El pensament actual per la pau a través d’Henry David Thoreau

Thoreau és, sobretot, conegut per l’esperit de rebel•lia dels seus escrits. És una rebel•lia profunda, un refús total a la submissió a l’absurd del Sistema. Va defensar la idea de que tota reforma espiritual, individual o col•lectiva, ha de partir de l’interior de l’ésser humà.Carme Romia i Agustí (març 2004)

Henry David Thoreau nasqué a Concord (Massachusetts, EEUU), el 12 de juliol de 1.817 i va morir l’any 1.862.

Formà part, juntament amb Whitman, Emerson i Colerid, del grup dels idealistes americans coneguts també com trascendentalistes. Amb ells va defensar la idea de que tota reforma espiritual, individual o col·lectiva, ha de partir de l’interior de l’ésser humà. Però Thoreau és, sobretot, conegut per l’esperit de rebel·lia dels seus escrits. És una rebeldia profunda, un refús total a la submissió a l’absurd del Sistema.

D’ell digué Henry Miller:

Es el més rar que es pot trobar damunt la capa de la Terra: és un individuo.

Un individu, un ser no dividit, amb plena consciència de sí mateix. Un individu que fou un filòsof social però que va remarcar l’absència en ell de cap missió social.

No vaig venir a aquest món amb la intenció principal de fer d’ell un bon lloc o­n viure, sinó simplement per viure-hi, sigui bo o dolent. Un home no té perquè fer-ho tot, amb que faci alguna cosa n’hi hi ha prou.

Graduat a Harvard, Thoreau no va tenir mai una professió definida. Va exercir diferents oficis com: mestre, fuster, paleta, jardiner, fabricant de llapis, etc.

Procurà treballar el mínim possible per aconseguir obtenir recursos bàsics per la subsistència, de manera que pogués ser amo i senyor del seu temps i emplear-lo en viure tal com li semblés.

Si vengués els meus matins i les meves tardes a la societat, com sembla fer la majoria, estic segur de que no em quedaria res pel que mereixés la pena viure.

En una societat que malgastava l’existència en el treball i ambicionant riqueses, fou rebutjat per aquesta idea. Inclús la nòvia el va deixar pel mateix motiu. Desenganyat, Thoreau va marxar a viure al bosc durant dos anys. Allà escrigué Walden, un bon manual en defensa de l’autosuficiència.

En aquest llibre Thoreau anticipa molts dels pensaments que avui defensen els pacifistes i ecologistes sobre la conveniència de trobar un just equilibri entre les necessitats de la persona i els recursos del medi natural.

L’estiu de 1846 fou detingut i empresonat –no per primera vegada- a la presó de Concord per negar-se a pagar impostos. Una de les causes fou la seva negativa a col·laborar amb un Estat que mantenia el règim d’esclavitud i que emprenia guerres injustes. Sols hi restà una nit ja que una tia seva, sense ell saber-ho, li pagà el deute. Però, degut a aquest fet, va començar a escriure una conferència que es va publicar definitivament l’any 1866 sota el títol de Desobediència civil. En aquest llibre Thoreau:

- Planteja el dret a la desobediència des del punt de vista d’un fort radicalisme i retreu als americans el fet d’haver deixat esmorteir l’esperit en mans d’un conformisme material, oblidant l’exercici del dret a la rebel·lió.

Fa un retrat de les causes per les quals es produeix l’adormiment de les consciències.
Denúncia l’afluixament de la responsabilitat individual que desemboca en un Estat que acaba per convertir-se en l’opressor d’aquells als quals es deu (influència de J.J.Rousseau: El contracte social).
Nega la virtualitat de les decisions preses per la majoria per prevaler sobre la consciència individual.
Aquesta obra fou el llibre de text de Gandhi en la seva campanya de resistència contra l’ocupació britànica de la Índia.

Per mitjà dels seus escrits Thoreau reflexa:

- La seva preocupació bàsica es el considerar plenament el valor de la persona com a tal.


- Exalta els valors humans de l’individu, defensant-lo de tot allò que tendeixi a anul·lar-lo com a tal. Que la seva personalitat no quedi ofegada en un complex orgànic que el converteixi en un esclau d'allò que ha de tenir com funció servir-lo a ell.

- Parla de finalitats generoses i universals.

- Creu que la feina no es pot esquivar. Pot ésser ajornada indefinidament, però no pas definitivament. Tot el que cal fer és anar endavant.

