Sense sorpreses a Líbia
(Article publicat a La Directa)
La primavera passada ressorgia un debat, tan arcaic com ineludible, sobre la necessitat de la intervenció militar de la OTAN a Líbia. Curiosament, les masses de gent que vuit anys enrere ompliren els carrers de les principals ciutats europees pel “No a la guerra” d'Iraq, en aquell moment restaven silencioses.
Segurament el clima revolucionari que per aquells dies havia envaït el Nord d'Àfrica i que d'alguna manera s'escampava per Europa havia entusiasmat les societats occidentals, fins al punt que era inqüestionable la teoria que assegurava que Gaddafi era un dictador indesitjable que tenia sotmès al seu poble. Així la responsabilitat de les potències occidentals era la d'ajudar als libis a alliberar-se'n i a instaurar, per fi, una democràcia “real”, a través d’una intervenció militar.
Ara, quan el nom de Líbia només apareix als mitjans de comunicació de masses per a especular sobre el parador del despòtic dictador Gaddafi, potser és hora de fer la vista enrere i intentar analitzar què és el que realment ha portat de bo aquesta intervenció.
De moment no disposem de dades exactes per a quantificar les conseqüències de la intervenció, i segurament mai en tindrem. Tant se val, estem tan acostumats a comptabilitzar les víctimes per milers quan parlem de conflictes armats, que les nostres ments han perdut la capacitat d'entendre el que significa, pròpiament, una vida humana. Hi hagi els morts que hi hagi, el que sí sabem és que els nens o nenes libis (que amb el dictador Gaddafi tenien assegurada l'escolarització) ara tenen les escoles totalment derruïdes, i que aquells que corrien fa uns dies pels passadissos de l'Elisi de París potser no contemplen la seva reconstrucció com a prioritària, la qual cosa deixarà sense una escola en condicions a molts nens i nenes durant un llarg temps. També podem donar per segur que la destrucció dels hospitals i centres de salut afectats pels bombardejos , no podran donar el servei que donaven fa només uns mesos, quan tothom hi tenia accés. I això per no parlar dels beneficis del petroli local, que fins ara beneficiaven principalment l'economia líbia, i que ara servirà per pagar els favors rendits dels aliats de l’OTAN. Però tampoc cal estendre's en això: la destrucció d’infraestructures, els morts, les epidèmies, els conflictes socials, l'empobriment de la població... són les conseqüències típiques de qualsevol guerra, el que pesava en la balança al costat contrari de les malifetes del Gaddafi. Segurament, són les conseqüències del “mal menor” a que es referien alguns analistes en el famós debat de la primavera.
Tanmateix, però, continuem anomenant “intervenció humanitària” al que clarament és una ocupació militar . Una altra conseqüència del “mal menor”. La memòria és un enemic no declarat del capitalisme imperialista, d'altra forma no es podria explicar que la Doctrina del Shock, en virtut de la qual en moments de crisi els interessos dels poders econòmics s’aprofiten per marcar l’agenda política, sigui infal•lible a les nostres societats i que Iraq i Afganistan no ens hagin ensenyat res. Ens queda per veure què en serà de feliç la població líbia a partir d'ara.
