Aixecant murs: desconnexions humanes en una Europa Fortalesa

Ainhoa Ruiz Benedicto i Dani Aranda - Article publicat a la revista Comein de la UOC - 19/12/2018

És a la frontera on es mostra la nostra obertura física, social i política al món. Quan la gestió s'endureix, militaritza i privatitza acaba tenint un impacte cognitiu en el si de la societat: la militarització progressiva d'aquest punt de trobada que són les fronteres, ens acaba ensenyant que l'altre, el que ve de fora, és una persona estranya davant la qual no queda més opció que defensar-se. Això ens retrotreu al model de fortalesa medieval, on calia defensar-se dels bàrbars, per a això s'aixecava una muralla, i tot allò no desitjat per al sistema intern quedava fora d'ella. En aquest context parlar d'Europa Fortalesa no només és pertinent, sinó també necessari i urgent, volem viure emmurallats?

Mentre les mercaderies i el capitalisme financer no troben restriccions al seu moviment ni a la seva capacitat d'influència, els murs del món globalitzat són aixecats per controlar, impedir i interceptar el moviment de les persones, contradient la narrativa liberal sobre la llibertat de moviment pròpia de la globalització.

La realitat és que la globalització ha quedat lluny de portar igualtat i connexió entre territoris o la plena llibertat de moviment. Tampoc ha suposat una obertura total i igualitària de les fronteres, més aviat ha fet créixer la desigualtat territorial; depenent de la teva nació d'origen pots viatjar amb més o menys llibertat i seguretat. Al mateix temps, els controls, la vigilància i la recollida massiva de les dades relacionades amb els nostres moviments s'expandeixen i intensifiquen.

Mentre que el turisme és per a occident una font de riquesa econòmica, les persones desplaçades a la força per la violència de les guerres i les persones migrades que fugen de les grans desigualtats globals han estat convertides en una amenaça per a la seguretat. La qüestió dels fluxos migratoris passa d'una agenda social a una agenda de seguretat, amb la conseqüent criminalització de les persones que migren: una altra manera d'aixecar murs que transcendeix i legitima la construcció de les tanques que ens separen de la realitat global.

A principis del segle XXI el paper de les fronteres passa de ser un simple element delimitador de la integritat territorial i de la sobirania política, per convertir-se en espais geogràfics on apareixen noves amenaces, transformant-se en espais en guerra. En aquest context de militarització de l'espai fronterer, la mobilitat és entesa i tractada com una activitat sospitosa que s'ha de controlar, monitoritzar i registrar, i l'arribada de fluxos migratoris de persones desplaçades per la força, una amenaça per a la seguretat que requereix ser interceptada .

En lloc de deixar de promocionar la política de murs pròpia de la Guerra Freda, emmurallar és avui dia una clara aposta política que va en augment. Hi ha més de 70 murs en el món, la majoria construïts després de la Guerra Freda: Israel, Algèria, Calais (intern a França), Aràbia Saudita, Hongria, Turquia, Espanya, Índia, Estats Units, Croàcia, Bulgària, entre molts altres. Cada vegada més estats adopten la política d'emmurallar com a sistema de seguretat, construint una fortalesa per tal de tancar, segellar i impermeabilitzar l'interior i l'exterior i estendre la societat del control i coartar la - encara lluny de conquerir, llibertat de moviment.

La frontera és ara més que mai un instrument en mans dels privilegiats. Estem assistint, impàvids, a una lluita per l'última frontera, la que està en els cossos que migren i exerceixen el seu dret al moviment - eternament qüestionat, mai reconegut -, expulsats, redirigits, jerarquitzats per l'espai i els sistemes de control. Explotats políticament, canviats i negociats per acords, armes i sistemes de vigilància.

Aquesta narrativa que defineix a les persones que migren com una amenaça, apareix cada vegada amb més força en les estratègies de seguretat de la primera dècada del segle XXI dels països occidentals, i anirà en paral·lel de la construcció d'una Europa Fortalesa, que comença als anys 90 a l'Estat espanyol amb Ceuta (1993) i Melilla (1996).

Dels 28 Estats de la Unió Europea, 10 d'ells (Espanya, Grècia, Hongria, Bulgària, Àustria, Eslovènia, Regne Unit, Letònia, Estònia i Lituània) han construït murs en les seves fronteres per raons migratòries. Estem parlant de la construcció de gairebé 1000 km de murs construïts en territori de la Unió Europea. Cada vegada s'anuncien més murs al món per tal d'aïllar-se dels problemes que presenta el món globalitzat, la violència de la guerra i les desigualtats econòmiques.

Aixecant murs l'únic que aconseguim és desconnectar-nos dels altres i de tot allò que ens fa humans: la nostra capacitat de cooperar amb l'altre i d'enriquir-nos amb la diferència. Les fronteres són una oportunitat per trobar-nos, són un lloc per veure més enllà. Hem de seguir qüestionant la construcció de murs físics i no permetre que s'alcin murs encara més perillosos: els mentals.

Per saber-ne més:

Informe 35 del Centre Delàs d’Estudis per la Pau: Levantando Muros. Políticas del miedo y securitización en la Unión Europea.

The Economist (2015) Boundary walls and fences worldwide.