Valors militars en la nova assignatura?

L’interès dels militars d’entrar a les escoles simplement obeeix a l’estratègia de millorar el seu reconeixement i acceptació social, és una estratègia per intentar que la població i els joves tinguin una imatge més positiva de la professió de militar. La qüestió que la població i el sector educatiu s’han de plantejar és si l’escola ha de ser el mitjà o l’espai on es mostri la cara amable dels militars i de les seves accions fora dels períodes de guerra.
Tica Font, Materials de Treballs, núm 31 (abril 2007)

Sembla que el curs 2007/2008 començarà a impartir-se una nova assignatura a primària, secundària i batxillerat, assignatura que serà avaluable. La nova assignatura rebrà el nom de “ Educación para la ciudadania y los derechos humanos” o “Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania”. Com a premissa he de posar de manifest que solament he pogut llegir el projecte d’assignatura desenvolupat per primària i a Catalunya.

El motiu d’aquest article no està determinat pel contingut del projecte, que com acabo de dir solament he pogut llegir el de Catalunya i per a primària, i que em sembla correcte i positiu. El motiu d’aquestes pàgines està determinat pels articles apareguts amb opinions de militars destacats sobre aspectes que consideren que s’haurien d’incorporar al currículum d’aquesta matèria.

El 12 de desembre del 2006 l’Associació de Diplomats en Alts Estudis de Defensa (ADALEDE) va organitzar una jornada amb l’objectiu de recollir i aportar idees sobre el paper de les Forces Armades en el sistema educatiu. La primera pregunta que em formulo és: per què tenen aquestes preocupacions els militars? En la meva opinió els militars estan preocupats per l’escassa valoració social envers la seva professió. En general la societat espanyola té una opinió negativa de l’ofici militar i una gran desconfiança vers les intervencions militars a l’estranger. Valoració que es posa de manifest en el fet que no es cobreixen les places per a soldats professionals, cada any queden places vacants, malgrat que les exigències per entrar al cos es redueixen a graduat escolar i al nivell mínim de coeficient intel•lectual, per no dir que cada any s’amplia la quantitat de places per a ciutadans d’altres nacionalitats. Aquesta manca de prestigi o valoració social comporta que el Ministeri de Defensa i els mateixos militars es plantegin campanyes de màrqueting per millorar la imatge dels militars, campanyes que ressalten i associen els militars a tasques de cooperació o d’ajut humanitari, com si l’exèrcit fos una ONG. Els anuncis de televisió i segurament les propostes dels militars professionals per a aquesta assignatura aniran adreçades a generar una imatge que ser militar és equivalent a visitar altres països, a viatjar, a fer tasques solidàries amb la població pobra o necessitada del lloc on són , a atendre malalts, a construir hospitals o carreteres... Tots som conscients que treballar com a militar no es això, si els soldats espanyols són a l’Afganistan o han anat a l’Iraq no és per prestar ajut humanitari com ho fan les ONG, ni per ajudar la població, o per principis altruistes. L’altruisme i l’humanitarisme es canalitzen d’una altra manera, amb unes organitzacions diferents i amb unes persones que reben una formació diferent. Les raons geopolítiques o els interessos econòmics que els militars espanyols defensen en llocs com l’Afganistan o l’Iraq no es fan públics, com tampoc no es fa pública la missió militar que estan portant a terme.

En definitiva, en la meva opinió, si els militars tenen interès d’entrar a les escoles simplement obeeix a l’estratègia de millorar el seu reconeixement i acceptació social, és una estratègia per intentar que la població i els joves tinguin una imatge més positiva de la professió de militar. La qüestió que la població i el sector educatiu s’han de plantejar és si l’escola ha de ser el mitjà o l’espai on es mostri la cara amable dels militars i de les seves accions fora dels períodes de guerra. En aquest sentit cal recordar que els centres educatius són un espai per la raó, la cultura, l’aprenentatge i el desenvolupament de valors personals que puguin contribuir a construir una societat més justa, més sostenible, més democràtica, més participativa; valors que han d’afavorir la universalitat dels drets de tots els homes i dones, que ajudin a generar altres valors, com la cooperació, la solidaritat, o la noviolència, com a instruments de transformació social. Tot això representa valors oposats a la guerra i a la seva preparació.. Els valors que ha de transmetre una escola i els valors que transmet l’exèrcit no poden ser compatibles.

El director del Centro Superior de Estudios de la Defensa Nacional, el tinent general Pedro Bernal, va assenyalar en el seu discurs d’obertura “la importància de contribuir al foment de la consciència de la defensa nacional” i ens va fer un llistat de les amenaces i perills a la seguretat d’Espanya. Va destacar “el terrorisme, el crim organitzat, les epidèmies, las armes de destrucció massiva, els desastres ecològics o els accidents a gran escala” com les amenaces a la seguretat d’Espanya. Davant d’aquestes amenaces el mateix tinent general conclou “els espanyols no perceben avui en dia amb claredat els perills que amenacen la seva seguretat” i per això dedueix “que és indispensable una millor formació dels joves en valors, un dels quals ha de ser la consciència de la seguretat”, és a dir el valor de la defensa i les Forces Armades.

Aquesta intervenció marca una escletxa en la percepció de la seguretat que tenim les persones i els militars i que fa necessari obrir un debat social i parlamentari. Segons el tinent general Pedro Bernal, les amenaces a la seguretat d’Espanya són: el terrorisme, el crim organitzat, les epidèmies, les armes de destrucció massiva, els desastres ecològics o els accidents a gran escala. Si deixem de pensar en conceptes abstractes com la seguretat d’Espanya i ens preguntem quins són aquells elements que donen seguretat a les persones, les preocupacions són unes altres. Les persones per sentir-se segures necessiten pensar i sentir que si perden la feina, cobraran de l’atur, que tindran un salari digne que els permetrà viure amb uns mínims de comoditat, que si es posen malalts, els metges els atendran a l’Hospital i que tindran accés als medicaments que necessitin, que no patiran discriminacions per ser dona, homosexual o practicar una religió diferent, que podran expressar-se en la seva llengua, que podran participar del procés de presa de decisions democràtiques, que estaran protegits per una instància judicial, que podran expressar lliurement les seves opinions... Elements com aquests són els que ens donen seguretat a les persones i són aquells pels quals la societat i l’escola han de treballar.

Si, com diu el tinent general, el terrorisme, el crim organitzat, les epidèmies i els desastres ecològics o naturals són les amenaces a la nostra societat, caldrà obrir un debat per veure quina és la millor manera de fer front a aquestes amenaces. Són els militars els que han de treballar per transformar aquestes realitats? Davant d’un sunami la millor resposta són els militars? Pel que fa a la manera de combatre el crim organitzat, les màfies de la droga o el tràfic de dones i nenes, són els militars els més preparats per actuar? Davant el terrorisme, són els militars els que han d’intervenir? Jo pensava que els militars es preparen per fer una guerra, per destruir infraestructures, per matar persones de la manera més eficient possible... i pensava que davant d’aquests problemes, com el crim organitzat, epidèmies... la manera de resoldre’ls era una altra, cercar les causes que els provoquen, les complicitats polítiques i financeres que els mantenen... i no la força bruta que representen els militars.

Per què no obrim un debat sobre els grans reptes i problemes que tenim al món i quines poden ser les maneres de solucionar-los ?. Posem cada cosa al seu lloc.