- Creu que mai cap gran cosa, de cara a millorar la pròpia condició o la dels nostres companys de camí, no ha estat aconseguida per l'esforç individual. Però indica també que l'error flagrant de l'època és la manca de confiança en la potencialitat individual.

Segons ell, es tracta de fer camí plegats, entre tots i totes, a partir del màxim potencial de cadascú.

És el darrer dels grans individualistes però, ¿qui gosaria dir avui que totes aquestes aportacions, escrites fa 150 anys, no són encara vàlides als nostres dies?

 

ACTUALITAT DE LA FILOSOFIA DE THOREAU

Tingues cura de tu mateix

Mantén-te en peu pel teu propi esforç. Estableix els teus propis principis.

No pretén reformes totals de la societat (com el marxisme del que es coetani) ja que està convençut de que no hi pot haver una societat justa si no hi ha persones que valguin.

¿De què pot servir a ningú guanyar un gran sou si es troba mentalment i espiritualment difunt?

Llibertat

Viviu lliures i no us comprometeu. Hi ha poca diferència entre recluir-se en una granja o en una presó. (THOREAU,1976,103)

El Harivansa diu: "Un habitatge sense aus és com una carn sense saonar". Casa meva no era així perquè, de sobte m’havia convertit en veí dels ocells, no per haver –ne empresonat un, sinó per haver-me engabiat prop d’ells. (THOREAU, 1976, 105).

Ser un mateix

No voldria, de cap manera, que per culpa meva algú adoptés la meva forma de vida; perquè, apart de que quan jo ja ho hagi après pot ser que jo n’hagi trobat un altra; bé està que hi hagi al món tantes persones diferents com sigui possible. Això si, voldria que cadascú tingués molta cura en escollir i seguir la seva pròpia manera de viure, i no la del seu pare, la seva mare o la d’un veí qualsevol.

El jove pot construir, plantar o navegar; que no es vegi privat de realitzar allò que em diu que vol fer (THOREAU, 1976, 91).

Totes les sendes, excepte la vostra, són fatals; seguiu, doncs, la pròpia.

(THOREAU, 1976, 135).

Per mediocre que sigui la vostra vida, feu-li front i viviu-la; no l’esquiveu ni la negueu. No és tant dolenta com vosaltres mateixos. Sembla tant més pobra quant més gran és la vostra riquesa.

El buscador de defectes els troba inclús al paradís. Estimeu la vostra vida, per pobra que sigui. (THOREAU, 1976, 335).

Doneu-me un martell i deixeu que descobreixi per mi mateix el gruix de l’envà. (THOREAU, 1976, 338).

A tot arreu un es veu sempre obligat a construir sobre els seus propis pilars.

(THOREAU, 1976, 43-44).

Em costa menys, en tots els sentits, incórrer en pena de desobediència a l’Estat que obeir-lo, ja que en aquest cas em sentiria en la meva estima disminuïda.

(THOREAU, 1976, 359).

Sociabilitat

A casa tenia tres cadires: una per la solitud, dues per l’amistat, tres per la societat.

(THOREAU, 1976, 155).

Solitud

Trobo saludable el fet d’estar sol la major part del temps. La companyia, inclús la millor, cansa i relaxa aviat. M’encanta estar sol. Mai no he trobat una companyia més acompanyadora que la solitud. La majoria de les vegades solem estar més sols entre els homes que quan ens tanquem a la nostra habitació. L’home que pensa o treballa està sempre sol, sigui o­n sigui que es trobi. La solitud no es mesura per la distància que hi ha entre una persona i un altra. (THOREAU, 1976,151).

Jo tinc molta companyia a casa meva, especialment pel matí quan ningú em visita.

(THOREAU, 1976, 152).

Quina mena d’espai és el que separa una persona del pròxim i la fa sentir solitària? He arribat a la conclusió de que no hi ha cap moviment de les cames que no pugui aproximar dues ments separades. ¿De que volem viure a prop principalment?

(THOREAU, 1976, 149).

