Per una societat pacifista i desmilitaritzada

Oposar-se a les guerres actuals, obstaculitzar la preparació de futurs conflictes armats i la generalització de la cultura de la Pau. Aquests són els tres gran reptes que el moviment antimilitarista haurà d’afrontar en els propers anys.
Tomàs Gisbert, Illacrua núm 150 (juny 2007)

Quan l'expresident George Bush, pare, en una conferència davant dels magnats del petroli va dir "les protestes de Barcelona no ens dicten la política", involuntàriament estava reconeixent el fort pes del pacifisme i l'antimilitarisme a Catalunya, posat de manifest amb les impressionants manifestacions catalanes del 2003 contra la guerra d'Iraq.

La mobilització de la societat catalana contra la guerra no queia del buit, era l'expressió d'un treball de més de 40 anys del moviment pacifista i antimilitarista a Catalunya, que l'Enric Prat, molt encertadament, s'ha encarregat de certificar i enregistrar en el seu llibre Moviéndose por la Paz. De Pax Christi a las movilizaciones contra la guerra perquè no caigui en l'oblit que imposen els poderosos.

Fa poc, Rafael Grasa ens recordava la comparació que feia Joan Gomis del moviment per la pau amb una balena, en al·lusió a un moviment que passa molt de temps immergit, fora de la vista, mostrant només el treball de petits nuclis de pacifistes i antimilitaristes; però que, de tant en tant, quan la situació ho requereix, emergeix amb tota la seva magnitud, com ho va fer a les manifestacions del 2003 o a la mobilització, que des de fora de Catalunya semblava impossible, contra la desfilada militar del 2000.

Aquesta balena s'ha anat engreixant al llarg dels anys, i en ella hi ha des de les generacions que amb l'oposició a l'entrada a l'Otan van descobrir que la lluita per la pau era fonamental per poder transformar el món, fins a les que s'han fet grans acompanyades pel pacifisme i l'antimilitarisme. Per un moviment per la pau que ha aconseguit una forta incidència en la societat catalana i que no ha estat únicament un moviment testimonial, cosa que molts cops és imprescindible, sinó que ha estat capaç de situar els seus temes en el centre del debat públic, assolir reivindicacions molt importants, com la desaparició del servei militar obligatori o la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq, i afermar una consciència pacifista i antibel·licista en la societat.

La pluralitat del moviment per la pau

Un primer ensenyament és que el que ha fet gran aquesta magnifica balena no ha estat una campanya concreta, un corrent ideològic o una generació. Si el moviment per la pau ha tingut a Catalunya una característica important, és la pluralitat: pluralitat de campanyes, pluralitat de punts d'interès per als nuclis més actius, pluralitat ideològica de diferents tradicions emancipadores de les persones que l'han integrat (cristians, marxistes, llibertaris, noviolents...); pluralitat, en fi, d'àmbits de treball.

Durant la primera guerra del Golf del 1991, en una de les primeres reunions per organitzar l'oposició a la guerra, algun col·lectiu va insinuar que la referència a la insubmissió era un punt que dividia el moviment. El debat es va acabar quan tots vam constatar que el més important era aturar la guerra, i que per això el que calia no era posar-nos d'acord en uns punts mínims que inevitablement exclourien parts, iniciatives o punts de vista sinó sumar, sumar totes les forces, totes les percepcions i totes les iniciatives contra la guerra.

La pluralitat també ha significat posar en diàleg diferents corrents i tradicions ideològiques que s'han influït mútuament. El moviment per la pau ha estat un punt de trobada no sols de persones que es podien coordinar per impulsar alguna campanya concreta, sinó un punt de trobada de pensaments diversos, un laboratori d'idees on tots apreníem dels altres i ens influíem mútuament.

Les jornades sobre el Moviment per la pau a Catalunya, passat, present i futur, organitzades per l'Icip l'any passat, de les quals recentment ha aparegut el llibre que recull totes les intervencions, van ser un bon mostrari d'aquesta diversitat i pluralitat.

