L’Islam i Al-Qaeda

Aquest treball vol enfocar el fenomen de l’Islam i Al-Qaeda sota una vessant estrictament política, relacionant l’eclosió d’una nova ideologia política (l’islamisme polític) amb el resorgiment d’un activisme armat que esdevé trasnacional (perquè afecta diferents països d’una mateixa zona geogràfica).
Àlex Sánchez Alcázar (febrer 2005)

A dia d’avui, qualsevol persona mínimament interessada en qüestions relacionades amb l’Orient Mitjà en particular i sobre l’Islam en general, pot trobar després dels atemptats de l’11-S i 11-M, tota una explosió editorial arreu del país.
Deixant de banda l’efecte econòmic que té el fet temporal d’aquesta eclosió bibliogràfica, un servidor es pregunta perquè tant llibre d’una religió (l’Islam), d’una organització “terrorista” (Al-Qaeda) i d’una zona (l’Orient Mitjà), en un context (la Globalització) que encara avui en dia ens esforcem per entendre.

S’ha escrit molt d’aquests temes i molt probablement encara es seguirà escrivint més en el futur. Vull enfocar aquest fenomen sota una vessant estrictament política, relacionant l’eclosió d’una nova ideologia política (l’islamisme polític) amb el resorgiment d’un activisme armat que esdevé trasnacional (perquè afecta diferents països d’una mateixa zona geogràfica).

L’Islam i la política

Si ens apropem a la política interna dels diferents països musulmans, podem observar un parell de fenòmens prou clars i aclaparadors: d’una banda, la permanència durant un període molt gran de temps d’elits polítiques corruptes; de l’altra, la creació ad hoc d’estructures socials i econòmiques de dominació i control.

A la majoria de països musulmans, les elits polítiques sempre s’han caracteritzat per adoptar un posicionament ideològic importat de l’exterior. Bé de la mateixa metròpoli o bé d’un altre país occidental. Així, a tall d’exemple, el Panarabisme és una ideologia que va estar present (i de fet encara perdura a uns pocs països de l’Orient Mitjà) a molts països àrabs i que conjugava idees nacionalistes amb idees procedents del camp socialista.

L’importació d’ideologies estrangeres representa un xoc important per a les pròpies societats musulmanes. Així, la inclusió d’hàbits, costums i mecanismes de decisió aliens a les tradicions no ja musulmanes sinó també autòctones, han provocat reaccions. En la visió islàmica del món està la convicció que el món musulmà es troba en estat de decadència. La causa és la desviació respecte el recte camí de l’Islam; la seva cura és el retorn a l’Islam tant a la vida privada com en la pública que assegurarà la restauració de la identitat, els valors i el poder islàmic.

Una de les reaccions pot ésser enquadrada en el que és el sorgiment de l’anomenat Islamisme Polític. Aquesta ideologia es va donar a conèixer l’any 1928 amb la creació dels Germans Musulmans a Egipte.

La derrota a la Primera Guerra Mundial i el trauma que va representar pel món islàmic el posterior desmantellament per part d’Ataturk de les restes de l’Imperi Otomà, van ser el detonant que provocà l’inici de les primeres activitats dels Germans Musulmans, fundada per Hassan al-Banna.

La Germandat sostenia que els musulmans no havien d’atendre ni al capitalisme ni al comunisme occidental, sinó única i exclusivament a l’Islam. Les democràcies occidentals no només havien fallat en el seu designi d’aturar l’autoritarisme sinó que havia contribuït a ell (la manipulació de les masses per part de les elits), així com l’explotació econòmica, la corrupció i la injustícia social. El materialisme i el laïcisme d’Occident soterraven la religió i la moralitat, la societat i la família.

A més a més es podia afirmar que en la ment dels Germans estava la creació d’un nou Califat, tot recuperant les tradicions obviades pels nous dirigents turcs (1) , així com fer de revulsiu per a l’emancipació de les metròpolis per part dels territoris musulmans.

Cronològicament parlant, aquest islamisme polític va tenir un període d’expansió que, malgrat tot, va quedar estancat poc abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial. La seva doctrina va arribar a pràcticament tots els països musulmans.

Després de la guerra, el sorgiment dels dos grans blocs durant la Guerra Freda va monopolitzar el camp ideològic fins a principis dels anys 60, on tres ideòlegs d’arrel islàmica (Qotb, Mawduli i Jomeini) van proposar la politització de l’Islam, amb l’objectiu de crear un Estat Islàmic a cadascun dels seus respectius països. (2) Els dos primers tenien una concepció molt semblant de la ideologia islàmica. (3)

L’egipci Qotb(4) preconitzava una ruptura radical amb l’ordre establert, però les seves idees no van tenir el suport ni de les classes mitges ni del clergat egipci; el pakistanès Mawduli, fundador del moviment de Jamaat-i-Islami apostava per una implantació successiva de l’Estat Islàmic, per tal de captar el favor de les classes mitges; finalment, Jomeini, l’únic xiíta, va poder aglutinar a gran part de les classes socials iranianes, des dels desemparats i pobres fins a les classes mitges urbanes. D’aquí el seu èxit a la Revolució Islàmica de 1979.

