Entrepans de polític
Venim d’unes eleccions municipals estranyes, i d’una campanya electoral convulsa. Ho explicaríem com un conte i semblaria creïble; ho explicaríem tal com és i semblaria un conte.
Ben curiosament, en aquests dies preelectorals, els polítics feien els seus discursos d’esquenes a la gent, els partits elaboraven els seus programes electorals bandejant els ciutadans, i els governs i les oposicions anaven fent la seva rutina al marge del carrer; com sempre, vaja. I, mentrestant, la societat civil sortia a les places, lliure i pacíficament, i improvitzava una acampada. I acamparen fins al dia de reflexió, i continuaren durant i després sense cap por perquè calia més reflexió. Ni les autoritats locals ni les forces d’ordre públic s’atreviren a intervenir; tampoc la Junta Electoral.
Què els ha fet tan forts? Què els ha fet tant ferms? Què els ha fet inqüestionables i també intocables? Què fa que agrupin gent tant diversa i coincideixin tant? Segurament algú té la resposta: tenen una Veritat, i la diuen perquè la viuen, i la viuen perquè la senten. Tenen tota la Autoritat i la prova és que ningú, ni institució ni càrrec per més alt que sigui, s’ha atrevit a interposar-se en el seu camí. Volen fer política, i fan política, però no partidisme. Els partits han acabat engullint-se la política en comptes d’estar al seu servei. El mitjà ha esdevingut la fi en sí mateix. Ens han fet creure que els joves passen de la política, segurament pels mateixos que volen fer seva la política i actualitzen així allò ancestral de “no t’hi posis en política” i així ells ja maneguen el que volen. Però del que passen els joves és dels partits, que enverinen la política i la fan hipòcrita i incoherent.
Per primera vegada no hi ha un Gandhi, ni un Luther King ni un Mandela al capdavant d’un moviment social tan improvitzat i tan ferm al mateix temps. Ni estructura ni difusió hi són determinants. Simplement ha sortit la gent, amb el seu mòbil -això sí-, per reivindicar el que, sense haver-ho acordat abans, estan tan d’acord. L’acord passa a la categoria de consens perquè la demanda de la ciutadania és clamorosa: la injustícia d’aquesta crisi, provocada per uns que s’ho han fet anar per tal de no sortir esquitxats i fer-ho carregar als què no en sabien ni les causes d’aquest daltabaix.
Un exemple d’aquesta injustícia me l’explicava una professora d’escola fa unes setmanes. Em deia que li havíen abaixat el salari un 5%, i que possiblement continuaria fins al 10% en els pròxims mesos; que a certs sectors com Sanitat ja anàven pel 20% de retallada salarial, i que petites i mitjanes empreses (les que no són de grans capitals però també generen riquesa i alimenten les famílies dels seus treballadors) estaven tancant cada vegada més; que la carestia de la vida i l’increment de les hipoteques no permetia ni tenir una sola vivenda digna (de pocs metres quadrats) per pagar en plaços mínimament assequibles. Mentre em comentava això m’explicava astorada com de bé li anava al seu germà economista, la qual cosa em va sorprendre perquè tenint en compte que el país i mig món pateix una crisi econòmica, tot faria pensar que aquest col•lectiu no ho estaria passant gens bé… En canvi, m’explicava que ell treballa al Deutsche Bank i que no només no li havíen abaixat el sou, sinó que aquest seguia essent ben bo i a sobre per Nadal li havíen regalat un cotxe nou marca Mercedes. “A mi em retallen el salari i a ell li regalen un Mercedes”, afirmava amb indignació.
I al carrer sonen les caçoles colpejades pels utensilis més quotidians de la cuina. Aquells mitjans amb els què s’alimenta la ciutadania són ara l’eina de la protesta per poder seguir cuinant la sopa als fills. I se senten consignes de queixa perquè els representants del poble ja no representen al poble: es representen a sí mateixos. I per a això han estat capaços des d’apujar-se el sou només arribar al poder, fins apujar els impostos als altres abans de deixar-lo. Així, en aquestes manifestacions i acampades la frase més lapidària és la dedicada als polítics: “Falta pa per a tant xoriço”; un intel•ligent joc de paraules que amaga ben subtilment un menyspreu, una crítica i un atac contra la classe política que ha deixat en mans d’altri les decisions econòmiques que ara han desfet el país. I mentrestant, els meus pares ja jubilats però més actius que jo, se’n van de nit a Plaça Catalunya “pels fills que no hi poden anar perquè estan cuidant els seus néts, i pels néts que venen i que no saben què s’hi trobaran”.
