Les bases d'EE.UU a Colòmbia
L'acord subscrit entre EEUU i el govern d'Álvaro Uribe de Colòmbia per a la utilització de bases militars en territori colombià és una prova que EE.UU. vol continuar exercint la seva influència en Amèrica Llatina i especialment exercir pressió sobre la Veneçuela d'Hugo Chávez.
El recent acord signat entre els governs de Colòmbia i EEUU sobre l'ús de bases militars colombianes per part del Pentàgon per a reforçar la lluita contra el narcotràfic, és la confirmació que EEUU no es resigna a no intervenir en els assumptes interns dels països del continent sud-americà, doncs l'acord ve precedit per la no renovació d'un altre acord que permetia a Washington utilitzar la base de Flassada a Equador, que expira en el novembre pròxim, i que deixava a EEUU sense bases operatives en el con sud-americà.
La importància d'aquest nou acord -i aquí resideix la gravetat de l'assumpte- és que fins al moment, és secret. Ni tan sols en la reunió dels Caps d'Estat d’Unasur en Bariloche (Argentina), Álvaro Uribe no va lliurar a la resta de mandataris cap document que pogués calmar les tensions dels més afectats per les bases d'EEUU, en particular els seus veïns Equador i Veneçuela. Tot el que ha transcendit als mitjans és que EE.UU. podrà utilitzar set instal•lacions militars colombianes per a continuar la lluita contra el narcotràfic. No obstant això, existeix el temor que l'acord vagi molt més allà de la utilització conjunta de set bases. Segons el parer de l'oposició política a Colòmbia, l'acord permet al Pentàgon la utilització d'un nombre indefinit d'instal•lacions, és a dir, que el govern d’Uribe ha hipotecat la sobirania de Colòmbia deixant en mans del Pentàgon la utilització de tot el territori nacional com camp operatiu militar per a EE.UU. Cal preguntar-se, doncs, per què l'acord és secret? L'oposició a Colòmbia recorre a la Constitució per a argumentar que qualsevol tipus d'acord internacional ha de ser confirmat pel Congrés (article 150); que, en política exterior, la Constitució torna a remarcar que qualsevol acord ha de sotmetre's al consens de la Càmera (articles 189 i 224); i que en els articles 9 i 227 es proclama el compromís de Colòmbia d'impulsar i articular la integració regional d'Amèrica Llatina i del Carib. És evident que l'acord subscrit amb la Casa Blanca va en sentit contrari, divideix i enfronta a Colòmbia amb la resta de països de la regió.
Recordem que la lluita contra el narcotràfic es va traduir en el Pla Colòmbia llançat en 1998 durant l'etapa dels presidents Pastrana i Clinton, i prosseguit després per Uribe i Bush amb uns resultats a dia d'avui catastròfics. Sota l'excusa d'acabar amb el cultiu de la coca s'ha expulsat a 180.000 camperols de les seves terres, molts han acabat refugiats a Equador i Veneçuela i altres desplaçats en l'interior de Colòmbia. No passa un dia sense que es coneguin nous assassinats i massacres en la guerra bruta que practiquen els paramilitars mitjançant assassinats i expulsió de camperols i indígenes en benefici de terratinents dedicats a la ramaderia i al cultiu de palma africana per a produir agrocombustible. En 10 anys la producció de palma ha passat de 145.000 hectàrees a 300.000 i el govern d’Uribe aspira arribar als 6 milions. A més, a pesar dels dotze anys transcorreguts, la coca continua sent la principal font d'ingressos dels escamots i el principal producte que engreixa el PIB colombià.
Llavors per què van servir els 5.000 milions de dòlars d'ajudes d'EEUU per al Pla Colòmbia? Pla que per cert va obtenir el suport del govern de José María Aznar amb una aportació de 100 milions de dòlars. Doncs han servit per a armar a les forces armades colombianes, com testifica el pressupost militar que ha passat de 3.439 milions de dòlars en l'any 2000 a 6.558 milions en 2008. És prudent suposar que el nou acord militar seguirà el mateix camí, continuar augmentant l'ajuda militar a Colòmbia.
