Agrocombustibles i violència
Si en els conflictes pel petroli el que està en joc és el control de les zones productores i les vies de transports, els agrocombustibles estan generant nous conflictes violents on el que està en joc és el control i possessió de la terra i l’agroindustria que col·lisiona amb el dret a la terra i a la sobirania alimentària per a poblacions indígenes i milions de camperols i camperoles arreu del món, que l’han conreuat al llarg de generacions.
Tomàs Gisbert, Materials de Treball, núm. 34 (juny 2008)
La crisi energètica global ha posat damunt la taula el debat sobre els agrocombustibles, els quals són presentats no només com una sortida a la crisi energètica cada vegada més propera sinó també a l’escalfament global. Decisions de la Unió Europea i dels Estats Units estan encaminades a incentivar la producció i l’ús de l’agrodièsel i l’agroetanol. La UE mitjançant la directiva 2003/30/CE del Parlament Europeu i del consell, de 8 de maig de 2003, “relativa al foment de l’ús de biocarburants o altres combustibles renovables per al transport” marca metes de substitució de combustible fòssil per agrocarburants per al transport. Aquestes metes, que han de ser complertes pels estats membres, són del 5,75% per al 2010 i van encaminades cap a una substitució del 20% el 2020. Estats Units, d’altra banda, va aprovar la Llei de política energètica d’agost de 2005, per incentivar econòmicament el desenvolupament, consum i importació de fonts alternatives renovables d’energia, especialment l’etanol i l’agrodièsel.
Estats Units i la Unió Europea estan duent a terme una agressiva política per estimular la producció d’agrocombustibles per poder substituir una petita part del petroli amb que satisfan les seves desmesurades necessitats energètiques, base de l’actual model de producció i de consum. Però aquesta política ja està tenint greus efectes sobre els països del Sud. El Nord no pot cobrir per si mateix els objectius de substitució plantejats. Es calcula que si Europa hagués de cobrir el 20% de la producció prevista per al 2020 necessitaria destinar a agrocombustibles la meitat de la terra cultivable a Europa, i a més aquest 20% només cobriria l’increment estimat de consum de combustible d’aquí al 2020, és a dir, que no substituiria res de l’actual consum sinó que només serviria per assegurar l’increment estimat. Aquestes polítiques han convertit els territoris cultivables del Sud en un botí cobejat per satisfer les necessitats de consum dels països desenvolupats i un agreujament de la terra com a font de conflictes.
Els agrocombustibles ja estan tenint un efecte sobre la fam en el món, en particular pel canvi en l’ús de les terres del països del Sud. De fet, han afegit més pressió sobre zones ecosensibles ja molt amenaçades, com les selves tropicals, causant deforestació i destrucció d’ecosistemes; afectant la fertilitat del sòl, la disponibilitat i qualitat de l’aigua, i estan desplaçant cultius alimentaris, posant en perill la seguretat i sobirania alimentària dels pobles. Aquesta “onada verda” dels agrocombustibles, sota el pressupòsit de superar la crisi de l’escalfament global i el consum depenent del petroli que diuen encarar les polítiques de la UE i d’Estats Units, estan provocant a països com Colòmbia, Equador, Brasil, Paraguai, Mèxic, Indonèsia, Malasia o Argentina una forta onada de violacions dels drets humans, d’apropiació il·legal de la terra, de descamperolització i de destrucció ambiental.
