El TNP

 

Bàsicament, el TNP obliga els països signants a renunciar a la possessió d’aquest tipus d’armament, amb l’excepció dels països del Consell de Seguretat de l’ONU, als quals commina de manera vaga a fer passos cap al desarmament.

Paral•lelament hi ha uns altres dos tractats: el Tractat de Prohibició de Proves Nuclears (CTBT), que prohibeix la realització de tests d’armament nuclear, però que no està en vigor perquè l’Índia, Pakistan i Corea del Nord no l’han signat, i la Xina, EUA, Iran, Israel, Indonèsia i Egipte no l’han ratificat. Per altra banda, el Tractat de Reducció d’Armes Estratègiques (START), de caràcter bilateral entre EUA i Rússia i renovat recentment, limita el nombre d’ogives nuclears estratègiques activades i els mitjans llançadors, però obvia les armes nuclears tàctiques i les que estan en reserva.

Balanç del TNP

Valorar l’eficàcia de qualsevol tractat d’aquesta índole és complex i subjectiu, perquè no es disposa de cap referència amb què comparar-lo. És difícil fer hipòtesis de què hagués passat si no s’hagués signat el TNP, si hi hauria més països nuclears o si els arsenals serien més grans que els existents actualment. Malgrat acceptar que el TNP hagi pogut tenir un paper de contenció, no és menys cert que les fites marcades pel mateix tractat estan encara molt lluny de ser assolides. Hi ha més països posseïdors que en el moment de l’entrada en vigor i no només no s’ha aconseguit l’eliminació total de l’armament nuclear, sinó que ni tan sols ha comportat una reducció significativa dels arsenals. Per tant, es pot dir sense embuts que fins ara el TNP ha fracassat.

Una de els principals febleses del TNP és el seu caràcter discriminatori. A diferència de la Convenció d’Armes Químiques (CAQ), que estableix una prohibició universal, el TNP permet excepcions que han impulsat la proliferació. És més, aquest és un tema obert i periòdicament hi ha governs que es qüestionen el sentit d’autolimitar-se si no s’obté a canvi una garantia de desarmament complet. La perversitat d’aquesta situació és evident i, com que actualment molts països tenen la capacitat tecnològica per fabricar bombes atòmiques, el risc d’una proliferació massiva és encara present.

Vuitena conferència de revisió

Aquesta edició ve precedida per la conferència del 2005, que va acabar amb una clara confrontació entre els països que exigeixen un desarmament efectiu i els cinc posseïdors. Durant el 2009, però, s’han succeït les declaracions benintencionades, sinceres o no, dels líders polítics dels estats nuclearitzats. Alhora, EUA i Rússia es presentaran a la cimera amb el nou START signat sota el braç. És innegable que els preàmbuls aparents d’aquesta edició són molt diferents de la precedent, no perquè aquests siguin magnífics, sinó perquè els anteriors van ser nefastos. Això, és clar, en cap cas garanteix que aquesta reunió pugui consolidar avenços cap a un desarmament efectiu.

Actualment, considerant encara el desmantellament total en un horitzó molt llunyà, les negociacions se centren en com reprendre el procés de desarmament. Els organismes internacionals, governs i ONG que treballen en aquesta direcció s’enfronten a unes doctrines militars que encara reivindiquen la necessitat d’aquest armament i que, per exemple, exigeixen el desenvolupament de noves bombes tàctiques de baixa potència (sic) que puguin ser utilitzades en situacions de guerra convencional. Les pressions militars, les ànsies delirants de poder i els interessos econòmics intenten torpedinar qualsevol avenç.

Amb aquesta situació, els principals temes de negociació a Nova York seran:
•    Universalització del tractat. S’estan buscant fórmules per poder fer-hi entrar a mitjà termini l’Índia, Pakistan, Israel i Corea del Nord.
•    Desarmament nuclear. Hi ha dues propostes sobre la taula: la dels 13 passos aprovada a la conferència del 2000, o començar de nou establint les bases per a una futura negociació per una Convenció d’Armes Nuclears universal, similar a la de les armes químiques. Un nombre creixent de països encapçalats per Costa Rica i la societat civil aposten per la convenció.
•    Seguretat del material nuclear. Les implicacions d’un mercat negre són extremadament perilloses.
•    Desarmament i no proliferació regional, especialment la Resolució 1995 sobre Orient Mitjà.
•    Mesures per dissuadir els països que vulguin sortir del tractat, tal com va fer Corea del Nord.
•    Mesures per enfortir i fer efectiu el tractat, fins ara massa feble per les seves vulneracions i la seva poca capacitat executiva. 

Per altra banda, la societat civil s’ha agrupat al voltant de la Campanya Internacional per l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN). Aquesta campanya se centra a exigir l’aprovació de la convenció, argumentant que la probabilitat d’aconseguir l’eliminació fent passes fragmentades és pràcticament nul•la.

Què es pot esperar?

Com ja s’ha dit anteriorment, la fita d’un acord de desmantellament definitiu ni es considera com a opció. El quid d’aquesta cimera serà veure si es pot superar la paràlisi absoluta que hi ha hagut en els darrers anys en matèria de desarmament, i s’enceta una nova etapa en què s’estableixin objectius progressius i quantificables que es compleixin a mitjà termini. A similitud de la Conferència del Canvi Climàtic de Copenhaguen, els discursos oficials estan carregats de bones paraules, però hi ha massa senyals que la realitat va per uns altres viaranys. Una renovació de l’START que només desmantella el material obsolet, les pressions al parlament britànic per renovar la flota de submarins Trident o una política de reafirmació militar de Rússia, entre d’altres, no són els millors auguris de cara al maig. Tant de bo la societat civil i els països que lideren la proposta d’una convenció sobre armament nuclear tinguin la capacitat de pressionar que no han tingut fins ara però, malauradament, no hi ha massa espai per a l’optimisme.