Espies darrere de les pancartes
El cas de l'espionatge de BAE Systems a grups contra el comerç d'armament
Francesc Benítez (abril 2005) Materials de Treball, núm 26
Fa un parell d'anys, a la llum de les protestes organitzades contra la invasió d'Iraq per part dels EUA, el periodista Patrick E. Tyler de The New York Times començava la seva crònica de la manera següent: "La fractura de l'aliança occidental (...) i les grans manifestacions contra la guerra en tot el món (...) són testimoni que encara hi pot haver dues superpotències en el planeta: EUA i l'opinió pública mundial".
Podríem escriure línies i línies per analitzar aquesta pretensiosa sentència, i segur que els fets transcorreguts en els darrers dos anys dins i fora de l’Estat demostrarien que podem trobar un nombre molt semblant tant de subscriptors com de detractors de la sentència. El fet és que quasi tothom estaria d'acord que l'opinió pública és quelcom que pot acabar decidint qui ha de ser el líder i, fins i tot, en circumstàncies especials, quin ha de ser el límit del seu poder.
La crònica d'esdeveniments que relatem a continuació recolzaria la hipòtesi que certs moviments socials, nascuts en la societat civil, suposen un perill per als grans complexos militars industrials que formen part de les elits de poder en el món. Tant és així que aquestes corporacions recorren a diverses estratègies per controlar l'abast i la potència del contrapoder que pot exercir l'opinió pública.
***
La nostra història comença a principi de 1998, quan l'organització ecologista A SEED Europa(1) va rebre una enigmàtica carta anònima signada amb el nom d'una dona que deia haver estat treballant fins feia poc en el departament de seguretat d'una companyia del món del petroli. En la carta, la misteriosa dona explicava que el seu director havia rebut una oferta de serveis d'un consultor independent que incloïa la venda d'informació detallada de "grups extremistes que estaven planejant atacar la companyia". La persona que oferia aquests serveis es presentava a si mateix com un consultor i assessor sobre aquests temes que treballava habitualment per a grans corporacions multinacionals com per exemple British Aerospace (ara BAE Systems), Rio Tinto i una companyia de defensa a França(2).
També segons la carta anònima, aquest consultor indicava que ell i els seus agents anaven habitualment a trobades conjuntes i internacionals del que ell anomenava "grups extremistes", i que per tant disposava de molta documentació d'aquests, a més d'una base de dades de desenes de milers de registres de dades personals de presumptes agitadors, que podia fer-se servir per comprovar a priori antecedents dels futurs empleats de les companyies subscriptores. La carta indicava el nom i l'adreça de contacte que havia deixat el consultor. Es presentava com Adrian Mayer, i l'adreça apuntava a una ciutat francesa anomenada Equihen-Plage.
L'entitat A SEED Europa va quedar molt sorpresa amb la recepció de la carta pel fet que precisament l'adreça coincidia amb un contacte que tenia a França. Es tractava d'un activista que havia participat en moltes trobades conjuntes i amb el qual s'havia compartit molta documentació i informació. El nom i l'adreça del contacte coincidia en tot amb el que apareixia a la carta excepte en el cognom. L'activista era conegut com Adrian Franks.
En un principi, A SEED va actuar amb molta cautela. La carta podria no ser autèntica, podria haver estat enviada per algú que volgués fer mal a Adrian llançant falsedats sobre la seva persona. Però desprès d'unes comprovacions telefòniques en què se simulava demanar per Adrian Mayer, les sospites es van fonamentar més i es va decidir investigar més profundament tot l'assumpte. Llavors es va decidir contactar amb Buro Jansen&Jansen, que és una entitat holandesa especialitzada en activitats d'observació i monitorització de les actuacions de la policia quan es fan en mode "serveis secrets".
Des d'aquest moment es van començar a investigar els seus antecedents. Es va trobar que també era conegut a AMOK-Maritien, un grup anticomerç d'armament d’Holanda perquè, des de novembre de 1996, Adrian era membre del ENAAT (European Network Against Arms Trade)(3). En aquells moments, l'ENAAT planejava organitzar una campanya al voltant de la fira internacional d'armament Eurosatory que s'havia de celebrar a París l'any 1998. El rol d'activista altament compromès i radical que va adoptar Adrian en posar-se en contacte amb AMOK, la seva oferta de contactar amb grups que tinguessin afinitat amb les seves idees, i la seva ubicació estratègica a França, va fer que l'ENAAT l'escollís com a interlocutor principal de la campanya contra l'Eurosatory. La tasca principal que se li encomanà va ser la d'involucrar les grans i més moderades organitzacions franceses en aquesta campanya.