A l’àmbit de la cultura i la política, l’objectiu era substituir el nacionalisme (comú en aquella època a molts països recentment independitzats o en vies d’aconseguir-ho) per l’islamisme polític com a ideologia dominant. Més tard, i, amb el suport de les grans xarxes de mesquites, centres religiosos de difusió i estudi, van propagar el seu proselitisme per tota la societat.

La denúncia d’Occident no significava, però, la recusació en bloc de la modernització. Els islamites sabien distingir entre occidentalització i modernització, entre valors occidentals i idees e institucions modernes. Així, el millor de la ciència i de les tècniques, tant com el dels ideals polítics, podia ser adoptat selectivament, si se separaven els valors occidentals i es ficaven ideals islàmics.

Per exemple, el pakistanès Mawdudi rebutjava la democràcia, tal com s’entén el concepte a Occident. Afirmava que en nom del govern de la majoria es permetria el consum d’alcohol i la promiscuïtat masculina, que són contràries a llei de Déu.

D’altra banda, permetia la participació política parlamentària o les assemblees consultives subordinades a llei islàmica, a la llei de Déu. Mawdudi no veia la submissió a l’autoritat absoluta de Déu com una privació de la llibertat de l’home, sinó més aviat com una condició d’ella.(5) Aquesta és d’una manera senzilla, la contraposició a les doctrines importades d’Occident per les elits autòctones, on s’emplaçava a la secularització de la societat com a pas obligatori per a la seva modernització.

Les accions armades d’origen islàmic. Una perspectiva històrica

No he utilitzat la paraula “terrorisme” (tant comú a Occident) per una raó que jutjo, a priori, molt simple: no existeix cap mena de definició de forma consensuada arreu del món que defineixi el terme “terrorisme”. Es dóna el fet que cada govern, institució o mitjà de comunicació, utilitza de manera més o menys intencionada amb una definició que varia molt els uns respecte dels altres, del que és el mot “terrorisme”. (6)

Anys 70 i 80

Les accions armades de caire islàmic, en el context de la Guerra Freda van ser dintre del que cap, força puntuals. Però no per aquest motiu menys importants.

Durant la Guerra Freda, els diferents grups que operaven d’una manera o una altra (segons la perspectiva d’organització militar amb estructura vertical o bé com a front d’alliberament amb una estructura político-militar més voluminosa i complexa(7) ), sempre ho feien des d’un posicionament ideològic compatible amb una de les dues super-potències.

Les accions armades islàmiques no es podien circumscriure en cap mena de política de blocs. Més aviat en aquella època eren producte de fenòmens endògens dels propis països musulmans(8) .

Així a tall d’exemple, trobem que l’atemptat que li va costar la vida al president egipci Anuar el Sadat pel grup armat al-Yihad(9) l’any 1981 es contextualitza en clau interna. La raó principal de la seva mort recau en el fet que va ser dels primers mandataris àrabs que va signar un acord de pau amb l’Estat d’Israel l’any 1977. La seva mort va ser el punt culminant d’una escalda entre els líders integristes i el règim egipci d’acció-reacció-acció.

En un principi, el propi rais egipci va ser més permissiu amb les organitzacions religioses que el seu predecessor en el càrrec (Nasser). Volia mantenir a les masses de desfavorits i gent de l’àmbit rural controlats dels perills de l’extrema esquerra i la religió va ser la opció escollida degut al fracàs de les polítiques econòmiques de caire socialista, l’explosió demogràfica i la pèrdua de la Guerra del Yom Kippur l’any 1973. El posterior distanciament amb la Unió Soviètica i l’acostament tant als Estats Units com a Israel, va acabar per trencar els nexos que hi havia entre Sadat i els islamites, els quals es van radicalitzar a finals de la dècada passada. (10)

Posteriorment, el seu successor va realitzar una repressió brutal contra tots els elements integristes, que o bé van exiliar-se, o bé van escapar i es van allistar al yihad que es realitzava contra els soviètics a l’Afganistan.

