La inacabable proliferació nuclear

Ara fa trenta-sis anys va entrar en vigor el Tractat de No Proliferació d'Armes Nuclears (TNP). Malgrat les esperances despertades en aquell moment, podem afirmar que no només no ha disminuït el perill nuclear sinó que, per diferents factors, l'equilibri nuclear és avui molt més fràgil.
Jordi Foix. Materials de Treball, Núm. 28. Abril de 2006

Ara fa trenta-sis anys, en concret l'any 1970, va entrar en vigor el Tractat de No Proliferació d'Armes Nuclears (TNP). Aquest tractat, en aquell moment, va despertar una certa esperança pel que suposava de reconeixement de la gran pressió social internacional en pro del desarmament nuclear, en certa manera semblava una primera inflexió en la carrera nuclear. Tres decennis després podem afirmar que no només no ha disminuït el perill nuclear sinó que, per diferents factors, l'equilibri nuclear és molt més fràgil.

L'assumit pel TNP com a objectiu principal -eliminació progressiva dels arsenals nuclears, el seu control i la prohibició de fabricació de nous- és avui tan llunyà o més que llavors.

Des d'aquell 1970 fins avui, i malgrat que un total de 188 estats han signat l'acord, incloent els que, oficialment, tenen armament nuclear - Estats Units, Rússia, Xina, França i Gran Bretanya- que, alhora, són els membres permanents del Consell de Seguretat de les NU, els incompliments han estat sistemàtics i avui hi ha més països amb armament nuclear que llavors.

Els governs d'Índia i Pakistan van realitzar les seves primeres proves atòmiques l'any 1988, convertint-se en els primers països no adherits al TNP que reconeixien posseir armes nuclears sense comptar els abans esmentats. Un altre Estat que disposa d'armes nuclears, encara que sense reconèixer-ho oficialment, és el d'Israel, al qual se li calculen, segons les fonts, la possessió d'entre 100 i 300 bombes nuclears. Tots tres són Estats que no han signat el tractat. A això hem d'unir les notícies no confirmades però molt versemblants que Corea del Nord, que es va retirar del TNP el 2003, ja disposa de diverses bombes nuclears. Això últim donaria sentit al canvi d'actitud, més negociadora, de la resta d'estats nuclears, especialment EUA, respecte a Corea del Nord.

L'únic exemple en positiu de tot aquest procés és el presentat per Sud-àfrica. Aquest Estat, que havia iniciat, poc abans de la fi del règim d’apartheid, un programa d'armament nuclear, hi va renunciar públicament el 1994 i va destruir les armes nuclears que havia construït..

Dissuasió i doble discurs

Podríem dir que l'actual situació és el resultat pantanós al qual ens ha dut la cultura de la dissuasió, és a dir, del terror nuclear utilitzat com a arma de dissuasió. Una de les característiques del govern d'Estats Units, actual potència dominant en solitari, i del conjunt d'estats que conformen el Consell de Seguretat, ha estat i és la utilització del "doble discurs" o la "doble vara de mesurar" enfront dels estats que han qüestionat en la pràctica el tractat. La reacció s’ha donat sempre segons l'alienació de l'Estat, segons formi part del món "occidental" i els seus aliats, o formi part dels estats "empestats" o "canalles" (rogue states) o, com Corea del Nord, ja tinguin les seves armes nuclears disponibles. Així, ens vam trobar que Brasil ha estat desenvolupant tecnologia de doble ús, en concret producció d'urani enriquit i, encara que no va permetre investigar les seves instal·lacions, ha continuat amb el seu programa. Japó, per altra banda, ha anunciat la revisió del seu compromís, anunciat en finalitzar la II Guerra Mundial, de no fabricar ni adquirir armament nuclear ni de consolidar un gran exèrcit, motivant una situació de "guerra freda" amb Xina. Són notícies que amb prou feines han merescut una petita atenció en els diferents mitjans de comunicació i, pel que sembla, al Consell de Seguretat.

Amb això, arribem a la situació actual amb el focus de l'atenció pública centrat a Iran i el seu actual president, al qual es prohibeix de fer el que ahir es va permetre a Brasil el 1998, és a dir, el desenvolupament de tecnologia pròpia per enriquir l'urani.

No és gens senzill no reconèixer la immensa capacitat de desestabilització d'un Iran nuclearitzat militarment (carrera d’armaments a la zona, perill de desastre humà i mediambiental, etc.). No obstant això, el president iranià ha afirmat que el desenvolupament del seu programa passa per la nuclearització civil i no hi ha dades que indiquin el contrari, encara que l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA) afirma haver trobat "indicis" en les seves inspeccions. Però, en tot cas, el tema passa pel doble ús -el procés tecnològic necessari per a un programa nuclear civil i militar és pràcticament el mateix- i el control de la producció de l'urani enriquit. La gran dificultat resideix en la poca o nul·la autoritat política i moral dels països que ostenten el poder nuclear, i el control del negoci de l'enriquiment de l'urani, a l'hora de fer pressió a determinats països. La necessitat de ser equitatiu duu a pensar que les argumentacions que valen per a uns valen també per als altres, és a dir, per a tots.

La invasió de l'Iraq amb l'argument demostrat fals d'existència d'armes de destrucció massiva és un argument per als que mantenen el dret al desenvolupament del poder nuclear per part d'Iran, que -suposadament- podria frenar els intents per part d'alguna nova i circumstancial "coalició per a la pau" de fer el mateix amb Iran. Corea del Nord seria l'exemple. Però tot això finalment és una escalada infinita del perill nuclear. Ens podem imaginar a l’Orient Mitjà dues potències militars nuclears com Israel i Iran al mateix temps?

Una orientació pacifista no alineada

La perspectiva del pacifisme ens duu a pensar que no es tracta ni del suposat dret a armar-se nuclearment de forma "preventiva", ni la fracassada política de la dissuasió nuclear que pot alentir l'escalada nuclear però no frenar-la.

És senzillament suïcida el plantejament desenvolupat des d'algun sector de l’altermundisme, en el sentit que "ja que EUA, França, Israel…tenen la bomba atòmica, Iran té també el mateix dret”; crec que aquest suposat "dret" el ho tenen ni els uns ni els altres. Un moviment social d'orientació pacifista adquireix el seu sentit profund, en aquest cas, en l'exigència del desmantellament dels actuals arsenals nuclears i la renúncia definitiva a la proliferació nuclear, tant la militar com la suposadament civil.

Els últims informes compten, el 2005, més de 31.000 caps nuclears emmagatzemats en diferents països, és a dir, tot el planeta és avui un immens polvorí nuclear. En realitat, el camí únicament passa per l'exigència social massiva del compliment rigorós del TNP, iniciar un camí cap a la desnuclearització militar efectiva i avançar en la desnuclearització civil a favor de tecnologies energètiques toves. D'alguna manera i, encara que sigui contradictori, avançar pel camí iniciat per Sud-àfrica el 1994.