Però el resultat de la seva gestió va ser decebedor. Les seves intervencions i el seu llenguatge era excessivament radical, dominant i ple de teories de conspiracions internacionals buides de contingut. A causa d’això, grans organitzacions amb les quals hauria estat molt important treballar en la campanya, com per exemple Amnistia Internacional, no s’hi van involucrar. Amb aquesta dinàmica a Adrian se’l va deixar de tenir en compte de mica en mica i l'opinió sobre ell formada en un primer moment va canviar de signe completament. Malgrat això, les seves aliances més o menys profundes amb grups populars de protesta de diversos àmbits van fer que la seva adreça electrònica i postal aparegués com el contacte de diverses organitzacions i campanyes a França(4).
A França la recerca apuntava a altres actors. L'adreça de correu electrònic estava registrada en el proveïdor de serveis d'Internet Wanadoo a nom d'Adrian Le Chene. Amb aquest nom, a la mateixa població francesa, Equihen-Plage, apareixia registrada la companyia Risk Crisis Analysis, que no tenia empleats, el telèfon no era públic i les seves activitats eren "secretariat i traduccions". Més tard s'acabà sabent que existeix una companyia "matriu" que té la seu a Rochester, al Regne Unit, però també amb un número de telèfon secret, fet que va dificultar enormement conèixer més dades d'aquesta entitat privada.
Amb totes aquestes evidències es va arribar a la conclusió que s'havia de deixar de col·laborar amb Adrian, però continuava sent molt important saber a quines companyies havia estat venent informació i oferint els seus serveis. Amb aquest objectiu certes organitzacions li van parar una trampa fent servir com un ham la hipotètica organització secreta d'una gran campanya de protesta contra certes companyies de petroli. L'enganyifa va funcionar i van aconseguir convocar-lo. Llavors se li van demanar explicacions de tots els fets descoberts al voltant de les seves activitats. Adrian va contestar amb una excusa o justificació més o menys increïble per cada acusació i no es va poder anar més enllà en la investigació.
El Buro Jansen&Jansen va concloure que existien evidències que Adrian no podia demostrar cap acció en les quals presumia d’haver participat, i que els grups que deia representar a França no havien existit mai i no eren coneguts per ningú. Respecte a Risk Crisis Analysis, no va negar la seva titularitat, però no va aclarir quines eren les activitats de la companyia. Poc temps després aquesta companyia va desaparèixer, i això és tot el que el 1998 es va saber d'aquest presumpte espia.
***
Cinc anys després d'arribar a aquest camí sense sortida, el setembre de 2003, un periodista del Sunday Times, David Connet, va descobrir una companyia privada d'intel·ligència que portava anys recopilant identitats i detalls confidencials d'uns 150.000 activistes de moviments socials "d'esquerres" per oferir-ho a bon preu a companyies industrials britàniques. La companyia, anomenada Threat Response International, havia estat contractada per grans corporacions internacionals com Group 4 i British Aerospace (ara BAE Systems) amb la finalitat d'espiar els seus opositors. La titular d'aquesta empresa es deia Evelyn Le Chene, i el periodista, havent sabut per Internet la història de l'infiltrat Adrian, va contactar amb el Buro Jansen&Jansen per investigar si existia cap relació entre Adrian i Evelyn.
Finalment, estirant el fil de l'Evelyn, es va descobrir que mitjan els 90 aquesta havia estat gestionant una companyia anomenada R&CA Publications des d'una oficina de Rochester. Les sigles corresponien al nom Risk & Crisis Analyses, ni més ni menys que la companyia d'Adrian. L'intercanvi de la fotografia subministrada pel periodista al Buro va resoldre finalment el trencaclosques identificant Adrian com el fill d'Evelyn.
El Sunday Times va treure a la llum que durant almenys 10 anys l'empresa havia estat enviant a BAE Systems milers i milers de pàgines amb reportatges detallats de les anades i vingudes d'activistes lligats al grup Campaign Against Arms Trade (CAAT) (en català Campanya Contra el Comerç d'Armes), mitjançant els agents contractats per l'Evelyn infiltrats dins el propi CAAT.
Els informes contenien diversos tipus d'informació: bases de dades amb detalls personals dels activistes lligats a moviments pacifistes i ecologistes; recomanacions a BAE de les accions previstes a les campanyes del CAAT per neutralitzar-les; contingut de les cartes que el CAAT tenia previst enviar als membres del Parlament en campanyes de sensibilització i de lobby, amb el resultat que BAE anava sempre un pas endavant; informacions pràctiques de com gestionar les accions dels moviments abans que es produïssin, desinformació al CAAT; i moltes altres que donarien per omplir centenars de pàgines.
