La guerra torna a Europa
La recent guerra a Ossètia del Sud, entre Geòrgia i Rússia, posa de nou sobre la taula l'enfrontament en territori europeu de les dues grans potències, Rússia i Estats Units. Els països europeus integrats en l'estructura militar de l'OTAN, els agradi o no, han tingut que prendre partit al costat del país que ha començat la guerra, Geòrgia, aliada d'EUA i aspirant a entrar a l'OTAN.
Un cop més, les armes han suplantat la raó i Europa ha assistit impassible al fet que les grans potències juguen a la guerra en el seu territori. El passat 7 d’agost, el govern de Geòrgia, aliat dels Estats Units i aspirant a entrar en l’OTAN, llençava una ofensiva militar sobre Ossètia del Sud amb l’afany de recuperar aquest territori perdut després d’una guerra de dos anys (1990-92) en la que aquesta província, al igual que la d’Abkhàzia sortien victorioses i es declaraven independents del govern georgià. La resposta de Rússia, que està present en ambdues províncies amb forces armades, ha estat contundent, responen amb una guerra oberta i desmesurada contra Geòrgia. Com totes les guerres, les conseqüències han estat desastroses per la població, centenars de morts, destrucció de infrastructures civils, desenes de milers de refugiats i expulsió de població amb connotacions de neteja ètnica, entre les dues parts enfrontades.
Per comprendre aquest conflicte cal tenir en compte les seves raons històriques, la responsabilitat directa de Rússia i de Geòrgia i la influència de les polítiques dels EUA i l’OTAN en l’escalfament de l’ambient bèl·lic en la regió.
El Càucas, és una regió multiètnica, on la convivència entre les diferents comunitats no ha estat fàcil en la seva història passada. Totes dues províncies tenen llengua i cultura pròpies. Tant a Geòrgia, com a Ossètia del Sud i Abkhàzia, hi ha hagut des del 1990 múltiples denuncies de violacions dels drets humans de les minories. Ossètia del Sud com Abkhàzia, són províncies que, exercint el dret d’autodeterminació, es declararen independents el 1990 i el 1991, respectivament; la qual cosa no va ser acceptada pel govern de Tbilisi. Per la seva part, Rússia té tropes destacades en les dues províncies, fruit dels acords de pau de 1992.
La responsabilitat inicial d’aquesta nova guerra recau en la política del nacionalista Saakashvili que governa Geòrgia de no respecte dels acords de pau del 1992, per haver llençat una ofensiva militar sobre la província de Ossètia del Sud. Tanmateix, Rússia també té greus responsabilitats criminals al Càucas. En primer lloc, perquè va respondre amb una guerra desmesurada l’atac de Geòrgia a Ossètia del Sud. En segon lloc, per que mentre reconeix a Ossètia del Sud i Abkhàzia el dret d’autodeterminació –degut al seu caràcter pro rus– li ho nega a Txetxènia, on ha portat a terme una guerra brutal amb més de 50.000 morts i 200.000 refugiats.
Des d’un punt de vista geopolític, Geòrgia té un alt valor per les dues grans potències mundials –els EUA i Rússia. Per Geòrgia passa el més important oleoducte que prové del mar Caspi en direcció al mar Negre i la mar Mediterrània (el BTC), la protecció del qual ha estat finançada pels EUA. És per això que Geòrgia té grans possibilitats d’entrar en l’OTAN. La qual cosa ha sigut considerada per Rússia com una amenaça contra la seva seguretat, juntament amb el fet que els Estats Units hagi arribat a acords per instal·lar l’escut antimíssils a la República Txeca i Polònia.
Els Estats Units i Rússia han utilitzat aquesta guerra per comprovar la seva influència geoestratègica al món. Avui han mesurat les seves forces a Geòrgia, demà potser ho faran en altres parts del món, com Ucraïna, Transniester de Moldàvia, o Iran.
Per altra banda, és important ressaltar que el dret a la lliure determinació és un dret inalienable de qualsevol poble o nació, tal com està recollit en l’art.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966. Si a Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia, Montenegro i Kosovo se'ls ha reconegut el dret d'autodeterminació i a formar un estat propi, per què no poden gaudir d’aquest dret Ossètia del Sud i Abkhàzia?
Finalment, Europa occidental és presonera a través de l’OTAN de la política dels EUA, comportant-se de manera irresponsable davant una possible nova guerra freda amb Rússia, afavorint l’expansió de l’OTAN i la instal·lació de l’escut antimíssils davant les fronteres russes.
Per tant, seria desitjable una política exterior del govern espanyol i de la UE encaminada a aconseguir una Europa neutral i distanciada de les polítiques de les dues grans potències i que jugui un paper de mediació en la solució política i pacífica dels conflictes. El govern espanyol hauria de distanciar-se clarament de les polítiques agressives de l’OTAN i dels Estats Units i treballar activament per construir un món on la violència no sigui mai una opció per resoldre els conflictes.
