Atacar Iran?
Iran continua els seus programes nuclears. L'OIEA diu que els programes iranís d'enriquiment d'urani no fan sospitar projectes d'armes nuclears. En canvi EUA, Israel i alguns països europeus parlen del periil nuclear iraní, d'imposar sancions i en el passat es van preparar accions militars. Què passarà?
El règim dels aiatol•làs sempre ha demostrat interès a dominar el cicle nuclear complet i no dependre de cap altre país en aquest procés. Té una desena d'instal•lacions disseminades pel seu territori. En 1982 va anunciar la creació d'una planta de tractament d'urani en la localitat de Ispahan i en 1992 va descobrir mines d'urani. Les inspeccions de la OIEA no han pugut demostrar que existeixin proves que Iran aspira a aconseguir armes nuclears. És a dir, es poden tenir sospites, però proves cap. Fa un any en la central de Natanz existien 5000 centrifugadores per a l'enriquiment d'urani, capaces d'enriquir la quantitat d'urani suficient perquè, en un espai curt de temps (un any), Iran pogués aconseguir la bomba nuclear.
Intentar que Iran aporti proves que neguin la possibilitat d'aconseguir armes nuclears en les seves instal•lacions és gairebé impossible quan es tracta d'enriquiment d'urani. Una tecnologia de doble ús, que en aquest cas, podria servir per a traspassar tecnologia civil per a ús militar. Fet que només la OIEA pot verificar i aportar proves de que no es porta a terme. Així, per molta informació que Iran aporti, EUA continuarà desconfiant i pressionant sobre la culpabilitat d'Iran. El qual situa a Iran en una situació similar al l'Iraq de 2003 quan va ser atacat sota la falsa sospita de tenir armes de destrucció massiva.
Una altra qüestió molt important, és que no és suficient la capacitat tecnològica de construir una bomba nuclear, doncs aquesta ha d'anar acompanyada de la capacitat tecnològica de poder llançar-la sobre un objectiu rival. És a dir, disposar dels míssils per a llançar-la sobre altres països. Iran disposa d'ells. Té míssils Shahab 3 d'abast mig, entre 1300 i 1500 km amb capacitat de dur càrregues de 1000 kg i arribar a Israel. I té en desenvolupament els Shahab 5 de llarg abast (3750 km).
El periodista nord-americà Seymour Hersch, va informar que el Pentàgon havia desenvolupat missions secretes a Iran l'estiu de 2004 destinades a preparar atacs contra Iran i la possibilitat d’utilitzar les bunker boosters. Un nou tipus de mini bombes nuclears desenvolupades pel pentàgon d'inferior potència per a atacar bunkers o llocs amagats sota terra. L'alarma mundial d'una nova guerra contra Iran es va disparar a l'agost de 2006, doncs EUA havia aconseguit posar a Iran en el punt de mira del Consell de Seguretat de l'ONU, que podia justificar, tard o d'hora una acció militar contra Iran.
El nou president d'EUA, Barack Obama, no sembla interessat en atacar, però continua pressionant i pretén incrementar el cèrcol i les sancions sobre Iran. Però en canvi, les amenaces d'Israel són més reals, com ho demostren diverses mesures de força realitzades en els últims temps. La més cridanera, l'atac perpetrat contra Síria el 6/9/2007, quan va bombardejar una instal•lació nuclear. Encara que, un atac contra Iran, no pot ser una acció aïllada com la perpetrada per Israel contra la planta nuclear iraquiana d’Osirak el juny de 1981. Atacar una instal•lació nuclear a Iran, tindria una resposta militar immediata del govern dels aiatol•làs, possiblement contra territori Israelià o contra les bases militars d'EUA en la zona. Iran, a més, podria tancar l'estret d’Ormuz per on circulen 20 milions de barrils de petroli diaris, el 20% de la producció mundial. Un estret que només té 6 milles d'ample navegables. Això aniria seguit d'un vertiginós augment del preu del petroli amb conseqüències catastròfiques per a l'economia mundial.
La nuclearització d'Iran ha agreujat la tibant situació del Pròxim i Mitjà Orient, alertant als països rivals d'Iran en la regió. La majoria d'ells han començat a elaborar plans per a desenvolupar plantes nuclears de producció d'energia. La qual cosa agreuja la delicada situació de la regió, pel risc que comporta una possible proliferació d'armament nuclear. Turquia, Bahréin i Egipte van anunciar la construcció de la seva primera central nuclear; Jordània, Aràbia Saudita, Iemen, Oman, EAU, Síria i Kuwait ho tenen en estudi.
Iran hauria de renunciar a la bogeria de l'armament nuclear i evitar a la humanitat el perill de convertir-se en un nou agent amb capacitat de conduir-nos a un holocaust nuclear. Però no és menys cert, que això hauria d'anar acompanyat d'obligar a Israel a desfer-se d'aquest tipus d'armament. És hipòcrita demanar a Iran que no desenvolupi programes d'armament nuclear, mentre les potències que el posseeixen modernitzen els seus arsenals o no sancionen a Israel per posseir-les.
El problema de la política de dues mesures, o dita de manera més contundent, de doble moral, exercit per les potències amb armes nuclears, és pretendre obligar a la resta de països a renunciar a la bomba atòmica, mentre ells les monopolitzen. Una política abocada al fracàs, doncs la tecnologia nuclear cada cop és més accessible en molts nous països en desenvolupament amb ambicions de convertir-se en potències. Països que poden caure en la temptació de convertir-se en potències militars nuclears. No existeix un altre camí per a evitar la proliferació que el desarmament nuclear.