Els països del Nord plantegen els agrocombustibles com una alternativa estratègica per diversificar les fonts energètiques i minimitzar la dependència del petroli i de les zones conflictives on es produeix. Al voltant del petroli s’ha construït tota una geopolítica de guerra per assegurar-ne el control i el subministrament en un marc de major competència per un recurs que s’acaba. Estats Units ha fet de l’accés al petroli un dels elements clau per mantenir la seva hegemonia mundial. El 1980 un president demòcrata, Jimmy Carter, va definir l’anomenada Doctrina Carter la qual afirmava el subministrament de petroli del Golf Pèrsic com un interès vital per a EUA, i afegia que es faria servir qualsevol mitjà necessari, inclosa la força militar, per garantir el subministrament de petroli. Les diferents administracions nord-americanes han mantingut aquesta doctrina i, en aquests darrers vint anys, quatre grans operacions militars han estat marcades per aquesta doctrina (l’escorta de petrolers kuwaitians el 1987 sota pavelló d’EUA durant la guerra Iran - Iraq; la guerra del golf de 1991, la guerra d’Afganistan el 2001 i la invasió d’Iraq el 2003). Estats Unitats, en assegurar-se el paper de potència dominant a les zones productores, aconsegueix no només assegurar-se la garantia d’un futur aprovisionament de petroli, sinó també exercir un control sobre l’aprovisionament energètic d’altres països importadors de petroli, que veuen la seva seguretat energètica condicionada a la presencia d’una poderosa força militar nord-americana a les zones productores.(1) Aquesta dinàmica de guerra ve sustentada per un exèrcit, que ell mateix s’ha convertit en un dels principals consumidors de combustible del món, el 2005 va consumir 134 milions de barrils de cru, el mateix que va consumir un país sencer com Suècia.
Però l’impuls que s’està donant als agrocombustibles no està servint per desactivar la dinàmica de guerra del petroli, perquè si d’una banda a aquestes altures ja és clara la impossibilitat de la substitució del consum energètic fòssil per agrocombustibles, de l’altra, els agrocombustibles han obert una nova via de conflictivitat. Si en els conflictes pel petroli el que està en joc és el control de les zones productores i les vies de transports, els agrocombustibles estan generant nous conflictes violents on el que està en joc és el control i possessió de la terra i l’agroindustria que col·lisiona amb el dret a la terra i a la sobirania alimentària per a poblacions indígenes i milions de camperols i camperoles arreu del món, que l’han conreuat al llarg de generacions. El cas colombià, que viu un llarg conflicte en el que no es pot menysprear el paper que hi té la seva condició de país productor de petroli, pot servir per il·lustrar el conflicte que estan provocant els agrocombustibles.
La palma d’oli. El cas colombià
Els darrers 10 anys el cultiu de la palma africana a Colòmbia ha viscut un fort increment, ha passat d’ocupar 145.000 ha. el 1998 a 300.00 a l’actualitat, i s’estima que fins 6 milions d’hectàrees poden ser destinades al seu conreu.
La palma d’oli és una palmera tropical de climes càlids, molt apropiada per a l’elaboració d’agrodièsel, a més d’altres aprofitaments, ja que entre les oleaginoses és de les que té un major rendiment per hectàrea. Els principals productors mundials d’oli de palma són Malàisia i Indonèsia. A Indonèsia es van talar més de 18 milions d’hectàrees de bosc per sembrar palma d’oli i a Malàisia són coneguts els efectes devastadors que ha tingut el seu cultiu intensiu, que va ocasionar el 87% de la deforestació ocurreguda entre el 1985 i el 2000, que ha fet disminuir la diversitat agrícola i la qualitat de l’aigua per l’ús de fertilitzants, pesticides i maquinària. Especialment greu va ser la situació el 1998, quan un núvol de fum va cobrir aquests dos països, producte de la crema de boscos.
El govern d’Uribe ha fet de l’extensió dels conreus de palma una qüestió estratègica de domini polític, social, econòmic i militar del territori. Dóna suport a nous projectes, com el Projecte Gaviotas 2, que espera cobrir 3 milions més d’hectàrees amb el que ja s’ha anomenat com a “desert verd” de la palma. El govern està lligant aquests projectes a la reinserció de paramilitars amb la qual cosa s’asseguraria disposar d’un control politicomilitar del territori i del control sobre una mà d’obra barata.
Fidel Mingorance, en el seu excel·lent estudi, “El flujo del aceite de palma Colombia-Bélgica-Europa”(2) ha documentat la violència que ha acompanyat el procés d’expansió de les plantacions de palma africana, mostrant com la seva extensió ha coincidit amb les àrees d’expansió i presència paramilitar. De l’anàlisi de les zones de producció es desprèn que l’apropiació de terres, el desplaçament forçós, l’assassinat de sindicalistes, líders socials i camperols, les matances, les desaparicions forçades, el rentat d’actius del narcotràfic i el paramilitarisme no són fets puntuals sinó que responen a un model. Mingorance ha resumit aquest problema en cinc fases:
1. Conquesta paramilitar. Fase inicial en la qual es crea un clima de terror generalitzat, amb assassinats, matances i desaparicions forçades per provocar el desplaçament forçat massiu del seus habitants i la desaparició de qualsevol tipus de contesta social o sindical.
