La Unió Europea: un projecte inacabat
Publicat a Directa
Per assolir una Europa estable hem de caminar cap a una Europa unida políticament i solidaria amb els territoris més desafavorits o afectats. Només així caminarem cap a la desitjada pau, tan preuada pels pares intel·lectuals de l’actual Unió Europea.
La concepció de la Unió Europea, ara que molts dubten de la seva viabilitat futura, és molt profunda i convé recordar-la.
Abans de materialitzar-se, la idea d’unir Europa va ser mantinguda per filòsofs i visionaris com Víctor Hugo, el qual imaginà uns pacífics “Estats Units d’Europa” inspirats en ideals humanistes. El somni òbviament es va veure obstaculitzat com a conseqüència de les cruentes guerres sofertes durant la primera meitat del segle XX.
A pesar d’això, després de la Segona Guerra Mundial la idea d’unificar Europa ressorgí amb força. Els que s’havien oposat al totalitarisme durant la guerra estaven decidits a posar fi a l’odi i la rivalitat entre les nacions d’Europa i a crear condicions per a una pau duradora. Entre 1945 i 1950, una sèrie de polítics, entre ells Robert Schuman, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Winston Churchill van emprendre la tasca de persuadir els seus pobles de la necessitat d’entrar en una nova era d’estabilitat, mitjançant l’impuls dels interessos comuns, l’Estat de Dret i la igualtat de tots els països.
Robert Schuman, Ministre francès d’Assumptes Exteriors, va recollir una idea inicialment concebuda per Jean Monnet i, el 9 de maig de 1950, va proposar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA). La intenció era situar sota una mateixa autoritat la producció de carbó i acer de països que havien estat enemics. Les matèries primes que s’havien utilitzat per fer la guerra ara servirien un propòsit molt més just i constructiu: la reconciliació i la pau.
Avui que la situació és complicada per als països integrats en l’actual Unió Europea és necessari recordar l’esperit d’aquest projecte: l’estabilitat i la pau a Europa. Només des d’aquesta perspectiva podem entendre que la Unió Europea no hauria de ser una suma de països, sinó un conjunt. És aquest punt tan vital el que els líders europeus han oblidat.
S’ha contemplat la possibilitat d’abandonar Grècia ja que com només representa un 2% del PIB de la zona euro és prescindible. Els alemanys semblen no voler ajudar el poble grec perquè, segons ells, la situació que viuen és fruit de les seva pròpia negligència. I si bé és cert que els polítics grecs han abusat del finançament barat i fins i tot han amagat que ho estaven fent, també és cert que els alemanys, entre d’altres, també han superat els llindars de dèficit públic màxim marcats pels tractats europeus.
En conclusió, el projecte europeu és encara lluny de ser assolit tal i com es va dissenyar incialment i això és perquè s’ha oblidat el seu fi. Per assolir una Europa estable hem de caminar cap a una Europa unida políticament i solidaria amb els territoris més desafavorits o afectats. Només així caminarem cap a la desitjada pau, tan preuada pels pares intel·lectuals de l’actual Unió Europea.
