Adéu a l’escut antimíssils i l’armament nuclear?
Publicat a Directa
Aquests darrers dies els mitjans de comunicació anaven plens de dues notícies que podrien afavorir molt un possible procés de desmilitarització del món. Ens referim a la decisió del govern nord-americà de no instal·lar l’escut antimíssils a Europa i a la Resolució 1.887 del Consell de Seguretat de l’ONU que demana l’inici del desarmament nuclear.
Els mitjans de comunicació transmeten una eufòria que nosaltres, però, estem molt lluny de compartir.
Pel que fa al primer punt, el govern dels EUA havia programat la instal·lació a Europa d’un escut antimíssils, que consistia en radars a Txèquia i míssils interceptors a Polònia. L’administració Obama ha anunciat que el substituirà per un desplegament de míssils interceptors SM-3. Els míssils s’instal·laran inicialment en vaixells i a partir de 2015 es desplegaran a terra, principalment en països del sud d’Europa i Turquia. De cap manera això es pot qualificar d’abandonament del programa, sinó d’una modificació. Modificació que els EUA es veien obligats a fer perquè, no ho oblidem, el Parlament de la República Txeca havia rebutjat la instal·lació dels radars al seu país. A més, els míssils interceptors a Polònia eren causa de fricció entre els EUA i Rússia. Rússia percebia l’escut com un perill i el Kremlin ja havia declarat que produiria molts més míssils i capaços d’esquivar l'escut. Sembla prou clar que la negociació entre els dos països ha fet que els EUA s’hagin tirat enrere en el projecte dels missils. A canvi de la retirada del projecte inicial, els EUA han obtingut de Rússia el permís de trànsit pel territori rus dels combois nord-americans que van a l’Afganistan, una major cooperació de Rússia en aquesta guerra i possiblement una actitud més col·laboradora respecte a l’altra preocupació dels EUA: l’Iran.
No obstant això, valorem positivament una conseqüència d’aquest canvi: Rússia ha decidit congelar les mesures planejades en resposta a l’escut nord-americà i, possiblement, descartar-les definitivament. Aquestes mesures incloïen el desplegament dels sistemes mòbils Iskander dotats de coets tàctics d’abast entre 50 i 300 km i capaços de dur càrregues de fins a 480 kg.
Pel que fa a la Resolució 1.887 del Consell de Seguretat de l’ONU, tampoc no podem evitar un cert escepticisme. Malauradament no veiem un gran avenç respecte el Tractat de no Proliferació Nuclear, TNP. La Resolució insisteix en les bones intencions ja expressades en el TNP.
La Resolució demana als estats que no han signat el TNP que s’hi sumin. Però si no ho han fet fins avui, perquè ho han de fer ara? Creieu que Israel, el Pakistan, l’Índia i Corea del Nord signaran el TNP i renunciaran al seu arsenal nuclear, simplement perquè existeix una resolució que els convida a fer-ho?
Els estats nuclears es comprometen a reduir els seus arsenals. De fet, ja fa anys que els dos gegants de l’armament nuclear s’estan desarmant.
La Resolució crea el marc per actuar legalment contra l’expansió de la tecnologia nuclear incontrolada. D’aquí es desprèn que es poden prendre mesures punitives contra els estats que pretenen armar-se nuclearment, és a dir l’Iran. Però quines mesures es prendran contra els estats que ja estan armats nuclearment i no han signat el TNP? És obvi que un estat nuclear és més perillós que un que pretén de ser-ho.
Aquest canvi de configuració de l’escut antimíssils pot portar una atmosfera més distesa a Europa i això és positiu. Però, contràriament, és preocupant que els dos estats més armats del món col·laborin en perjudici d’un dels més pobres, l'Afganistan. Per donar més força a la Resolució sobre armament nuclear, caldria fixar uns terminis i uns ritmes de desnuclearització. I això donaria més credibilitat per demanar a altres estats que no s'armin. Curiosament, els membres d'aquest Consell de Seguretat que l'ha aprovada són els que estan carregats fins a les celles d'armes nuclears (l'equivalent a cent mil Hiroshimes). Què podem esperar d'ells?