La importància d'aquest nou acord -i aquí resideix la gravetat de l'assumpte- és que fins al moment, és secret. Ni tan sols en la reunió dels Caps d'Estat d’Unasur en Bariloche (Argentina), Álvaro Uribe no va lliurar a la resta de mandataris cap document que pogués calmar les tensions dels més afectats per les bases d'EEUU, en particular els seus veïns Equador i Veneçuela. Tot el que ha transcendit als mitjans és que EE.UU. podrà utilitzar set instal•lacions militars colombianes per a continuar la lluita contra el narcotràfic. No obstant això, existeix el temor que l'acord vagi molt més allà de la utilització conjunta de set bases. Segons el parer de l'oposició política a Colòmbia, l'acord permet al Pentàgon la utilització d'un nombre indefinit d'instal•lacions, és a dir, que el govern d’Uribe ha hipotecat la sobirania de Colòmbia deixant en mans del Pentàgon la utilització de tot el territori nacional com camp operatiu militar per a EE.UU. Cal preguntar-se, doncs, per què l'acord és secret? L'oposició a Colòmbia recorre a la Constitució per a argumentar que qualsevol tipus d'acord internacional ha de ser confirmat pel Congrés (article 150); que, en política exterior, la Constitució torna a remarcar que qualsevol acord ha de sotmetre's al consens de la Càmera (articles 189 i 224); i que en els articles 9 i 227 es proclama el compromís de Colòmbia d'impulsar i articular la integració regional d'Amèrica Llatina i del Carib. És evident que l'acord subscrit amb la Casa Blanca va en sentit contrari, divideix i enfronta a Colòmbia amb la resta de països de la regió.
Recordem que la lluita contra el narcotràfic es va traduir en el Pla Colòmbia llançat en 1998 durant l'etapa dels presidents Pastrana i Clinton, i prosseguit després per Uribe i Bush amb uns resultats a dia d'avui catastròfics. Sota l'excusa d'acabar amb el cultiu de la coca s'ha expulsat a 180.000 camperols de les seves terres, molts han acabat refugiats a Equador i Veneçuela i altres desplaçats en l'interior de Colòmbia. No passa un dia sense que es coneguin nous assassinats i massacres en la guerra bruta que practiquen els paramilitars mitjançant assassinats i expulsió de camperols i indígenes en benefici de terratinents dedicats a la ramaderia i al cultiu de palma africana per a produir agrocombustible. En 10 anys la producció de palma ha passat de 145.000 hectàrees a 300.000 i el govern d’Uribe aspira arribar als 6 milions. A més, a pesar dels dotze anys transcorreguts, la coca continua sent la principal font d'ingressos dels escamots i el principal producte que engreixa el PIB colombià.
Llavors per què van servir els 5.000 milions de dòlars d'ajudes d'EEUU per al Pla Colòmbia? Pla que per cert va obtenir el suport del govern de José María Aznar amb una aportació de 100 milions de dòlars. Doncs han servit per a armar a les forces armades colombianes, com testifica el pressupost militar que ha passat de 3.439 milions de dòlars en l'any 2000 a 6.558 milions en 2008. És prudent suposar que el nou acord militar seguirà el mateix camí, continuar augmentant l'ajuda militar a Colòmbia.
I aquí resideix el principal perill d'aquest insensat acord, que tot es redueixi a un increment de la militarització de la regió, més armes, major presència i llibertat de moviments per a les forces armades d'EEUU a Colòmbia. Això només pot ser vist pels països veïns com una intromissió en els assumptes regionals i una provocació, doncs des de les bases colombianes el Pentàgon no només sotmetrà a vigilància al narcotràfic i l'escamot, sinó que també sotmetrà a vigilància tota la regió, convertint-se en una amenaça per a la seguretat de Veneçuela, Equador i Bolívia, els països més hostils a la política exterior d'EE.UU. És per aquest motiu que els presidents Rafael Corretja d'Equador i Hugo Chávez de Veneçuela han llançat agres acusacions contra Uribe i han parlat d'una situació prebèl•lica.
Però l'acord de les bases amb Colòmbia no arriba solament, doncs té el precedent de la reactivació de la IV Flota d'EEUU. Desplegament que va ser anul•lat en 1950, però que des de gener d'aquest any torna a patrullar per Amèrica Llatina, fet que ha merescut el rebuig unànime dels governs del con sud-americà, amb la sola excepció del govern colombià d’Uribe. És a dir, la regió es troba davant una situació geopolítica extremadament delicada. Recentment s'han repetit diverses tensions entre Colòmbia i els seus veïns Equador i Veneçuela, les més alarmants: l'exèrcit colombià va bombardejar bases guerrilleres de les FARC en territori d'Equador, i Uribe va acusar al govern d'Hugo Chávez de facilitar ajuda i armament als escamots que operen a Colòmbia. Barack Obama i la seva política exterior tenen una bona part de responsabilitat que la pau en Llatinoamèrica estigui en perill.