Vida

Vaig anar als boscos perquè volia viure amb un propòsit; per fer front sols als fets essencials de la meva vida, per veure si era capaç d’aprendre el que aquella tingués per ensenyar, i per no descobrir, quan arribés la meva mort, que no havia ni tan sols viscut, No desitjava viure el que no és la vida. ¡és tan car viure! Ni practicar la resignació, a menys que fos absolutament necessari. Volia viure profundament i extreure d’això tota l’essència. (THOREAU, 1976, 1409-110)

I mentre gaudeixi de l’amistat de les estacions, confio en que no hi hagi res que pugui fer de la vida una càrrega per a mi. (THOREAU,147).

La meva experiència m’ha ensenyat, al menys, que si un avança confiat en l’elecció dels seus somnis i s’esforça per viure la vida que ha imaginat, ensopegarà amb l’èxit menys esperat en la seva vida corrent. (THOREAU, 1976, 331)

Vaig deixar els boscos per una raó tan bona com la que em va portar a ells. Potser perquè em semblava que tenia vàries vides més que viure i que no podia seguir prodigant el meu temps en aquella. (THOREAU, 1976, 330-331).

Es viu massa de pressa. (THOREAU, 1976, 111).

Esforç

No sé de cap fet més estimulant que la inqüestionable capacitat de l’home per elevar la seva vida per mitjà de l’esforç conscient. És quelcom, certament el poder pintar un quadre particular, esculpir una estàtua o, en fi, el fer bonics alguns objectes; no obstant, és molt més gloriós esculpir o pintar l’atmosfera, el mitjà a través del qual ens mirem, la qual cosa és factible moralment. Influir en la qualitat del dia, aquesta és la més elevada de les arts. Tota persona té la tasca de fer la seva vida digna, fins en els seus detalls, de la contemplació de la seva hora més elevada i crítica.

(THOREAU, 1976, 109).

Dignitat

Tota persona té la tasca de fer la seva vida digna, fins i tot en els seus detalls, de la contemplació de la seva hora més elevada i crítica. (THOREAU, 1976, 109).

 

 

 

Austeritat. Senzillesa.

El carro davant del cavall no és ni bonic ni útil. Abans de que poguéssim adornar les nostres cases d’objectes bonics és necessari despullar les parets, tant com les nostres vides per fer nous fonaments, sòlids amb una gestió domèstica i un viure bonic: no obstant, el gust per la bellesa es conrea principalment a l’aire lliure, o­n no hi ha ni casa ni llogater. (THOREAU, 1976, 60).

Les cortines em surten de franc ja que no tinc cap xafarder per evitar.

(THOREAU, 1976, 87).

Una senyora em va oferir un dia una estora, però com jo no tenia cap habitació per cuidar amb especial cura ni temps per perdre dins o fora de la casa per espolsar-la, vaig dir que no a l’oferta i vaig seguir netejant les meves soles de sabata amb més gust a l’herba del portal. És millor evitar que s’iniciïn els mals. (THOREAU, 1976, 88).

Potser podríem adoptar amb profit les costums d’alguns pobles salvatges que, al menys, fan com si renovessin la seva pell cada any. (THOREAU, 1976, 88).

La nostra vida es malgasta en detalls. (THOREAU, 1976, 110).

Estic segur de que si tots els homes visquessin amb igual senzillesa que jo llavors, no hi hauria més robatoris, doncs aquests es donen en comunitats o­n uns tenen més que suficient mentre que altres els manca lo que és necessari. (THOREAU, 1976, 187).

Quan actuem sense pressa i amb prudència, ens adonem de que sols el que és gran i valuós té existència permanent i absoluta i de que les cuites i plaers vans no són més que ombra de la realitat. (THOREAU, 1976, 115).

Cooperació

Cooperar, tan en el sentit més elevat com en el més modest, significa subsistir solidàriament. (THOREAU, 1976, 92).

Dret a la diversitat

Si una persona no camina al pas dels seus acompanyants, potser sigui perquè sent un tambor diferent. Que camini al so de la música que sent, sigui quin sigui el seu ritme i la seva llunyania. (THOREAU, 1976).

Compromís

Són milers els qui per opinió s’oposen a l’esclavitud i a la guerra i, no obstant, no fan res per posar-hi fi. (THOREAU, 1976, 350).

Els soldat que refusa una guerra injusta és aplaudit per aquells que no refusen sostenir al govent injust que la lliura. (THOREAU, 1976, 353).

L’acció en base als principis –la percepció i la pràctica del que és just- canvia les coses i les relacions. (THOREAU, 1976, 354).

Qualsevol home que sigui més just que els seus veïns, constitueix ja una majoria d’un. (THOREAU, 1976, 355).