Un altre país on la també va fer acte de presència l’activisme armat musulmà va ser a l’Iran. En primer lloc cal puntualitzar no obstant, que la lluita tant política com armada contra el règim del Sha no va ser monopolitzada per una sola vessant ideològica. Abans de la seva caiguda l’any 1979, existien grups armats dins de tot l’espectre polític iranià (de l’extrema-esquerra fins a l’islamisme més intransigent) que d’una forma o un altra es nodrien del nombrós exili que havia provocat la lluita ferotge per part del règim persa contra tota mena d’oponents. Aquests grups no només optaven a l’enderrocament del règim sinó que també buscaven un espai polític on poder plasmar les seves reivindicacions.

Es en aquest context convuls on la figura de l’ayatollah Jomeini és una peça clau. L’èxit de la seva resistència es deu no al fet que sigui un personatge carismàtic sinó que va sapiguer aglutinar a tot aquest espectre polític en un mateix projecte.

A partir de la caiguda i posterior exili del Sha, i l’enderrocament dels moderats dirigits per Badr un any més tard de l’inici de la Revolució, l’islamisme polític encarnat en els mullahs es va consolidar dins una sola hegemonia ideològica. Aquest fet va permetre dos fenòmens connectats: el primer, defensiu, salvar la Revolució de les ingerències externes (Guerra Iraq-Iran); i el segon, ofensiu, l’expansió de la nova ideologia amb l’establiment de partits religiosos que acceptessin el model iranià.

En realitat, tots dos s’emmarcaven dins els objectius de salvaguardar la Revolució Jomeneista dels poders internacionals que la volien fer caure: el capitalisme-imperialisme dels Estats Units, l’internacionalisme comunista de la Unió Soviètica i el sunnisme wahhabita de l’Aràbia Saudita.

Si bé el fenomen defensiu va acomplir els seus objectius (els iranians van guanyar la Guerra), el segon no va poder germinar només que a unes petites zones de l’Orient Mitjà(11) per una raó molt senzilla: representaven a la minoria xiíta (que són només un 10% dels musulmans d’arreu del món) i a un grup ètnicament (els perses) diferent al majoritari de la regió (els àrabs).

Així mateix el mateix Hezbollah libanès es va desenvolupar en el context propi de la guerra civil que assolava el país des de l’any 1975 i que enfrontava els diferents grups ètnics que el constituïen. Els seus objectiu tenien a veure amb la dinàmica del conflicte, no pas amb una internacionalització de les seves estructures polítiques i sobretot religioses per tal d’exportar el model libanès de Hezbollah i la seva branca armada a països de majoria musulmana. No obstant això, el conflicte libanès va viure des del seu començament una internacionalització forçosa per la presència física de diversos agents en conflicte els uns amb els altres, que aprofitaven la conjuntura favorable de la guerra civil libanesa per tal d’influir en el desenvolupament polític del Pròxim Orient(12) .

Anys 90 i actualitat

Cap a finals dels anys 80 i principis dels 90, el món musulmà es veu sacsejat per tot un seguit d’esdeveniments claus per tal de comprendre l’evolució del fenomen de l’activisme armat islàmic.

En primer lloc es pot veure que les relacions bipolars que des de feia 40 anys havien impregnat les relacions internacionals es desdibuixen. El canvi d’estratègia soviètica amb l’aparició de la glasnost i la posterior caiguda del teló d’acer és un element fonamental per encetar aquest primer punt. Tot un seguit de conseqüències es desprenen entre les quals la més important pel món islàmic és la retirada de les tropes soviètiques de l’Afganistan l’any 1989. Aquest fet és molt important pel simbolisme que se li ha donat a posteriori: gran part dels intel•lectuals musulmans que defensen un tipus o un altre d’activisme armat creuen que van ser els mujahidins qui van guanyar la guerra contra els invasors.

D’altra banda, la glasnost i la posterior desmembració de la Unió Soviètica va provocar una canvi molt important dins les relacions internacionals. Es va tendir cap a la cerca d’un consens amb el bloc antagònic enlloc de mantenir la confrontació. Així doncs, els dos grans blocs van obrir una nova etapa de distensió. Els països musulmans no va ser aliè a aquests desenvolupaments.

La conseqüència va ser una relaxació i posterior disminució tant de l’ajuda econòmica com del suport polític per part de la URSS a uns països aliats ja de per si en crisi (econòmica i de legitimació política). Aquesta crisi (que havia esdevingut crònica), finalment, dins alguns països musulmans es va accentuar i va provocar greus distorsions de la seva política interna(13) .

La falta de credibilitat dins uns règims que restaven agònics, va permetre el sorgiment (o ressorgiment, depenent dels països) amb força de l’islam polític com a contrapartida a les ideologies capitalistes i socialistes que ocupen l’espai polític dins els països musulmans.

