L'OTAN i l'11-S
L'OTAN després dels atemptats terroristes de l'11 de setembre de 2011 també ha tingut que adaptar la seva política als desitjos d'EUA. Però així i tot el seu futur continua sent una incògnita doncs EUA continua desconfiant dels seus aliats europeus amb un futur incert per l'Aliança Atlàntica.
Article aparegut a la revista digital Per la Pau de l'ICIP, setembre de 2011
Els atemptats del 11-S de 2001 als Estats Units van marcar un canvi en la geoestratègia mundial. EUA havia patit atacs en el seu propi territori, una cosa insòlita fins aleshores. Aquest fet va trasbalsar les estructures de defensa i seguretat d’EUA i els seus aliats. Aquesta convulsió també va afectar l’Aliança Atlàntica (OTAN), un organisme militar nascut per fer front a l’URSS durant l’etapa de la Guerra Freda que, un cop acabada, va entrar en una etapa d’indefinició. Els atemptats de l’11-S van ajudar a definir una nova estratègia de l’OTAN.
EUA, poc després de l’11-S, aprovarà una nova Estratègia de Seguretat Nacional on destacarà com a principal amenaça el terrorisme, seguit d’altres riscos, com la proliferació d’armes de destrucció massiva, els estats fracassats, la delinqüència organitzada i la dependència energètica. Alhora que definia dos pilars bàsics per fer front a aquestes amenaces: el manteniment de la supremacia militar i el dret a portar a terme accions bèl•liques preventives per defensar la pau i la seguretat a escala mundial. Immediatament començarà una croada contra el terrorisme, en la qual demanarà ajut als països socis de l’OTAN i el compliment de l’article 5 de defensa mútua del Protocol de l’Aliança, article que obliga, en cas d’atac a un país membre de la coalició, a donar-li suport i a participar militarment en la seva defensa. Però finalment EUA no arribarà a exigir el seu compliment. I l’octubre de 2001 comencen els atacs a l’Afganistan amb l'operació Llibertat Duradora, liderada per EUA amb ajut d’una coalició internacional de països que hi juguen un paper secundari. Per què EUA no va exigir l’aplicació de l’article 5 de l’OTAN? Perquè no es fia dels seus aliats i reserva a l’OTAN un paper subsidiari, com es veurà poc després, el gener de 2002, quan l’OTAN rebrà el comandament de l’ISAF. Una operació autoritzada pel Consell de Seguretat amb la missió d’ajudar a la reconstrucció d’Afganistan.
Aquesta desconfiança d’EUA cap als països europeus té precedents i cal buscar-los en els conflictes de l’ex-Iugoslàvia de 1995-99, en els quals l’OTAN va intervenir després que Europa hagués fracassat a posar remei als conflictes dels Balcans, i en els quals els països europeus havien quedat presoners d’antigues aliances amb les diferents repúbliques iugoslaves donant suport als diferents actors dels conflictes. Finalment, quan la situació era intolerable, primer a Bòsnia, després a Kosovo, va ser EUA a través de l’OTAN qui va imposar la intervenció. Però, quina és la lliçó que treu EUA d’aquella guerra? Que no pot intervenir militarment amb uns aliats que volen compartir el comandament militar, que estan demanant constantment explicacions sobre possibles irregularitats (bombardejos de l’ambaixada de la Xina i de la TV de Belgrad) o, sí més no, volen estar informats dels plans militars.
Però, malgrat que hi ha desavinences, l’OTAN igualment assumirà els nous plantejaments d’EUA. I, en la cimera de Praga de 2002, prendrà dues decisions importants: utilitzar forces militars per combatre el terrorisme, i adoptar la doctrina d’atacs preventius per impedir possibles atemptats terroristes. Així, s’aprovarà la creació d’una força de reacció ràpida (NATO Response Force), capaç d’intervenir en accions de guerra preventiva, sense límits d’actuació territorial, en missions com el terrorisme, les armes de destrucció massiva, operacions de manteniment de la pau i gestió de crisis. La doctrina d’atacs preventius evidencia el distanciament respecte a la Carta de l’ONU, que solament autoritza l’ús de la força sota el principi de la “legítima defensa”. Es tractava, de facto, d’una vulneració del dret internacional i llençava per terra la fràgil arquitectura d’ordre mundial que s’havia anat construint després de la II Guerra Mundial.
