No a l'OTAN 30 anys després del Referèndum

Article de Pere Ortega aparegut al setmanari La Directa, el 20 de març de 2016

El 12 de març, es compleixen 30 anys del Referèndum sobre la permanència o sortida de l’Estat Espanyol de l’OTAN. Una votació que va donar un resultat a favor de la permanència de 52,5% i els vots en contra van ser un 39,8%. A Catalunya, però, va guanyar el No amb un 51% (recordatori pels independentistes favorables a demanar l’entrada a l’OTAN), No que també es va imposar a Canàries, Navarra i el País Basc.

Aquell Referèndum va ser motiu d’una gran campanya de mobilització social per part dels partidaris de sortir de l’organització militar més potent del bloc capitalista occidental. La campanya va prendre unes proporcions insospitades, la capacitat de mobilització social va ser enorme tan en terres catalanes com a la resta de l'Estat, i va permetre desenvolupar una forta creativitat, plasmada en múltiples propostes com cadenes humanes, marxes sobre bases militars, manifestacions, festes i un gran nombre d'actes de tot tipus com feia anys no s'havien vist. Al sí del moviment van estar molt actius els antimilitaristes, objectors, insubmisos, ecopacifistes, que combinaven viure en pau amb la naturalesa i entre les persones, feministes que consideraven que la guerra i l'exèrcit son alienes a la dona, així com altres moviments d’aleshores, especialment el veïnal i sindical.

Però els partidaris de sortir de l'OTAN vam perdre el Referèndum. El govern del PSOE de Felipe González havia utilitzat tota la força de l'Estat i els mitjans públics per doblegar la voluntat de la població que, en les enquestes, es manifestava favorable a la sortida de l'OTAN.

Aquella derrota va tancar de manera definitiva la transició espanyola de la dictadura franquista a la democràcia i, els moviments socials de llavors van veure frustrades les seves esperances de transformació i ruptura amb el vell règim, i esperaven que el nou sorgit de la transició de 1978 prengués unes dimensions diferents. Perquè la integració a l'OTAN es pot considerar com l'enterrament definitiu de les esperances de les forces socials que havien lluitat per construir un model de democràcia més participatiu que permetés intervenir directament sobre qüestions de transcendència. La prova és que mai més a Espanya es va celebrar un nou referèndum ni es van arbitrar mecanismes de participació democràtica. Mentre que, per contra, es consolidava una democràcia per delegació com a la resta de països del bloc liberal occidental.

Però aquella campanya per a la sortida de l'OTAN també va donar fruits. S'havia aconseguit posar al centre del debat nacional els valors de la cultura de pau, l'objecció de consciència, la no-violència, la desobediència civil, l’antimilitarisme, la solidaritat i la cooperació internacional. La prova d'això és que, pocs anys després, molta d'aquella gent que va estar en les mobilitzacions de la campanya del Referèndum, creava entitats d'ajuda al desenvolupament, de solidaritat, de drets humans i centres per la pau, o es vinculaven al moviment antiguerra, que més endavant es mobilitzaria en contra de les guerres del Golf, de l’antiga Iugoslàvia, Palestina, Afganistan, Iraq, Líbia i Síria, moviments i organitzacions que han mantingut viva la reivindicació de construcció de la pau en un món més solidari i sense guerres.

L’adhesió de l’Estat a l’OTAN la va decidir el govern de l’UCD de Calvo Sotelo l'any 1981. L’argument principal utilitzat per aquell govern per justificar la pertinença a l'OTAN va ser que donava seguretat i consistència a la integració d'Espanya en el bloc polític de l'Europa occidental i afavoriria la integració a la Comunitat Europea. Però existia un altre argument de pes i no declarat, l’entrada a l’OTAN era una concessió als militars després de l'intent del cop d'estat militar de febrer de 1981. És a dir, els militars es van veure premiats amb la incorporació a l’organisme militar que defensiva els “valors” del bloc occidental capitalista en front del bloc oriental socialista, en uns anys en què la guerra freda que enfrontava als dos blocs era molt virulenta i fins i tot es parlava d’una guerra nuclear limitada en sòl europeu. A més, els militars d’aleshores havien sigut educats en el anticomunisme, un dels pilars doctrinals de la dictadura franquista.

Els arguments utilitzats pels contraris a pertànyer a l’OTAN, incloent el PSOE, eren:
•    que contribuïa a l'enfrontament i a la divisió d'Europa en dues zones enemigues, el bloc socialista de l'Est i el capitalista de l'Oest en l’anomenada Guerra Freda;
•    que, en tractar-se d'un organisme militar, l'OTAN advocava per l'ús de la força com a solució dels conflictes. En aquest sentit, potenciava el militarisme ja que donava major pes als aspectes militars que als polítics per afavorir la distensió i la resolució dels conflictes;
•    que l'OTAN no era cap bon exemple de democràcia, sinó al contrari, ja que havia secundat dictadures (la de Salazar a Portugal i la Grècia dels Coronels), o havia permès cops d'estat militars a Grècia el 1967 i Turquia el 1971 i 1980;
•    que havia practicat la violència contra la ciutadania (a través d'una xarxa clandestina, anomenada Gladio, implicada en atemptats terroristes a Itàlia per desestabilitzar la democràcia i impedir que els partits comunistes arribessin al govern);
•    que contribuïa a la cursa d'armaments i a la nuclearització del territori europeu, ja que l'OTAN accentuava el perill d'una guerra nuclear limitada. En aquelles dates hi havia a Europa un fort rebuig a la instal·lació dels “euromíssils”: míssils Pershing i Cruise dels EUA i SS-20 de l'URSS.

Posteriorment, amb l'arribada al govern del PSOE i amb Felipe González com a president, el PSOE va canviar de posició i va secundar la permanència d'Espanya a l'OTAN, però davant de la pressió social exercida per una part important de la societat civil organitzada i les forces polítiques tan de centre com a l'esquerra del PSOE, es va haver d'acceptar la celebració del Referèndum.

El Referèndum contemplava unes condicions que després van estar vulnerades, recordem-les:
•    la primera era que Espanya no s’integraria en l'estructura militar integrada. Aquesta condició hauria d'haver estat respectada, però en canvi va ser vulnerada el 1997, quan el govern del Partit Popular presidit per José María Aznar, d'acord amb el partit de l'oposició, el PSOE, van acordar la incorporació d'Espanya a l'estructura de comandament integrada de l'OTAN
•    la segona era prohibir instal·lar, emmagatzemar o introduir armament nuclear en territori espanyol, aquesta condició, però, no estava sotmesa a cap obligatorietat de control donat que el Conveni signat amb EUA no obliga a informar al Govern espanyol de quin tipus d’armament transporta en els seus bucs i avions en transit per Espanya, i pel que sabem, el Govern tampoc ha preguntat sobre aquesta qüestió a EUA.
•    la tercera, contemplava la reducció progressiva de la presència militar d’EUA a Espanya, que avui també es pot considerar vulnerada pel increment important d’efectius en les bases de Rota (Cadis) i Morón (Sevilla) contemplats en el Conveni bilateral signat el juliol de 2015.

Aquests fets demostren el poc respecte dels dos principals partits de l’Estat espanyol, PSOE i PP, a la voluntat popular expressada mitjançant el vot a les urnes. El incompliment de les condicions pactades en el Referèndum justificaria avui que, les forces d’esquerres que reclamen una ruptura democràtica amb el règim nascut el 1978 i demanen una nova Constitució, reconsideressin la permanència a l'OTAN demanant la sortida o, si més no, un nou referèndum per retirar-se d’aquest organisme multilateral militar.