Aquest sorgiment provoca un fort rebuig a la majoria de les èlits que governen els països musulmans. A la majoria dels casos s’opta per un enfrontament directe envers els representants d’aquesta nova ideologia a través dels instruments repressius propis de l’Estat. Com a conseqüència, el camí escollit per les èlits, en el major nombre de casos on s’ha adonat aquest fenomen, és la il•legalització d’aquests moviments.

D’altra banda el camí dels moviments que prediquen un Estat Islàmic en funció del que diu la Sharia és la lluita institucional i l’activisme polític no violent. Només quan les circumstàncies es giren en contra per culpa de l’acció repressora de les èlits governants, aquests moviments polítics passen a la lluita violenta, per diferents vies, tot depenent de la pròpia idiosincràsia dels agents implicats.

Tal és l’exemple d’Argèlia i Egipte. Ambdós van ser opcions polítiques que amb el pas del temps van anar-se’n fent espai polític dins les societats dels respectius països. Un cop van agafar suficient força i empenta, van intentar apoderar-se del poder mitjançant opcions no-militars. Quan les èlits autòctones les van reprimir, en el si dels moviments es van decantar pels sectors salfistes, els quals tenien experiència paramilitar i apostaven pel yihad, com a mètode de lluita.

És conegut el resultat que van tenir aquestes expressions armades: van ser derrotades per les èlits governants aprofitant els instruments cohercitius i repressius en poder dels Estats.

També existeixen altres yihads que han sorgit en lluites internes d’altres països i que han tingut evolucions diferents, en funció de la lògica pròpia del conflicte. Així el cas de Bòsnia, el yihad va ser cunyat pels mujahidins estrangers que, com a voluntaris, van anar a lluitar contra els serbis. Val a dir que en cap cas, els bosnis van veure la guerra com un yihad sinó que simplement va ser una guerra de supervivència per després tornar-se en una lluita per la independència(14) .

Afganistan i els talibans. L’any 1994 els estudiants rigoristes de les madrasses deobandis de Pakistan van revoltar-se contra el sistema anàrquic imperant a un Afganistan destrossat per les lluites intestines entre les diferents faccions. Van ser vistos com un element unificador i això els va permetre erigir-se com una alternativa que, a mida que anaven guanyant terreny i imposant les regles dins la societat, es feia cada cop més vàlida a ulls dels agents exteriors, en contra del seu rival hegemònic, l’Aliança del Nord.

Txetxènia va esdevenir un territori rebel i independent de facto respecte la Federació Rusa a partir de finals de l’any 1991. Va ser arran de la invasió russa de 1994 i la posterior guerra de guerrilles en la qual es va transformar, que elements exteriors van arribar com a voluntaris per lluitar contra els invasors. Aquest fet va provocar una posterior evolució ideològica d’un grup significatiu de guerrillers txetxens al salafisme més rigorós. A la segona guerra de Txetxènia, aquesta facció va esdevenir la més important dins l’organigrama de la guerrilla, restant protagonisme al cap polític i militar, el president Masjadov. Les seves accions armades van esdevenir accions terroristes amb atacs a centres amb població civil en resposta a les massacres realitzades per l’Exèrcit Rus a Txetxènia. La facció salafista txetxena així mateix s’ha beneficiat de les xarxes creades arreu del món musulmà per aproveir-se d’armes, voluntaris i recursos financers.

Veiem doncs, que la lluita armada amb la qual han apostat algunes corrents musulmanes més radicals per tal de poder aconseguir el poder polític als respectius països on han actuat, s’ha saldat amb un rotund fracàs. Exceptuant el cas de l’Afganistan on van assolir a la majoria del país però que després van perdre amb la intervenció nord-americana de l’Octubre del 2001, a la resta de països no han aconseguit els seus objectius.

És en aquest context on sorgeix Al-Qaeda. Segons un dels seus principals ideòlegs, l’egipci Al Zawahiri, Al-Qaeda va optar per les “operacions de martiri” (atacs suïcides) per tal de mobilitzar les masses d’arreu de la umma (la comunitat històrica musulmana) i produir por a l’enemic, ja que les guerrilles yihadistes dels anys 90 havien fracassat a l’hora d’aconseguir el poder.

Així els atemptats de l’11-S espantaria l’enemic i galvanitzaria a les masses per passar a l’acció i enderrocar els règims àrabs corruptes, fins a proclamar l’Estat Islàmic.


Conclusions

Existeix una corrent de pensament provinent dels països occidentals, més o menys coincident, que analitza el fenomen d’Al-Qaeda com una organització armada (o terrorista) que vol, mitjançant la lluita armada, la creació d’un gran Estat Islàmic. Dins l’imaginari de l’integrisme islàmic, segons aquests autors, existeix la utopia que es pot crear aquesta Estat Islàmic a imatge i semblança de la Umma del segle IX. Essent un període de màxima expansió de l’Islam i un període on els seguidors del profeta Mahoma van viure en una suposada “comunitat islàmica perfecta”.

