El final del creixement i els conflictes pels recursos escassos

Les propostes més publicitades per superar l’actual crisi econòmica tenen com a premissa la presumpció de què és possible tornar a créixer com en els bons temps passats.

Per això la discussió se centra, sobretot, en els mitjans per aconseguir-ho i en les conseqüències socials d’adoptar-ne uns o altres. Els neoliberals insisteixen en les polítiques d’austeritat i de devaluació interna per tal de fer realitat, se suposa, una acumulació de capital que hauria de permetre inversions generadores de llocs de treball. Pel seu cantó, l’esquerra enemiga de les polítiques d’austeritat no va molt més enllà de tornar a apostar, en el curt termini, per les clàssiques mesures keynesianes d’incentivació estatal de la demanda que tants bons resultats van donar als països occidentals en la segona meitat del segle passat. Però la represa del creixement econòmic, depèn només d’això? És més: segueix sent realista, el 2014, proposar-se a Europa l'objectiu del creixement econòmic que necessàriament comporta l’increment de l’ús dels recursos no renovables i de l’emissió de contaminació?


L’editorial El Viejo Topo acaba de publicar El final del crecimiento de Richard Heinberg, escriptor i periodista nord-americà especialitzat en temes d’ecologia i energia. Es tracta d’un llibre important que hauria de ser de consulta obligada a partir d’ara. Ras i curt, R. Heinberg afirma amb contundència que el creixement econòmic tal com l’hem conegut està mort i enterrat perquè ja hem traspassat els límits naturals de sostenibilitat del planeta. En concret, Heinberg diu que l’esgotament progressiu dels combustibles fòssils (petroli, gas i carbó) i de diversos minerals (urani, coure, bauxita, magnesi, potassi, ferro, estany, titani, zinc, metalls rars, etc.), la proliferació dels impactes ambientals negatius produïts tant per l’extracció com per l’ús excessiu dels recursos renovables i no renovables (canvi climàtic, reducció de la biodiversitat, disminució de l’accés a l’aigua potable, etc.), més els trastorns financers coneguts per tots, converteixen en una quimera una hipotètica represa a escala planetària del creixement econòmic convencional.

La problemàtica a la qual Heinberg fa referència no és pas una novetat. Va ser debatuda àmpliament per primera vegada ara fa quaranta-dos anys, arran de la publicació el 1972 del primer informe del Club de Roma titulat justament Els límits del creixement. Fa deu anys, coincidint amb la invasió i ocupació de l’Iraq, diversos autors varen fer advertències molt serioses sobre la proximitat de l’anomenat pic del petroli, com per exemple el físic Robert L. Hirsch, autor d'un famós informe sobre la qüestió que va ser llargament llegit i debatut entre les elits occidentals. El mateix Heimberg va publicar un altre llibre sobre el tema amb un títol prou significatiu: The Party’s Over (La festa s’acabat). Tot el que s’ha publicat a França amb el rètol de Decreixement té com a punt de partida la mateixa temàtica. Per tant, allò que és nou és l’afirmació rotunda de què ja hem ultrapassat els límits naturals de sostenibilitat i, en conseqüència, que ja s’han complert o estan a punt de complir-se les previsions pessimistes fetes fa més de quatre dècades.

El punt de vista d’en Heinberg obre una nova perspectiva d’anàlisi de la crisi actual. Aquesta no seria una crisi més del capitalisme de la qual ens en sortirem tard o d’hora amb més o menys patiment social. Seria una autèntica crisi de civilització que no s’acabarà fins que no siguem capaços de construir una societat igualitària compatible amb el caràcter finit del nostre planeta.

Com diu Heinberg, els grans objectius, els mitjans tecnològics i els canvis organitzatius que s’haurien de dur a terme per fer-la realitat estan tots inventats i explicats a una colla de publicacions a l’abast de tothom. El problema no és d’imaginació, no és d’incapacitat de fer propostes viables per afrontar amb èxit la necessària transició cap a un nou tipus de societat. Els grans obstacles per assolir-la són, en primer lloc, les resistències dels lobbys financers i empresarials a acceptar qualsevol canvi que perjudiqui els seus interessos econòmics i, en segon lloc, la persistència d'un imaginari col·lectiu que segueix idealitzant el consum i l'acumulació de béns en detriment d'altres valors humans.

 

Per altra part, si és veritat que ja no es pot créixer més, aleshores és fàcil pronosticar que el segle XXI serà summament conflictiu. Si és cert que en pocs anys començarà el declivi de la producció de petroli, gas i carbó i d’altres minerals esgotables, llavors el que s’hauria de fer és repartir equitativament els recursos que queden entre els diferents països i regions del planeta mentre es dur a terme la inevitable transició cap a una societat més sòbria i amiga de la terra. Perquè en absència d’un repartiment just i igualitari, la lluita de classes i els enfrontaments entre nacions per l’apropiació dels recursos escassos seran cada cop més aferrissats. L’ecofascisme, el darwinisme social i l’imperialisme poden torna a tenir un gran suport popular. De fet, les guerres dels últims anys promogudes per EUA i els seus aliats s’haurien de veure i valorar des d’aquesta òptica. Per això el complement perfecte a la tesi de Heinberg és el llibre de Michael T. Klare, Planeta sediento, recursos menguantes. La nueva geopolítica de la energía. També aquest llibre l’hauria de llegir tothom o, com a mínim, tots aquells que vulguin entendre les causes dels grans conflictes de l’època que ens ha tocat viure.