Crec que aquesta reflexió ha de servir no només per interpretar el passat, sinó per mirar el futur. Perquè aquesta pluralitat es dóna també en la pluralitat de campanyes pacifistes i antimilitaristes avui en marxa a Catalunya. Però la pluralitat no l'hem d'entendre com una dispersió d'esforços. Al contrari, és una garantia de tenir presents i treballar els reptes més importants, d'aprofitar al màxim les energies de tots els nuclis més actius, perquè fa que tothom pugui implicar-se en la campanya que el cridi i l'urgeixi més i és la balena, cada dia més grassa, la que decideix quan i per què emergeix a la superfície.

Tres grans reptes

La diversitat del moviment també ve marcada pels reptes que haurà d'afrontar i guiar la feina en els propers anys.

El primer gran repte és oposar-se a les guerres actuals i treballar per assolir la pau. Això vol dir seguir protestant contra la guerra de l'Iraq i mantenir una activitat regular sobre el conjunt de guerres i conflictes armats que s'estan donant al món. Igualment és necessari portar un seguiment sobre els processos de pau avui en marxa, per poder contribuir a fer que acabin amb èxit. I en aquest punt no podem deixar d'esforçar-nos perquè el procés de pau a Euskadi arribi a bon port.

També ha aparegut en els darrers anys un fenomen nou com és la privatització de la guerra. Les anomenades corporacions militars privades, que substitueixen els exèrcits dels estats en les tasques més brutes i fan de la guerra un negoci, han de ser un centre d'atenció per al moviment pacifista.

La lluita contra la guerra ha d'incidir en la contribució que hi fa el militarisme espanyol. La retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq va ser una gran victòria del moviment per la pau, però les anomenades missions humanitàries dels exèrcits encobreixen la participació directament o indirectament en les guerres actuals; la intervenció a l'Afganistan n'és un bon exemple.

El segon gran repte és oposar-se i obstaculitzar la preparació de la guerra. Això significa lluitar i denunciar totes les parts que conformen el que s'han vingut a anomenar com el cicle militarista: la despesa militar, que està tornant als nivells anteriors propis de plena guerra freda; el rearmament, amb nous sistemes d'armes, entre elles una nova generació d'armes nuclears, i una ofensiva de l'Otan, però també de la Unió Europea, perquè els aliats augmentin més la seva despesa en rearmament; la indústria militar, el paper que hi tenen les entitats financeres en el seu desenvolupament, els intents d'enfortir una indústria militar a Catalunya desenvolupant la indústria aeronàutica; el comerç d'armes, que aviva els conflictes arreu; la militarització del territori, amb la xarxa de bases i instal·lacions militars que l'ocupen; qüestionar les anomenades polítiques de defensa i el paper dels exèrcits, tot discutint les lleis que està aprovant l'actual govern, com també la política de defensa que ens ve de la Unió Europea.

Poden semblar temes difícils però campanyes com "Armes sota control" per la transparència en el comerç d'armes, l'objecció fiscal, l'oposició a la recerca científica amb finalitats militars que encapçala Per la pau: Prou investigació militar, o la campanya per la prohibició internacional de les bombes de dispersió mostren que es poden abordar.

I el tercer gran repte és la generalització de la cultura de pau. Cultura de pau que ha d'oposar-se als intents de la cultura de guerra, anomenada com a cultura de defensa segons el discurs oficial, de penetrar a les escoles i la universitat i d'assentar-se en una societat considerada massa pacifista pel militarisme. L'educació per la pau i la seva extensió és una feina imprescindible. Cal potenciar la investigació per la pau. Com també és treballar per la cultura de pau cercar i difondre una informació veraç en els temps de guerra i de mentides que vivim.

Feina no en falta, però hi ha lloc per a tothom