Humanitarismes que maten

Els exèrcits han trobat en la implementació de tasques humanitàries una nova font de legitimació de la seva política exterior en contextos de conflicte armat. Abans, s'encarregaven de proporcionar un entorn segur perquè les organitzacions humanitàries poguessin prestar assistència a les víctimes de la violència. Ara, els soldats presten assistència mèdica, i construeixen escoles i centres de salut.Centre Delàs. Materials de Treball, núm. 28 (abril 2006)

La gestió d'assumptes humanitaris per part dels exèrcits va tenir un abans i un després del conflicte armat de Kosovo, el 1999. Des de llavors, l'acció humanitària ha tingut un protagonisme creixent i acapara avui gran part de la política exterior espanyola, tant en situacions de conflicte com de desastre. D'acord amb un informe de l'Institut d'Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària, el 2004 el Ministeri de Defensa va executar el 44% dels fons oficials destinats pel govern espanyol per a acció humanitària. Aparentment, es tracta de funcions molt lloables per part de l'exèrcit. No obstant això, en alguns contextos aquestes pràctiques comporten implícits una sèrie de perills significatius, tant per a l'acció humanitària tradicional com, sobretot, per a la població a la qual es pretén socórrer.

D'acord amb el Dret Internacional Humanitari, l'assistència humanitària ha d'estar subjecta als principis d'imparcialitat i independència. A més, les organitzacions humanitàries també han recollit la neutralitat com un dels seus principis operatius. El compliment d'aquests principis ha possibilitat que durant dècades, institucions i organitzacions humanitàries hagin estat concebudes per les faccions bel•ligerants com grups neutrals amb l'únic propòsit d'atendre les poblacions afectades per la violència, gaudint així de la capacitat de negociació entre les parts per poder brindar assistència humanitària, fins i tot en zones remotes. D'altra banda, distanciar-se de qualsevol vinculació amb les parts en conflicte armat ha suposat la major garantia de seguretat tant per als grups humanitaris com per a la població assistida per ells. No obstant això, i per definició, l'assistència prestada pels exèrcits és parcial, ja que no selecciona la població objecte de l'ajuda a partir d'una avaluació de les necessitats, sinó en funció d'estratègies i objectius politicomilitars (de fet, només han intervingut en contextos de gran repercussió mediàtica). No és neutral, perquè afavoreix la part a la qual donen suport militarment. I molt menys és independent, perquè els exèrcits són en si part dels estats i depenen absolutament de les seves directrius polítiques.

Com a conseqüència, la instrumentació de l'ajuda per part dels exèrcits representa avui una amenaça, tant per a la població local com per als treballadors humanitaris. Amb la distribució de l'ajuda, els exèrcits esperen guanyar-se la confiança de la part de població a la qual assisteixen, restar legitimitat i suport a l'enemic i, a vegades, exigir a la població civil que prengui partit i es posicioni a favor seu, provocant una pèrdua en la seva condició de víctima per convertir-se en actor de guerra i, en conseqüència, objectiu militar del bàndol contrari. Els camps de refugiats kosovars de 1999 a Macedònia i Albània, controlats per l'OTAN, una de les parts en conflicte, es van convertir en blanc de les hostilitats dels grups armats que combatien l'aliança atlàntica.

També les condicions per al personal humanitari han empitjorat. Els exèrcits solen aprofitar la confusió cada vegada més gran entre el que és militar i el que és humanitari per reforçar-se en aquest segon vessant. Utilitzen tot tipus d'estratègies, com els mateixos vehicles tot terreny blancs que empren les ONG i l'ONU; o es vesteixen de civil (però conservant l'arma). Aquestes pràctiques els facilita la integració amb la població local. No obstant això, la confusió que generen també converteix les ONG en destinatàries de les hostilitats, en objectiu militar. Es destrueixen així anys de cooperació i confiança amb la població local. Com més es comparteixin els espais d'actuació entre militars i humanitaris, la diferenciació entre ells serà més feble i majors les possibilitats d'identificació de tot el conjunt com a militar. I més quan els militars es refereixen als humanitaris com “forces multiplicadores i part essencial de l'equip de combat d'EUA”, en paraules de l’exsecretari d'Estat nord-americà Colin Powell.

És necessària una revisió del paper dels exèrcits en les mal anomenades operacions de pau sota paràmetres de respecte i responsabilitat. Respecte cap a l'acció humanitària “real” centrada en les persones (no en els interessos polítics). Responsabilitat, enfront d'unes pràctiques que representen una amenaça per a persones que no pretenen cap vinculació amb les dinàmiques de la guerra.


Centre Delàs