És per aquest motiu que aquests autors relacionen aquesta tornada al passat de certes organitzacions militants (violentes o no) amb el pensament polític i jurídic dels antics pensadors islàmics.

Cronològicament parlant, el primer d’aquests és Ahmad ibn Hanbal(15) . La línia segueix fins el segle XIII amb el pensador i activista Ibn Taymiyya. Segons aquests autors, aquest ideòleg crea un pont entre el seu pensament i la doctrina terrorista islàmica actual, on l’acció armada que se’n desprèn d’aquests moviments radicals té com a objectiu la tornada a un Islam rigorista i tancat expressat als Hadids(16) . Aquí és on la ideologia provinent d’Occident és considerada com a impura i on els canvis que provoca dins les societats musulmanes són considerades com a Bid’a (innovació), i per tant, ha de ser combatuda amb el yihad.

En consonància amb aquest pensament, trobem més proper en el temps a Abdul-Wahhab, fundador de la corrent anomenada Wahhabisme, doctrina rigorista de l’Islam implantada com a oficial per la família reial dels Saud a finals del segle XVIII. Actualment és la la corrent majoritària i oficial a l’ Aràbia Saudita i, gràcies als petrodòlars i les tasques proselitistes que se’n derivan, poc a poc va propagant-se per altres zones de la regió(17) .

Del conjunt del pensament de tots tres se’n desprén un misonerisme(18) que és l’arrel ideològica en la qual es basen els moviments radicals islàmics d’avui en dia. Per tant, per aquests analistes occidentals, la línia argumental està clarament definida: els moviments “integristes” tenen un puritarisme islàmic que han agafat dels principals ideòlegs misoneristes de l’Islam per tal de recolzar-se ideològica i jurídicament i justificar així les seves accions. Especial èmfasi li donen a la relació directe entre les accions d’Al-Qaeda (amb la presència de Ben Laden com icona principal) i la ideologia wahhabí(19) .

Es a dir, amb una excessiva simplificació, aquests autors han homogeneïtzat tots els moviments islàmics armats obviant el context propi del conflicte.

D’altra banda, alguns intel•lectuals occidentals critiquen la teoria del xoc de civilitzacions però a l’admetre l’existència d’un nou terrorisme internacional d’arrel islàmica entren en contradicció. A la teoria del xoc de civilitzacions, Huntington afirmava que el terrorisme internacional era un dels símptomes pels quals l’Islam i el món Occidental xocarien. La visió d’aquest terrorisme internacional no és res més que la del terrorisme islàmic que projecta el món occidental avui en dia i que aquests intel•lectuals recolzen.

Sempre és important, i més encara a l’hora d’analitzar un moviment com el moviment islàmic radical tan important però alhora tan complicat, tenir en compte la dimensió interior o endògena del conflicte. Segons aquests mateixos autors, el “terrorisme d’Al-Qaeda” estaria format per tot una plèiade de “franquícies” o organitzacions armades que d’una forma o una altra, en depenen de la matriu (Al-Qaeda), per tal de realitzar les accions.

Alguns experts en terrorisme diuen que la vinculació és més ideològica que no orgànica, donant a entendre que ideològicament el cap seria Ben Laden i els seus braços executors, les diferents organitzacions que li jurarien fidelitat. Altres expressen el fet que Al-Qaeda és una organització armada però amb un funcionament horitzontalitzat i el seu desplegament, transnacional. És per aquest motiu, segons diuen, és tan difícil combatre-la.

Des del meu punt de vista, totes dues visions són errònies. Si observem el context on es desenvolupa el conflicte entre l’organització armada i el territori (País, Estat...), l’afirmació del “terrorisme d’Al-Qaeda”, la primera afirmació no se sosté. I és que després dels atemptats de l’11-S, pràcticament tots els actes armats han estat adjudicats a Al-Qaeda o a organitzacions que tindrien vincles directes. Per tant, a l’establir la relació directa entre una acció armada i Al-Qaeda, tendim a descontextualitzar tot el background i el transformem en un argument més per al discurs bel•licista (i simplista!) de gran part de les cancelleries occidentals.

El segon argument tampoc se sosté per una raó molt senzilla: Al-Qaeda no és avui en dia, una organització armada. No opta a la lluita armada com a mitjà per alliberar els llocs musulmans de la “tirania d’Occident”. Sap que militarment parlant, no és pot enfrontar a enemics tan poderosos com els Estats Units.