No importa com de petit pugui semblar el començament: el que es fa bé, ben fet queda per sempre. (THOREAU, 1976, 356).

Sols el vot d’aquell qui afirma amb la seva pròpia llibertat pot accelerar l’abolició de l’esclavitud. (THOREAU, 1976, 351).

Els qui, mentre desaproven el caràcter i la necessitat de determinat govern, li donen la seva adhesió i suport, són indubtablement els seus paladins més grans i, sovint, l’obstacle més gran per la reforma. (THOREAU, 1976, 353).

El que cal fer, en tot cas, és no prestar-se a servir al mateix mal que es condemna.

(THOREAU, 1976, 355).

Doneu el vostre vot complert, no una simple tira de paper; comprometeu tota la vostra influència. (THOREAU, 1976, 357).

Govern

De tot cor accepto el lema el millor govern és el que governa menys, i m’agradaria que fos honrat i amb més diligència i sistema. En la pràctica significa així mateix que el millor govern és el que no governa en absolut i quan els homes estiguin preparats per ell, aquest i no un altre serà el que tindran. (THOREAU, 1976, 345).

A diferència dels qui s’autoanomenen homes de cap govern, jo reclamo, no l’absència de tot govern, sinó, de seguida, un de millor. Que cada persona faci saber quina classe de govern tindria el seu respecte, i aquest serà el primer pas per aconseguir-lo.

(THOREAU, 1976, 346).

M’és impossible reconèixer com a govern, ni tant sols un instant, a aquesta organització que ho és també de l’esclau. (THOREAU, 1976, 349).

L’exèrcit regular no és sinó el braç armat del govern permanent.

Sota un govern que empresona a qualsevol de forma injusta, el lloc adequat pel just és també la presó. (THOREAU, 1976, 355).

Desobediència civil

1.-Lleis injustes

A vegades el deure pot obligar a negar l’obediència.

Thoreau arribà a la conclusió de que el ciutadà que obeeix les lleis i les ordres sense plantejar-se problemes no fa sinó la meitat del deure, i sovint fa el contrari del seu deure: cada vegada que la llei funciona contra la justícia, cada vegada que un cap s’erigeix en un dèspota, el ciutadà es converteix en el seu instrument i en el seu còmplice.

Pel seu bé i pel de tothom, ha d’aprendre també la desobediència civil.

2.- Obrar en consciència

¿Ha de rendir el ciutadà la seva consciència, encara que sigui per un moment, o en el grau més mínim, al legislador? ¿Per què posseeix, doncs, cada persona una consciència? Crec que hauríem de ser persones primer i súbdits desprès.

No és desitjable conrear per la llei un respecte igual al que s’acorda amb el que és just.

L’única obligació que tinc dret a assumir és la de fer en tot moment el que considero adient.

La llei mai ha fet les persones un mínim més justes; i en raó del seu respecte per elles, inclús les millors disposades es converteixen diàriament en agents de la injustícia.

(THOREAU, 1976, 347).

Si jo he agafat injustament el tronc salvador a un home que s’ofega, he de tornar-li, encara que m’ofegui jo,

Aquest poble (EE UU) ha de deixar de tenir esclaus i de fer la guerra a Mèxic, encara que li costi l’existència com a poble. (THOREAU, 1976, 350).

 

Individualitat. Sí mateix

Que cada persona jutgi per sí mateixa. (THOREAU, 1976, 350).

Em costa menys, en tots els sentits, incórrer en pena de desobediència a l’Estat que obeir-lo, en tal cas em sentiria la meva estima disminuïda. (THOREAU, 1976, 361).

Jo no he nascut per a ser violentat. I respiraré al meu aire; veurem qui és més fort. ¿Quina força té la multitud? Sols poden forçar-me a alguna cosa aquells que obeeixen una llei superior a la meva. M’obliguen a ser com ells. Però jo no he sentit dir que els homes siguin forçats a viure d’aquesta o d’altra manera. (THOREAU, 1976, 361).

Si una planta no pot viure d’acord amb la seva naturalesa mor; igual passa amb l’home.(THOREAU, 1976, 361).



Nota: Ponència dictada a la Universitat Internacional de la Pau, en el
I seminari monogràfic: “Pensadors per la Pau”
Centre Borja de Sant Cugat. Dies 6 i 7 de març de 2004