Cap a una tercera ona nuclear?
Sempre que hi hagi un Estat que disposi d'armes de destrucció massiva, hi haurà un altre Estat que tingui la temptació de produir-les. Avui, el món observa com altres estats -el que s'ha anomenat inici d'una possible "tercera onada nuclear"- estan seguint aquesta escalada. Al mateix temps, estem assistint a un procés accelerat de modernització i rearmament per part de les potències nuclears.
Jordi Foix, Materials de Treball, núm 31 (abril 2007)
Sempre que hi hagi un Estat que disposi d'armes de destrucció massiva, hi haurà un altre Estat que tingui la temptació de produir-les. Estats Units i Rússia, juntament amb el Regne Unit, França i Xina van ser els primers estats que van posseir la bomba atòmica. A ells es van afegir després Israel, Índia i Pakistan. També Sud-àfrica les va produir, encara que va ser el primer Estat que hi va renunciar. La Líbia de Gaddafi hi va estar coquetejant, i va arribar a desenvolupar un programa nuclear, actualment tancat. Avui, el món observa com altres estats -el que s'ha anomenat inici d'una possible "tercera onada nuclear"- estan seguint aquesta escalada, com és el cas de Corea, que ha realitzat una prova nuclear, o Iran, desenvolupant un programa nuclear en principi civil, que amenacen d’accedir al club d'amants de l'holocaust nuclear. Al mateix temps, estem assistint a un procés accelerat de modernització i rearmament per part de les potències nuclears, com per exemple el desenvolupament actual de l'escut antimíssils per part dels Estats Units i els efectes que produeïx a Rússia o Xina, o la renovació del programa de submarins nuclears britànic.
Ja és un tòpic, gairebé una banalitat, dir que després de la fi de la Guerra Freda es produïa un refredament de la carrera armamentística, especialment la nuclear, no obstant això ja han passat anys i la realitat ens mostra unes tendències que van decididament en el sentit contrari. La doctrina de la dissuasió nuclear, que d'alguna manera va funcionar en un món bipolar amb l’anomenat "equilibri del terror", avui sembla funcionar com estímul de determinats estats. Significativament perquè les grans potències, especialment els Estats Units, segueixen funcionant amb la mateixa lògica.
A tot això cal afegir la baixa consciència social d'una opinió pública enganyada respecte a la realitat del perill nuclear en concret i de les armes de destrucció massiva en general. S'han publicitat a través dels anys els diferents acords nuclears als quals s'ha arribat a escala mundial, no obstant això és menys conegut per l'opinió pública que aquests acords o estan frenats, incomplits, o no han estat ratificats per les potències nuclears. És per això que no solament no ha disminuït, com comentarem més endavant, el perill nuclear sinó que, al contrari, la realitat multipolar i fragmentada en l’àmbit geopolític en la qual ens trobem ha vingut a afegir incertesa, a fer més fràgil l'equilibri nuclear i a deteriorar la credibilitat dels acords actualment existents.
El govern de Corea del Nord ha acceptat negociar el fre de la seva capacitat nuclear, però després d'haver demostrat que la té, la qual cosa era el seu objectiu principal. És difícil que l'actual govern d'Iran segueixi els passos de Corea, procés que encara no està tancat positivament, si no veu una actitud recíproca per part de les potències occidentals, especialment d'EUA, pel que fa a la disposició a la negociació. Igualment si no veu una actitud recíproca en governs com el d'Israel pel que fa a la capacitat nuclear.
Segons un informe fet públic el 5 de març de 2007 per l’Oxford Research Group (ORG) difós per l'agència EFE (5/3/07), si l’Iran és atacat militarment, eventualitat molt plausible, això acceleraria la seva capacitat de desenvolupar el seu programa nuclear orientant-lo cap a usos militars. Com diu Frank Barnaby, expert membre d'aquest grup i un dels autors de l'informe: "Per dir-ho clarament, atacs militars accelerarien els avanços d’Iran cap a una bomba nuclear". Una acció militar sobre Iran provocaria els efectes oposats als que mediàticament es diu buscar. Com es diu popularment i com ha passat amb l'Iraq, seria mil vegades pitjor el remei que la malaltia.
El fet que apareguin realitats com la de Corea o Iran, és, en bona part, producte del fracàs del Tractat de no proliferació d'armes nuclears (TNP) per part de les potències que han de complir-lo, és a dir, les que avui disposen d'armament nuclear. El fracàs en l'any 2005 de la Conferència de revisió del TNP va ser un seriós toc d'alerta respecte a la situació actual i la demostració de la voluntat real de les potències nuclears respecte al desarmament que preconitza el Tractat. Només una actitud verificable, transparent i publicitada dels compromisos als quals obliga el Tractat donaria autoritat moral a la comunitat internacional, en concret l’ONU, per frenar les tendències a l'armament nuclear per part de nous estats. En la mesura que la dissuasió funciona com a forma de xantatge, no és estrany que un Estat que se senti amenaçat experimenti la temptació d'accedir al poder nuclear.
El dijous 1 de juny de 2006 es va presentar davant l’ONU l'informe Les armes del terror. Lliurar el món de les armes nuclears, biològiques i químiques (1). Aquest informe va ser elaborat per una comissió internacional independent d'experts denominada Comissió d'Armes de Destrucció Massiva (WMDC). Creada l'any 2003 a iniciativa del govern de Suècia, aquesta comissió està presidida per Hans Blix, conegut per haver dirigit des de l'any 2000 fins a juny de 2003 els inspectors de l’ONU en la investigació sobre armes de destrucció massiva a l'Iraq. Les seves inspeccions van demostrar la inexistència d'aquestes armes i tota la construcció de la mentida desplegada per l'administració Bush per justificar la invasió de l'Iraq.
L'informe Les armes del terror és un document que hauria de ser molt més conegut per la seva equanimitat, no és precisament un alarmista l’exdiplomàtic suec, i no obstant això les conclusions a les quals arriba són senzillament terribles. L'inici de l'informe al qual ens referim no pot ser més explícit en el diagnòstic de la situació actual. Diu el següent:"A pesar que s'ha posat fi a l'equilibri del terror de la Guerra Freda, les reserves d'aquest tipus d'armes segueixen sent extraordinàriament i alarmantment elevades. Al voltant de 27.000 en el cas de les armes nuclears, de les quals aproximadament 12.000 segueixen estant desplegades activament...Al llarg de la dècada passada, els esforços per assolir el desarmament i la no proliferació ha perdut embranzida i rumb".
Pel que fa a les armes de destrucció massiva, no hi ha altra sortida que la prohibició, és la conclusió a la qual arriba l'informe. Desplegar, com ens diu, tots el mecanismes intergovernamentals a disposició amb vista a assolir tres objectius principals: reduir el perill dels arsenals existents, impedir la proliferació i prohibir definitivament totes les armes de destrucció massiva.
En paraules de Hans Blix, les armes de destrucció massiva no poden desinventarse, però si que poden prohibir-se. És aquest, entenem, un repte del moviment pacifista i antimilitarista, la necessitat de crear una opinió pública massiva, iniciatives ciutadanes que recordin als poders públics aquells 6 i 9 d'agost de 1945, quan les poblacions civils d'Hiroshima i Nagasaki van experimentar en carn pròpia l'inici d'aquest camí.
Nota:
(1). Es pot obtenir l’informe complet, en anglès, a través de la pàgina web següent: http://www.wmdcommission.org. Accedint en "final report", a aquesta pàgina, es troba un resum en castellà de l'informe i les recomanacions.