Es pot considerar que Al-Qaeda ha fet ja els deures: mitjançant les accions espectaculars ja realitzades a diversos llocs del planeta (l’11-S...) ha creat les condicions necessàries per tal d’aconseguir el seu objectiu principal, que no és altre que la galvanització de les masses musulmanes. Aquests actes haurien estat l’exemple del que s’anomena Propaganda Armada(20) . Agafant la teoria de poder dur i poder tou, el primer seria les accions armades abans esmentades i restaria en un segon pla segons importància. En canvi, el poder tou, seria el més important ja que esdevindria aquell que permet a Al-Qaeda situar-se en l’epicentre polític i ideològic de cara a un canvi polític als països musulmans.

Aquest és l’argument més important que presta Al-Qaeda als musulmans del món: rebel•lar-se contra els dirigents dels seus propis països. Aquest és el seu objectiu i per tant el seu paper desbordaria el d’una organització armada i esdevindria una organització de propaganda política de primer ordre. Considero, l’11-S com el fet més destacable (després del sorgiment dels Germans Musulmans l’any 1928) per l’islamisme polític, la seva ideologia política.

La impossibilitat que tenen els seguidors de l’islam polític d’imposar-se per vies estrictament no violentes es deu a la forta repressió que en un moment donat han practicat les èlits autòctones despòtiques i corruptes dels països musulmans per tal de mantenir-se al poder i conservar les seves aliances amb les potències occidentals. Només en el cas que la via no violenta ha fracassat per aquesta acció dels governs, han sorgit els moviments islàmics.

Però he d’assenyalar una diferència fonamental: si be aquest mateix patró (repressió-acció) es va fer servir en els diferents moviments politico-militars d’alguns països musulmans entre finals dels 80 i principis dels 90, el patró actual seria una inversió de les dinàmiques.

La dinàmica politico-militar dels moviments islàmics de finals dels 80 i principis dels 90 es va basar en la mobilització d’una petita intelligensia política que es va veure recolzada per tot un seguit de seguidors yihadistes procedents tant de l’interior dels propis territoris com de l’exterior (els anomenats afganesos). Aquests militants no els van instigar a lluitar a cercar un espai polític sinó que simplement els van recolzar.

A continuació va venir la repressió de la violència estructural dels Estats i els moviments van ser il•legalitzats i és per aquest motiu que van optar per la lluita armada com a expressió política. El fet determinant, però, va ser que aquests moviments van ser derrotats per un doble joc emprés per les èlits governants: per una banda, la utilització de les forces de seguretat i paramilitars; i de l’altra, desprestigiant i il•legalitzant tota forma de islamisme polític, copant el seu espai natural per moviments i partits polítics creats ad hoc.

D’una manera ràpida i hàbil, aquestes èlits islàmiques van anant perdent el suport de les bases fins a un punt de marginació sense retorn.

Ara la dinàmica, com ja he dit, és diferent. L’acció no es transmet de dalt a baix, sinó tot el contrari, són les bases les que han d’estar concienciades per després optar a la mobilització política a cadascun dels respectius territoris.

A nivell individual, cada persona d’aquestes bases ha d’entendre quin és el seu paper en la dinàmica de l’islamisme polític. Al-Qaeda el que pretén és allò que al-Banna(21) va expressar: aunar les forces dels dos yihads existents a l’Alcorà(22) i lluitar contra els enemics de l’Islam. Es a dir, relacionar allò que veuen en la seva vida quotidiana: l’opressió a Palestina , les injustícies nord-americanes a l’Iraq i l’Afganistan i sobretot les decisions dels règims despòtics que són majoria als països musulmans, amb el fet de ser un bon musulmà i per tant, veure’s obligats a lluitar per imperatiu religiós.

És per aquest motiu que Al-Qaeda cerca dins l’imaginari històric musulmà situacions en les quals els musulmans haguessin patit una pèrdua irreparable.

L’exemple és l’elocució pública que va realitzar Ben Laden per referir-se a la pèrdua de l’Al-Andalus. La simbologia islàmica tenia aquí un component important: no a una altra pèrdua d’un territori musulmà a mans dels cristians(23) (ell els anomena els creuats, altre exemple de l’imaginari històric islàmic). Al-Qaeda considera que els territoris musulmans a dia d’avui estan en mans d’Occident per culpa de les ja esmentades èlits corruptes.

Per acabar, el paper d’Al-Qaeda és sobre-valorat i la seva presència maximitzada, fet que la crea com una amenaça planetària perillosa i homogènia, es a dir, la mateixa per a tots. Fet que li va molt bé, com molta gent sap, a l’Administració Bush II per desplegar “poderosos” motius i implantar manu militari respostes a aquestes amenaces.

Iraq en seria un exemple(24) . Malauradament, és possible que en un futur no gaire llunyà hi hagi més exemples...


