Quan es toquen les vaques sagrades
Article publicat a La Directa
El creixent dèficit fiscal en què es troba Gran Bretanya – equivalent a un 11% del PIB- és utilitzat pel Primer Ministre, David Cameron, com a pretext per a anunciar que les mesures d'austeritat preses pel seu govern no són més que el principi d'un llarg període de brutals retallades.
La intenció del líder tory és rebaixar el dèficit fins a un 2,1%, situant-se, d'aquesta manera, com el país amb una major retallada fiscal dins del grup dels G7. Tot plegat, es tradueix en unes previsions que parlen, per exemple, de la pèrdua d'1,1 milions de llocs de treball dins el sector públic de cara al 2018.
Aquest és un exemple més que reflecteix la política de retallades dictada per la Unió Europea i aproxima els casos que patim a casa nostra amb els de la resta de països veïns. No serà la primera ni la darrera vegada que parlem de reduccions draconianes dels sectors que conformen l'Estat del Benestar, però l'exemple britànic ofereix una nova perspectiva que mereix ser esmentada.
I és que les retallades de la coalició liberal-conservadora que governa el Regne Unit no només s'han quedat en sectors com l'educació o la sanitat. El govern augmenta l'abast de les tisores fins arribar a la despesa militar. Cameron ha assegurat que retallarà el pressupost de Defensa en més de 900 milions de lliures (1.121 milions d'euros), incloent una reducció de 20.000 efectius del seu exèrcit. El conservador i exsecretari de Defensa, Liam Fox, anunciava que “les reduccions situaven l'armada britànica en un dels nivells més baixos des de la guerra dels Boer (iniciada en el 1900)”, però, malgrat tot, confirmava que eren “polítiques necessàries”.
Tal reducció del pressupost ha generat un important impacte en la societat britànica, i les crítiques no s'han fet esperar. L'executiu rep continus retrets dels sectors més poderosos, ja siguin els mitjans de comunicació com les empreses relacionades amb el comerç militar. A més, el portaveu de Defensa del Partit Laborista, Jim Murphy, ha aprofitat casos com l'assassinat (dut a terme per Al Qaeda) de 37 estrangers a Algèria o el conflicte latent en què es troba Mali per a reclamar que el govern britànic no pot reduir la seva inversió en seguretat i Defensa, afegint que “un país com el nostre ha d'estar preparat per a qualsevol atac terrorista”. És aquesta darrera frase una cançoneta que de ben segur hem sentit més d'una vegada en els mitjans quan apareix el tema militar sobre la taula.
Mentrestant, l'Estat espanyol decideix seguir amb la línia de govern tradicional i rebutja entrar a fons en una reducció severa de la despesa militar. Informes com el publicat per Pere Ortega (Centre Delàs d'Estudis per a la Pau) argumenten que les retallades en Defensa permetrien estalviar entre 7.000 i 8.000 milions d'euros anuals. Però el panorama espanyol ofereix una reducció del pressupost d'Educació i Cultura que ascendeix a un 21,20% per contra d'una reducció en Defensa que només es queda en un 11%.
Regne Unit i Espanya. Dos països que s'uneixen al corrent neoliberal més agressiu assumint que l'única sortida de la crisi ha de basar-se en una desaparició total de l'Estat del Benestar amb les classes mitjanes i més desfavorides en el punt de mira.
Però Gran Bretanya es desmarca d'Espanya. No només qüestiona la permanència dins de la Unió Europea (així ho demostra la intenció de Cameron d'oferir un referèndum el 2017 per decidir si convé sortir-ne), sinó que inicia el camí per fer desaparèixer el fons d'armari dels militars per tal d'oferir una nova via de reducció del dèficit. El govern de Rajoy, per la seva part, segueix amb l'herència del govern socialista i manté uns recursos militars que s'han vist molt poc afectats en comparació amb les retallades en despesa social. I és que, quan es tracta de tocar les vaques sagrades, es fa massa evident que la crisi no afecta a tots per igual.