En el cas de la guerra d’Iraq (2003), torna a passar el mateix. EUA no compta amb l’OTAN a causa del desencontre entre els països més europeistes de l’OTAN, França i Alemanya, que s’oposaran fermament a la guerra d’agressió d’EUA contra Iraq. Això aboca l’OTAN a una crisi permanent, ja que no hi ha la unanimitat que exigeix el Protocol fundacional de l’OTAN. Aleshores EUA no acaba de confiar en uns aliats europeus dividits i deixa l’OTAN per a missions de post conflicte.
La qual cosa es demostra de nou en la intervenció de Líbia (2011), en la qual els països de l’OTAN s’han dividit, França pressionant per intervenir i Alemanya negant la seva participació. O d’altres, com Itàlia i la mateixa Espanya, hi han tingut una minsa col•laboració. Aleshores EUA, des d’un primer moment, avisa que el gruix de les operacions ha de recaure en mans dels països europeus de l’OTAN, advertint que Líbia no és un assumpte prioritari per als EUA i que s’anirà retirant a un segon terme, i que és Europa qui ha d’assumir els costos de l’operació. Aquest és un altre exemple del desinterès d’EUA per uns aliats europeus que no tenen una posició comuna de com intervenir en conflictes exteriors.
El descontentament amb l’Europa aliada s’explicita en les contínues demandes dels dirigents polítics del Departament de Defensa d’EUA del passat i del present (Donald Ramsfeld i Robert Gates) que Europa incrementi els pressupostos de defensa per poder assumir els seus compromisos d’intervencions militars al costat d’EUA. Així, Robert Gates, en el seu comiat d’Europa (juny 2011) perquè deixa la Secretaria del Departament de Defensa, ha pronosticat un incert futur per a l’OTAN i ha denunciat el comportament deslleial dels aliats europeus respecte al pressupost de l’Aliança, adduint que en els darrers deu anys la participació de la despesa d’EUA en el manteniments de l’OTAN ha passat de ser del 50% al 75%, i que l’aportació de l’Europa aliada ha disminuït a un 25%. La qual cosa és un motiu més de distanciament entre EUA i l’Europa aliada. EUA sembla no estar disposada a assumir el manteniment d’un organisme que no li és del tot fidel.
Una altra gran qüestió és en referència al mapa geopolític mundial. Europa era des del final de la II Guerra Mundial el territori on es dirimia el gran joc polític i econòmic mundial. Primer, durant la Guerra Freda, en què s’enfrontava a l’URSS. Després, amb la incorporació de l’Europa central i de l’est a l’eix de l’economia capitalista. Tota aquesta etapa ha estat d’un gran valor geoestratègic per als EUA per raons econòmiques, atès que l’Europa occidental era la gran aliada d’EUA i el principal mercat de la seva economia. Però això en els darrers deu anys ha canviat i s’ha produït un procés de remodelació de l’ordre mundial en el qual han aparegut nous actors, els BRIC (Brasil, Rússia, Ïndia i Xina), que han desplaçat l’epicentre geopolític i de creixement econòmic cap a altres indrets. Especialment Xina, que amb el seu constant creixement s’ha convertit en el gran motor de l’economia mundial. Per tant, Europa comença a perdre pes en els interessos geoestratègics d’EUA.
Així, ara, EUA es troba que l’OTAN ha perdut tot el seu sentit inicial i, malgrat que va adoptar un Nou Concepte Estratègic que li permet operar arreu del món, alguns dels seus aliats europeus són més un obstacle que uns fidels col•laboradors. Per altra banda, l’OTAN ha perdut el factor polític de cohesió interna que va tenir durant la Guerra Freda. I encara que s’hagi recorregut al terrorisme com a enemic principal, aquest no pot substituir el rol de la desapareguda URSS. I és que l’OTAN és un organisme militar que pot fer intervencions i guerres, però que no pot lluitar contra un enemic abstracte i sense una ubicació geogràfica determinada. El terrorisme només és pot combatre en dos dimensions, una d’interna, amb polítiques de seguretat i judicials, i una altra d’externa, amb mesures de cooperació per desactivar els conflictes que li donen arguments per desenvolupar-se.
L’OTAN és un organisme militar que necessita objectius polítics clars i avui això l’Aliança Atlàntica no ho té, cosa que li augura un futur incert.