Bibliografia

Llibres:

ELORZA, Antonio; Umma. El integrismo en el Islam. Alianza Editorial, 2002.

ESPOSITO, John; El desafío islámico. Acento, 1992.

HUNTINGTON, Samuel P.; El choque de civilizaciones. Paidós, 1997.

JACQUARD, Roland; En nom d’Ossama ben Laden... Proa, 2001.

JOSROJAVAR, Farhad; Los nuevos mártires de Alá. Martínez Roca, 2003.

KEPEL, Gilles; La Yihad. Expansión y declive del islamismo. Península, 2001.

KEPEL, Gilles; Crónica de una Guerra de Oriente. Península, 2002.

MERINERO, María Jesús; La República de Irán. Dinámicas Sociopolíticas y relevo de élites. Catarata, 2004.

POLITKOVSKAYA, Anna; Una guerra sucia. Una reportera rusa en Chechenia. RBA, 2003.

RASHID, Ahmed; Yihad. Quinteto, 2003.

RASHID, Ahmed; Los Talibán. Quinteto, 2003.

SEGURA, Antoni; Más allá del islam.Política y conflictos actuales en el mundo. Alianza, 2000.

SMITH, Sebastian; Las montañas de Alá. La batalla por Chechenia. Destino, 2002.

Articles

BURKE, Jason; Al-Qaeda. Revista “Foreign Policy. Edición Española”, Juny-Juliol 2004.

KEPEL, Gilles; Los “yihadistas” ven España como tierra del Islam invadida por infieles. Diari “El País”, 19-12-2004.

RITTER, Scott; The risks of the al-Zarqawi myth. Al-Jazeera.net, 14-12-2004.

