixanta fins a la integració privada actual, i poden oferir soldats i batallons sencers disposats per a la lluita a més d'avions i helicòpters de combat. Per il•lustrar què fan aquestes corporacions i el significat de la privatització del militarisme es presenten uns exemples.
Executive Outcomes (EO), una CMP de Sud-àfrica constituïda per exsoldats del règim Apartheid, va aconseguir amb la seva actuació a Sierra Leone el 1996 derrotar els rebels iobligar a negociar la pau i a celebrar eleccions. Una vegada EO va abandonar el país va tenir lloc un cop d'Estat. Una altra empresa militar va entrar en acció quan el president en exili Kabbah va decidir contractar Sandline International per recuperar el poder a canvi de concessions a la companyia Diamond Works, interrelacionada amb la primera per a explotació de diamants. Es reflecteix d'aquesta manera l'íntima relació entre les CMP i les corporacions mineres o petrolíferes.
El 1992, durant la presidència de George Bush, Dick Cheney va encarregar a la sucursal d'Halliburton, Brown & Roots Services (en l'actualitat Kellog Brown & Roots) dur a terme un informe sobre la possible ajuda de les CMP a l'exèrcit. Per a la seva realització, Halliburton va rebre 3,9 milions de dòlars i 5 milions extra per a una actualització posterior. Després d'això, Halliburton i Kellog Brown & Roots han rebut dotzenes d'encàrrecs com l'aprovisionament logístic per a cada destacament militar americà. Només a l’Iraq, els seus compromisos, dedicats sobretot al marc petrolífer, els han aportat 2,3 mil milions de dòlars.
Cada vegada hi ha més tasques que anteriorment eren dutes a terme pel mateix exèrcit que estan sent encarregades a les CMP. Les seves funcions van des de la construcció de campaments fins al maneig i manteniment de complexos sistemes armamentístics i d'alta tecnologia com el bombarder B-2. Augmenta progressivament d'aquesta manera la dependència de l'exèrcit d’aquest tipus d'empreses, un sector gens innocu, d'altra banda, amb un creixent i convenient interès en els conflictes armats, com la invasió de l'Iraq.
Els membres d'aquestes corporacions es troben sovint en situacions de combat, com en l’entrenament de la policia a l'Iraq mitjançant el patrullament de carrer, i fins i tot s'expliquen ja algunes pèrdues humanes entre les seves files, sense que siguin reconegudes oficialment com a baixes de personal militar (s'hi refereixen com contractistes). Són exemple d’això els quatre assassinats i el tracte posterior donat als cadàvers dels empleats de Blackwaters a Faluya.
Els Estats Units és el país que més utilitza les CMP en el marc de les seves accions en política exterior a causa, essencialment, del fet que mentre qualsevol tramesa de tropes pròpies ha d'estar especialment autoritzada pel congrés, aquest permís no és necessari si la mateixa activitat la du a terme una CMP. El govern nord-americà també juga amb l'avantatge que per a l'opinió pública el més important és que no siguin els seus soldats els que morin en combat.
A Colòmbia la CMP Dyncorp té com a funcions destruir els camps de coca i informar sobre la situació dels rebels. En aquest últim context i al mateix país, el 1998 la força aèria colombiana va bombardejar un poble, va causar la mort a 17 persones i va basar l'atac en informacions errònies d'una CMP americana. Igualment al Perú, el 2001 una CMP nord-americana va informar l'exèrcit del país sobre un avió sospitós que, després que el fessin caure, va resultar que transportava únicament un grup de missioners. Organitzacions com la Creu Roja Internacional, UNICEF i el Programa Mundial d'Aliments necessiten CMP per a la seva protecció i a vegades per a altres tasques, com l'eliminació de mines antipersona. Després de l'experiència de la incapacitat de la comunitat internacional per impedir el genocidi a Rwanda, i tenint en compte, a tall d'exemple, que l'empresa Executive Outcomes va aconseguir amb només 35 milions de dòlars a Sierra Leone més que l'ONU amb 247 milions, estan sorgint experts, fins i tot dins de l'ONU, que proposen utilitzar les CMP per al manteniment de la pau. Ja el 1994 Koffi Annan va pensar a enviar contingents privats a Rwanda encara que la idea no va seguir endavant perquè ell mateix creia que el món encara no estava preparat per a aquell pas. Els principals avantatges per al seu ús són la seva rapidesa de reacció, el fet de ser un producte econòmic i l'existència d'una comandància fluida i integrada en comptes de caràcter ad hoc. Aquelles CMP que busquen més legitimitat internacional intenten no fer res que produeixi mala publicitat encara que, d'altra banda, el seu personal militar vol lluitar i no l’interessa el camí pacífic.
El principal dilema, a part dels ja esmentats, és l'assumpte de la responsabilitat. Qui es responsabilitza per les seves accions? Com es poden controlar les activitats de les esmentades empreses quan la seva màxima és la confidencialitat? En principi les CMP estan subjectes a la llei del país en el qual actuen però normalment operen en regions on la llei no té gaire valor o estan lluitant contra el mateix govern que ha de respectar la llei. Les CMP es mouen en un territori gris dins de la llei internacional. L'article 47 del Protocol Addicional de la Convenció de Ginebra no és aplicable a aquest tipus d'empleats de les CMP a causa que no s'adapten a la definició de mercenari que recull el text ni tampoc són soldats reconeguts. Països com l'Àfrica del Sud i Nova Zelanda tenen lleis que prohibeixen als seus habitants combatre a l'estranger sense permís.
L'altre dilema que s'obre gira entorn de la creació d'un nou mercat, privat, de la violència. La privatització de la seguretat i la defensa suposa la privatització de l'ús de la violència. Fins ara l'Estat modern tènia el monopoli de la violència legítima, els conflictes de Post Guerra Freda són una mostra de com l'Estat ha perdut el monopoli de l'ús de la violència encara que no el de la legalitat. Però l'aparició d'empreses legalment constituïdes que poden usar la violència de forma legal ens presenta un problema nou i molt seriós que haurem de debatre i davant del qual hem de prendre posició. Sobre qui ha de recaure la legitimitat de l'ús de la violència?