2. Apropiació il·legal de terres, robatori o compra amb intimidació. Les terres conquerides pels paramilitars entren en un procés de “legalització” totalment irregular en el qual unes són directament robades als seus propietaris, i les altres són comprades a preus molt baixos mitjançant la intimidació armada i finançades amb diner del narcotràfic.
3. Sembra de la palma. Les empreses palmeres estableixen les grans plantacions de la palma africana. Si hi ha bosc, es fa tala rasa i es ven la fusta, obtenint un benefici extra en espera de poder recollir les primeres collites (tres anys després de la sembra). En la majoria de casos s’incompleixen les normatives ambientals.
4. Una vegada establert el complex palmer s’inicia el procés agroindustrial de l’oli de palma. Els paramilitars continuen vinculats a les plantacions, moltes vegades com a desmobilitzats. La tutela paramilitar assegura una pau laboral i social armada.
5. Control territorial i benefici econòmic. S’aconsegueix un domini econòmic, polític i militar de les terres plantades amb palma i l’explotació de la incorporació de l’oli de palma en el flux comercial del mercat nacional i internacional.
Si en èpoques anteriors van ser els empresaris palmicultors els que van conformar i finançar grups paramilitars com a cossos de seguretat enfront de la guerrilla, posteriorment les plantacions de palma s’han expandit al mateix ritme que l’activitat paramilitar, fins arribar a casos com el del Chocó, on van ser els mateixos paramilitars els que van convidar els empresaris palmicultors a instal·lar-se a les seves zones de control.
(Esquema Model Palmer Colombià, gràfic)
Els deplaçaments forçosos i els més de cent crims violents que han patit les comunitats del Jiguamandó i Curvaradó des del 1997, o els setanta assassinats de treballadors i sindicalistes a Cesar i Santander els darrers anys, són una petita mostra de la violència d’aquest procés.
El controvertit procés de desmobilització paramilitar ha suposat una forta injecció de diner públic per al desenvolupament de noves plantacions de palma en zones de forta presència paramilitar i està provocant situacions en què les víctimes han de treballar com a assalariades en les finques que van ser de la seva propietat i els van ser arrabassades pels mateixos paramilitars que ara es reinsereixen.
Malgrat tot, les resistències s’organitzen: indígenes, afrocolombians i camperols que defensen els seus territoris i drets fonamentals. S’estan organitzant zones humanitàries i de biodiversitat on les comunitats de desplaçats retornen al seu territori, des d’on reivindiquen la recuperació de les seves terres. L’estiu passat, i també l’anterior, les comunitats de desplaçats del Curvaradó, d’afrodescendents i d’indígenes embera-katío durant onze dies es van reunir a les zones humanitàries de Caño Claro i de biodiversitat de Cetino, farts de la impunitat i de la morositat de les institucions legals a reconèixer els seus drets, i van començar a recuperar les seves terres per la via dels fets, tirant a terra més de cinquanta hectàrees de palma plantada a les seves terres usurpades i tornant a plantar els conreus tradicionals,
Aquests fets podrien semblar-nos llunyans o aliens si no se sabés el destí d’aquesta producció. El 73% de la producció d’oli de palma cru colombià és exportat, i és Europa el principal importador. El 2005 el Regne Unit va ser el principal destinatari d’aquestes exportacions amb 106.699 tones d’oli de palma, equivalents al 41% de les exportacions totals d’oli de palma cru colombianes, seguit per Espanya amb el 22% i Alemanya amb l’11%. Aquests números situen clarament la responsabilitat que tenen els nostres països i la nostra voracitat energètica en les violacions dels drets humans i la violència.
--------------------------------------------
Notes:
1 Klare, Michael T. (2006). Sangre y petróleo. Peligros y consecuencias de la dependencia del crudo. Barcelona: Ediciones Urano.
2 Disponible a http://www.sca.com.co/bajar/Estudios/informe_es.pdf