Quan el Sunday Times va contactar per primer cop amb el CAAT per informar-los dels indicis seriosos que tenien que BAE contractava serveis d'espionatge amb infiltració d'agents, aquesta entitat va començar una esfereïdora investigació interna que va portar fins a la identificació i expulsió d'uns dels seus caps de campanya, Martin Hogbin, la persona que en aquell moment s'encarregava del subministrament continu d'informació a BAE.
El fet va fer molt mal dintre del CAAT, ja que per un grup d'aquest tipus és molt dur acceptar que algú en qui s'ha confiat plenament o amb qui s'ha treballat de valent ha estat col·laborant amb l'adversari. Tot i així, malgrat que en un primer moment el CAAT va evitar el sensacionalisme i la publicitat d'aquests fets, finalment va interposar una denúncia davant de l'autoritat competent per a la Protecció de Dades Personals, i es va presentar a la junta anual d'accionistes de BAE amb la finalitat de preguntar públicament a la companyia per aquestes accions. En el moment actual, el CAAT ha anat superant el gran cop moral rebut i ha anat reactivant totes les seves activitats amb normalitat.
***
A l'hora de treure conclusions dels fets mostrats més amunt, el més sorprenent, i si se'ns permet el més encoratjador, és constatar la gran quantitat de temps, esforç i recursos que ha invertit BAE Systems a investigar un grup respectable i honest, i amb una reputació impecable al Regne Unit com el CAAT, i a tenir tanta gent infiltrada en una xarxa que hom pot qualificar d'un abast relativament petit. El fet podria servir per demostrar que, per a la companyia d'armament, una bona campanya pública del CAAT podria significar la pèrdua de grans ordres i contractes i que, per tant, calia conèixer els moviments de l'entitat i les seves intencions en tot moment.
Un altre fet sorprenent que sostenen la major part dels grups que han estat infiltrats per agents a sou de companyies privades d'intel·ligència, és que la major part de la informació que els agents aconseguien no era essencialment secreta, i es podia obtenir fàcilment només amb l'assistència a les trobades i accions que s'organitzaven o llegint els butlletins que es publicaven. El punt de sofisticació, però, que va emprar Martin Hogbin dins del CAAT va ser la seva experiència tècnica en xarxes d'ordinadors, que feia que el flux d'informació fos quasi automàtic des dels ordinadors de les oficines del CAAT a les oficines centrals de la companyia de l'Evelyn.
Per acabar, no podem deixar de fer-nos a nosaltres mateixos certes preguntes. Poden passar fets d'aquesta envergadura en el nostre Estat? Estem els moviments socials sent espiats per agents infiltrats? Molesten les campanyes que desenvolupen els moviments socials a les grans corporacions nacionals i internacionals fins al punt que podrien acabar contractant serveis com els que oferia la companyia de l'Evelyn? No sabem la resposta.
Com a molt, podríem pensar en estratègies per atacar el problema. En podem distingir almenys dues d’oposades. Una és establir una política de seguretat, desconfiança i fiscalització interna de les activitats dels membres, que podria acabar neutralitzant tota la capacitat mobilitzadora dels grups i entitats. L'altra es basa d’utilitzar un dels principis democràtics més fonamentals des de dintre de les organitzacions, que és la transparència de la gestió. És a dir, es tracta de garantir que el flux i el contingut de la informació que es genera dins d'una entitat tingui una qualitat independent de si el destinatari és un membre de ple dret o bé un costós espia al més pur estil 007.
--------------
Notes:
(1) A SEED Europa és una entitat que organitza accions i campanyes al voltant de temes d'ecologia i justícia social. La seva pàgina web és http://www.aseed.net
(2) Tota la informació sobre els fets breument exposats en aquest article es pot trobar amb molt més detall en les arxius de les organitzacions Buro Jansen&Jansen i Spinwatch, que es poden consultar per Internet en les adreces http://www.burojansen.nl i http://www.spinwatch.org, respectivament.
(3)Xarxa d'entitats d’àmbit europeu que reuneix grups contra el comerç d'armament. D'aquesta xarxa forma part també el Centre J.M. Delàs d'Estudis per la Pau (Justícia i Pau), editor d'aquest butlletí.
(4)A dia d'avui, cercant per Internet, encara es poden trobar evidències d'aquest fet. Si es posa l'adreça que donava Adrian, This email address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it. al Google, apareixen enllaços antics on figura com a contacte de l'ENAAT per la campanya de l'Eurosatory.
