Despesa militar o despesa social?
Pere Ortega - El Punt Avui - 29/03/2018
El president Mariano Rajoy, en la cimera de l’OTAN que tingué lloc a Gal·les el setembre del 2014, es va comprometre de paraula, com també van fer la resta de presidents de països presents, d’arribar al 2% del PIB en despesa militar l’any 2024. Sota aquesta justificació, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, acaba d’anunciar el nou cicle inversor en armes concretat en set programes especials d’armament (PEA) amb un cost inicial de 10.805 milions. Aquestes noves armes, algunes de les quals ja anunciades, són els blindats 8×8 Piranya, la fragata F-110, 4 drons Reaper, helicòpters NH-90 i Chinook. Als quals s’han afegit: avions d’entrenament, avions de subministrament en vol i la modernització de sistemes de comandament i control aeri. Uns nous sistemes d’armes que engrossiran els PEA ja existents, alguns encara en construcció i que han representat un cost per a l’erari públic espanyol de 34.240 milions d’euros, i dels quals encara es deuen a les empreses que els fabriquen 21.351 milions (Comissió de Defensa 26/04/2017).
Una xifra del 2% del PIB que no està determinada per cap anàlisi rigorosa sobre les necessitats de defensa d’un país, sinó que surt de la imaginació dels comandaments militars del Pentàgon, i que el president dels Estats Units, sigui republicà o demòcrata, ha estat repetint invariablement en els últims anys, i que l’actual president, Donald Trump, va arribar a l’extrem d’amenaçar d’abandonar la defensa d’Europa i l’OTAN si els països europeus no contribuïen al seu manteniment. Una insistència a augmentar la despesa militar europea que, no cal enganyar-se, està determinada per l’interès dels EUA per afavorir la seva indústria militar i les seves vendes d’armes a Europa i a la resta del món. Per una raó principal, perquè els EUA són el principal fabricant d’armes del món i qualsevol augment de la despesa militar beneficia la seva indústria.
I què representaria per a l’Estat espanyol aconseguir arribar al 2% del PIB en despesa militar. Considerant només la despesa del Ministeri de Defensa del 2017 (8.776,5 milions d’euros), i no la resta de despeses militars repartides per altres ministeris, va ser del 0,75 del PIB, i si es vol aconseguir el 2% s’haurien de destinar 23.403 milions de la despesa pública a Defensa. Això sense aplicar el creixement anual del PIB, que el 2024 serà superior a l’actual, la qual cosa segur que situaria la despesa militar en no menys de 25.000 milions d’euros anuals.
Costa de creure que enmig de la crisi econòmica que des de l’any 2008 escanya la ciutadania de l’Estat espanyol, el govern es llanci a tan increïble augment de despesa militar, en què l’increment final voltarà els 17.000 milions, quan, per contra, s’ha retallat la despesa en sanitat, educació, infraestructures, cultura; les pensions de jubilació estan amenaçades, i manquen polítiques que aturin l’augment desbocat de preus de l’habitatge i de foment del treball per reduir l’atur. Unes retallades i mancances que converteixen l’anunci d’aquest colossal augment de la despesa militar en un insult a la ciutadania. Perquè a l’Estat espanyol, les principals amenaces no provenen de possibles atacs militars, sinó de les mancances en els àmbits socials, culturals, d’habitatge i treball.
La directiva de Defensa de l’Estat espanyol assenyala que les màximes amenaces provenen del terrorisme, quan no sembla que l’exèrcit, com s’ha demostrat, pugui aturar atemptats, ni tampoc sembla que, l’enfrontament entre els Estats Units i Rússia, Europa pugui reduir-lo amb més força militar, quan l’aconsellable seria negociar i que l’OTAN deixés de pressionar expandint-se cap a les fronteres russes col·locant escuts antimíssils.
La racionalitat es basa en el camí contrari, reduir la despesa militar per cobrir les necessitats de les persones.
