Augmentar el compromís amb l'Afganistán retirant les tropes
El recent i lamentable atac que ha ocasionat dos morts i Quatre ferits espanyols mereix abordar tres qüestions amb ànim d’aportar claredat sobre la nostra contribució a l’Afganistan.
En primer lloc és necessari insistir que la ISAF (Força Internacional d’Assistència a l’Afganistan) no és una operació de Nacions Unides, com defensa el govern. No existeix a l’Afganistan un sol casc blau. Encara que autoritzada per l’ONU, la ISAF és una intervenció de l’OTAN, està dirigida per l’OTAN i respon als interessos i maneres d’actuar de l’OTAN. A més a més, si qui controla i dirigeix la força a l’Afganistan, Estats Units, no diferencia actuacions ni operacions militars, englobades en el seu conjunt en l’nomenada «Guerra contra el Terror» (el segon pilar del qual és la intervenció a l’Iraq), que a Espanya pretenguem establir límits, àdhuc suposant bones intencions, resulta ingenu. La segona pregunta apunta a si és raonable atribuir als taliban tots i cadascun dels atacs a les tropes internacionals.
En aquest país operen més de vuit-cents grups armats diferenciats, molts d’ells vinculats als taliban, però molts alters no relacionats i fins i tot contraris a les seves pràctiques. Una part d’ells s’han constituït com a resposta a la condemnable estratègia militar occidental d’atacs indiscriminats sobre nuclis habitats (els «danys col•laterals» dupliquen les morts de l’11-S). Fins i tot els grups taliban són «contractats» per les seves bases de suport perquè els defensin d’agressions externes, tant afganeses com occidentals. Llavors, cal preguntar-se sobre les presumptes bones intencions en relació a la reconstrucció de l’Afganistan i a la millora de les condicions de vida de la seva població. El PIB afganès és cinc vegades inferior a la despesa militar anual d’EUA a aquest país. 92 de cada 100 euros de la contribució mundial oficial fins el 2006 són militars, i la relació sembla mantenir-se en l’actualitat. La proporció coincideix en el cas d’Espanya, que no ha dedicat res a programes de desarmament, desmobilització i reintegració de combatents i només ha proporcionat el 0,68% dels fons totals per a desminatge. Pitjor és el panorama en les crisis humanitàries: Espanya no ha aportat cap euro a les tres crides urgents del 2008 a l’Afganistan, destinades, entre d’altres aspectes, a pal•liar els efectes de la permanent sequera i la pujada del preu dels aliments.
Els indicadors socials bàsics a l’Afganistan no han millorat, i la població segueix morint per les mateixes causes evitables que abans. Afganistan és només una prioritat en qüestions militars, i l’ocupació no respon a les necessitats de la seva població sinó als interessos d’Estats Units i dels seus aliats.
Espanya hauria de retirar les seves tropes de l’Afganistan, però no oblidar-se d’aquest país. Sería desitjable que invertís les seves prioritats i convidés els altres a emular-la. En primer lloc, és necessari acabar amb els bombardejos de pobles i l’obsessió antiterrorista. En segon lloc, ha de fomentar-se el diàleg amb tots els grups armats (sense un mediador interessat), prioritzant les seves bases civils, les nombroses estructures socials fins ara oblidades i les mesures diplomàtiques amb els països veïns (per evitar nous suports a les faccions). Tercer, mostrar una implicació sincera i compromesa i promoure la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població. Hi ha moltes maneres no militars de contribuir a un Afganistan molt més segur.