---------- Notes:
1 Turquia, l’últim residu de l’Imperi Otomà havia optat per la creació d’un estat laic on la religió quedava reduïda estrictament a l’àmbit personal. Sota el lideratge de Kemal Ataturk president (1923-38), es va realitzar un ambiciós procés de turquificació i occidentalització, així com una secularització que va transformà la llengua i la història tant com la política i la religió.
2 Kepel, Gilles; La Yihad
3 Alguns dels punts en comú són: “L’islam constitueix una ideologia globalitzadora amb aplicació a la vida individual i col•lectiva, a l’estat i a la societat”; La llei islàmica (la Sharia, el camí de Déu), basada en l’Alcorà i en el comportament exemplar del Profeta, és la guia sagrada pormenoritzada de la vida musulmana; La debilitat i subordinació de les societats musulmanes obeix , sens dubte, a la infidelitat dels musulmans que s’han apartat del camí divinament revelat per Déu i en canvi segueixen ideologies i els valors materialistes i laics d’Occident: el capitalisme i el marxisme; La restauració de l’orgull, el poder i el domini musulmà (l’antiga glòria de la civilització i els imperis islàmics) requereix el retorn de l’Islam, el restabliment de la llei i la guia de Déu com a norma d’Estat i societat. Espósito, John L., El desafío islámico.
4 Sayyid Qotb va morir a la forca el dia 29 d’agost de 1966, executat pel govern nasserista.
5 Espósito, John L., El desafío islámico.
6 Fins i tot si se’m permet l’exemple, darrerament han sortit a alguns mitjans de comunicació de l’Estat Espanyol l’expressió “terrorisme domèstic” per tal de definir les situacions de maltractaments familiars dins la llard, amb resultat de mort o ferides greus en la majoria de les ocasions. Aquesta seria una mostra de la càrrega de subjectivitat que li ha estat injectada al mot “terrorisme” en els darrers temps.
7 Aquesta divisió és de factura pròpia. He dividit els diferents grups que van operar a l’Orient Mitjà i als països musulmans durant la Guerra Freda sota criteris d’estructura. Així aquells que estaven formats per un grup reduït de persones, amb un alt nivell de compartimentació i una gran verticalitat. Un exemple serien tots els grups armats palestins d’arrel socialista sorgits durant la dècada dels 60 als 80. L’altre tipus de grups serien aquells que estarien enquadrats en organitzacions d’una vessant politico-militar, amb un gran nombre d’efectius dividits en diversos fronts i on l’ocupació del territori seria una dels objectius principals. L’exemple serien els grups guerrillers afgans durant la guerra d’Afganistan de 1979-89.
8 La lluita dels guerrillers musulmans que van lluitar contra les tropes soviètiques a la guerra de l’Afganistan, s’ha de circumscriure en la lògica de la Guerra freda. A més a més, el conjunt de moviments de mujahidins va estar instrumentalitzats per una de les super-potències (els EE.UU.) i els seus aliats.
9 El grup al-Yihad era un grupuscle sorgit de la Gama’at Islamyya l’any 1977.
10 Es situa l’any 1977 com data i el discurs d’Anuar Sadat al Knesset (el Parlament israelià) com a fet clau d’aquest trencament.
11 El Hezbollah (el partit de Dèu) libanès és l’exemple més important sorgit d’aquest fenomen. Va ser una escissió del partit xiíta AMAL i les seves milícies armades es van cortir primer durant la Guerra Civil Libanesa i després com avantguarda de la resistència contra la ocupació israeliana d’una franja del Sud del Líban. Aquests fets li van comportar una gran popularitat a àmplies capes de la societat xiíta libanesa, popularitat que avui encara dura.
12 Hi ha molts exemples d’agents externs al conflicte que van tenir una participació molt destacada: Israel, Siria, els Estats Units, França... cadascun en funció de les seus interessos en política internacional i/o interna.
13 Com a greus distorsions es pot posar de les revoltes ocorregudes als diferents països musulmans, per motius molt variats però sempre relacionades amb la situació interna dels propis països. A tall d’exemple les manifestacions d’Algèria de 1988-1990 en serien un.
14 A l’inici de la guerra de Bosnia i Herzegovina, el maig de 1992, els serbis van desencadenar una ofensiva general a tota la República per tal de desplaçar forçosament els bosnis. Amb el pas dels anys i un cop es van estabilitzar el front i el bàndol bosnià es va reagrupar i reavituallar, el conflicte va entrar en una segona fase on tots tres bàndols primaven el control efectiu del terreny i un major recolçament exterior, per així poder jugar amb avantatge a unes futures converses de pau.
15 Fundador d’una de les quatre escoles de pensament islàmic dins l’Islam sunnita, el hanbalisme. Exigia mantenir una ortodoxia basada en l’estricta aplicació de les ensenyances del moment fundacionals de l’Islam. Tenia una concepció austera i pietista de les pràctica religiosa.
16 Un Hadid és una sentència o fet exemplar de Mahoma la veracitat del qual està confirmada i on el conjunts hadids es troba dins la Sunna (tradició) de l’Islam.
17 S’ha de tenir en compte fins a quin punt és certa la imlantació real del Wahhabisme a les zones musulmanes que es troben fora de la Peninsula Aràbiga. En aquest sentit, el terme wahhabí ha passat a tenir unes connotacions peioratives i fortament negatives, utilitzant-se com a insult, fet que succeeix avui en dia a Iraq quan els xiítes acusen als radicals sunnites de “wahhabites”. D’altra banda, aquest mot també és utilitzat per governs que estan en lluita contra grups islàmics, com són els casos de Txetxènia i l’Uzbekistan, igualment amb connotacions negatives i a més a més propagandístiques.
18 Actitut en contra de tota novetat.
19 Com a exemple, dues cites: “En la medida en que el integrismo islámico de la segunda mitad del siglo, así como su deriva terrorista, son la aplicación de unas ideas cuyo núcleo fue forjado siglos atrás, y que han mantenido su estructura argumental sobrevolando la historia, resulta útil conocer y analizar los onceptos que dan forma a la tradición integrista” (Elorza, 2002:19) o una altre del mateix autor: “La detención en la revuelta puritana de los wahhabíes en el siglo XVIII resulta imprescindible para entender tanto la asociación entre la ortodoxia y la violencia como la evolución ulterior de un integrismo calificable de tradicionalista que inspira el règimen de Arabia Saudí, y también su hijuela terrorista” (Elorza, 2002:19)


20 El terme “Propaganda Armada” s’utilitza per definir una estratègia portada a terme per un grup armat per tal de crear una opinió favorable cap a les seves reivindicacions dins la societat amb la qual es vol recolçar.
21 Fundador dels Germans Musulmans i principal ideòleg.
22 A l’Alcorà existeixen dos yihads: el Gran Yihad o Yihad interior (yihad al-akbar) que cerca l’esforç individual de perfeccionament cap a l’Islam i la Sunna; i la Petita Yihad o Yihad exterior (yihad al-asghar), que és la guerra santa.
23 A diferència del que va dir en el seu moment l’ex-president espanyol J.M. Aznar, Ben Laden no pensa envair Espanya per reconquerir Andalusia...
24 Sobre el conflicte de l’Iraq hi ha una altre versió que no la oficial de l’Administració Bush sobre la presència d’Al-Qaeda i al-Zarqawi com el seu representant. Scott Ritter, antic cap dels inspectors d’armes químiques de l’ONU, diu que sota la gran part de la violència que hi ha en el dia a dia a l’Iraq, estan els antics serveis secrets del règim de Saddam Hussein, els Mujarabat. L’Administració nord-americana només l’única cosa que fa és alimantar el mite de d’Al-Qaeda i al-Zarqawi per motius polítics...