Desplaçats per la terra: no hi haurà pau sense justícia

Entre el 30 de novembre i l’1 de desembre s’han realitzat les IX Jornades de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia amb el títol De qui és la terra? La terra és un element central del conflicte social i armat de Colòmbia.

Parlar de la terra és parlar de la disputa pel territori entre actors armats legals i il•legals, dels 4,5 milions de colombians i colombianes desplaçats –col•lectius camperols, afrocolombians i indígenes-, i de més de 8 milions d’hectàrees de terra usurpades en els darrers 30 anys, gairebé el 12% de la superfície agropecuària total del país.
El cas de la comunitat Las Pavas és il•lustratiu dels mecanismes del conflicte¹ i s’ha convertit en un cas emblemàtic de la lluita dels desplaçats per la seva terra. Grups paramilitars, vinculats al narcotràfic, els expulsen de les seves terres en dues ocasions, el 2003 i el 2006, la comunitat lluita legalment per la propietat de la seva terra alhora que retornen a ella. El 2009 dues empreses dedicades al conreu de la palma d’oli es fan, sense que un litigi pendent estigui resolt, amb els títols de propietat i fan que la policia actuï de manera irregular en el seu favor i desallotgi a la comunitat. La Cort Constitucional, el passat mes de maig, els dona la raó, i just quan en Misael Payares, líder de la comunitat, ve a Barcelona a les Jornades de la Taula, la fiscalia obre un procés contra la comunitat basant-se en l’únic testimoni d’un membre de la comunitat que declara que la condició de desplaçats d’aquelles terres és falsa.

Aquest fets evidencien el que Marco Romero de CODHES² –qui també ha participat a les jornades– denunciava: la enorme asimetria entre els mitjans legals de que disposen les comunitats camperoles, indígenes i afrocolombianes front als enormes recursos legals dels latifundistes i els poderosos alhora de disputar les terres.

Una justícia, una fiscalia i un aparell policial, junt amb l’aparell militar, dels més forts de tota Amèrica, després dels Estats Units, que ha estat incapaç, per dir-ho suaument, d’esbrinar  l’espoli de més de 8 milions d’hectàrees, ni d’impedir ni resoldre una part mínimament significativa dels assassinats i execucions extrajudicials dels i les líders camperoles i de persones defensores de drets humans que es continuen produint. Només en el primer any del govern De Juan Manuel Santos han estat assassinats 22 persones líders de comunitats desplaçades o reclamants de terres.

Fets com aquest qüestionen seriosament la Llei de Víctimes i Restitució de Terres del govern del nou president Juan Manuel Santos. Malgrat que la llei ha suposat un avanç en la mesura en què reconeix el problema de l’accés la terra i la desigualtat com els eixos centrals del conflicte social i armat colombià, caldrà veure si s’acaba aplicant de manera efectiva.

La usurpació de terres s’ha basat en un sistema, què en els darrers 10 anys es pot dir que s’ha industrialitzat. Si ja va ser un escàndol la infiltració paramilitar en diverses institucions estatals com el DAS –els serveis d’intel•ligència d’Uribe–, o el mateix congrés colombià, també estan sortint proves  de com l’Instituto Colombiano de Reforma Agraria (INCODER) va ser infiltrat per l’estratègia paramilitar, tal com ha reconegut el propi Ministeri d’Agricultura de Colòmbia. La usurpació ha comptat amb una vasta conxorxa que disposava d’una àmplia xarxa de funcionaris i un ampli ventall de mètodes fraudulents per saltar-se les mesures de protecció de terres abandonades i poder gaudir de les generoses subvencions atorgades pel Govern. La corrupció s’ha sumat a la violència paramilitar que ha accelerat el desplaçament i la usurpació de terres.

Els projectes de creixement econòmic situen l’agroindústria –obviant una reforma agrària transformadora– i la mineria en els eixos principals, fets que no auguren res de bo, sinó una nova etapa de lluita per la terra que imposarà tensions sobre els territoris i provocarà una nova onada de desplaçaments. El desplaçament i la usurpació de terres no són fets només del passat.
Una llei com la Llei de Víctimes i Restitució de Terres sense una política activa que en garanteixi la seva aplicació és una llei de cara a la galeria. 22 assassinats de persones reclamants de terres el darrer any en són la mostra.

Però si una cosa saben les classes dominants colombianes és fer lleis, i a més, que semblin democràtiques. Si un jurista analitzes el sistema polític colombià mirant únicament les seves lleis podria pensar que Colòmbia és un dels estats més democràtics del món, però l’estat de dret no es únicament tenir lleis boniques, cal igualment la voluntat política i els recursos necessaris per aplicar-les eficaçment, sinó no és més que un escarni a la democràcia i a una comunitat internacional que, desgraciadament, mira cap una altra banda amb tal que les seves multinacionals puguin entrar a fer negocis, mentre, això sí, recomana amb la boca petita que es respectin una mica més els drets humans.

1. Veure la web Retorno a las Pavas a http://retornoalaspavas.wordpress.com/
2. CODHES, Consultoria para los Derechos Humanos y el Desplazamiento: http://www.codhes.org/