La batalla aeronàutica

La UE apareix com una aliada d'EUA, aquesta aliança amaga una dura competència en la conquesta de mercats. El sector aeronàutic és un dels camps de confrontació. Però Airbus i Boeing a més d'avions de transport civil també s'enfronten per acaparar el mercat mundial d'avions militars.Pere Ortega (abril 2005) Materials de Treball, núm.26

1

Els Estats Units i la Unió Europea mantenen una dura competència en diversos sectors comercials, però és en l’àmbit aeronàutic o­n els topades són més evidents. El lideratge de la Boeing en els últims anys ha estat indiscutible; després de la seva fusió amb Mcdonell Douglas es va convertir en el primer fabricant mundial aeronàutic i ella sola copava el 70% del mercat mundial en vendes d’avions i volum de negoci. Però les coses van començar a canviar amb la creació del consorci europeu Airbus que va néixer participat en un 80% por European Aeronautic Defence & Space Company (EADS), i Britihs Aerospace (BAE Systems) amb el 20% restant. EADS es va formar amb la fusió d’Aerospatiale (França), Alenia (Itàlia), Daymler Chrysler Aerospace (DASA, Alemanya) i CASA (Espanya) propietat de SEPI, que controla el 5,6% del capital del consorci EADS. La gran aposta d’Airbus era la fabricació d’un gegant del transport, el superavió A-380 que en la seva versió de més capacitat ha de portar 900 passatgers. Una opció que es basa en l’esperança d’un fort creixement del transport mundial de passatgers en els anys pròxims.

Boeing, davant l’opción d’Airbus, va contestar intensificant la producció dels seus models amb una capacitat màxima de 400 passatgers i avisant de la saturació d’un mercat molt deteriorat per la dura competència de preus entre les companyies aèries comercials, la qual cosa, segons ells, fa més aconsellable aeronaus de grandària mitjana i petita, vaticinant el fracàs d’Airbus.

El temps dirà qui té raó en aquesta competència per l’hegemonia del mercat d’aeronaus civils, encara que com a referència cal recordar el fracàs del projecte europeu Concorde. Però el fet que aquí ens ocupa és que, a més, ambdues corporacions estan embolicades a competir pel mercat mundial d’avions militars.

Boeing i EADS són fabricants dels avions militars més importants del món. Boeing fabrica els caces de combat F-15 F-18 i V-22, els helicòpters de combat Apache, caçabombarders de transport C-17 i C-40, i també alguns míssils. Per la seva banda EADS prepara la versió militar de l’A-380 civil, l’A-400M, a més de fabricar l’Eurofighter -avió de combat europeu- i l’helicòpter Tigre, també de combat.

Aquesta competència té el seu costat més escandalós en les ajudes subministrades pels governs. Estats Units ha lliurat a Boeing subsidis per un import de 30.990 milions de dòlars. Per la seva banda Airbus ha rebut dels governs implicats i de la mateixa UE ajudes per 23.800 milions de dòlars. Y tots dos estan embolicats amb denúncies mútues davant l’OMC pels subsidis rebuts i que aquesta organització prohibeix (vegeu quadre següent).

Ajudes a Boeing i Airbus

Segons la UE ajudes rebudes per Boeing	Segons EUA ajudes rebudes per Airbus
Des de 1992 ha rebut 23.000 milions $ en subsidis	Ha rebut 15.000 milions $ per al llançament dels seus nous models
Des de 1990 ha rebut 1.200 milions $ en ajudes a l’exportació	Ha rebut 6.500 milions $ en préstecs a zero o baix interès
El 2003 en R+D rebé 2.740 milions $	Ha rebut 2.300 milions $ de governs locals
A part, per desenvolupar el nou model 7E7 Dreamliner ha rebut 4.050 milions $	Ha rebut ajudes per al desenvolupament de nous models, donacions, injeccions de capital i obres en infraestructures
El Pentàgon compra avions a un preu superior al de mercat	Ha rebut en R+D milers de milions $ dels governs
Boeing no ha de tornar les ajudes (Airbus suposadament sí)	Li han sigut condonats deutes

Respecte a Espanya, el Ministerio de Ciencia y Tecnología va anunciar al novembre del 2004 la seva intenció d’aportar 376 milions d’euros en R+D al projecte civil Airbus A-380. Fins ara porta desemborsats 93 milions d’euros. I amb l’altre projecte d’avió de transport militar, l’A-400M, sumaran els 1.000 milions en R+D. En l’altre projecte d’EADS, l’Estat espanyol ha aportat en R+D al Eurofighter 1.410 milions d’euros, als quals s’haurà de sumar els de l‘helicòpter Tigre encara per designar. D’aquests projectes militars, Espanya adquirirà 87 avions Eurofighter per l’import de 6.700 milions d’euros, 24 helicòpters Tigre per 1.350 milions d’euros, i 27 unitats de l’avió de transport militar A-400M per 3.450 milions d’euros.

2.

L’última guerra d’Iraq ha posat sobre la taula les serioses diferències que hi ha a l’hora d’afrontar els conflictes mundials. Mentre EUA opta per una visió unilateral d’acord amb els seus interessos d’hegemonia mundial, la UE opta per la multilateral com a únic camí per contrarestar la seva inferioritat militar enfront dels EUA. Però darrere d’aquesta política, Europa també amaga la lluita per augmentar la seva porció en el comerç mundial. Els antagonismes resideixen no solament en la manera de resoldre els problemes polítics suscitats amb la invasió d’Iraq i Afganistan, i en les amenaces llançades per EUA contra Iran, Síria, Veneçuela o Corea del Nord, sinó que també, darrere les qüestions polítiques, s’amaguen fortes competències econòmiques que enfronten les corporacions d’EUA amb les europees a l’hora de conquistar nous mercats. Passa això en l’accés als recursos petrolífers, en el desenvolupament de noves tecnologies –EUA opta pel sistema GPS i Europa pel Galileo- o en el sector aeronàutic, darrere del qual s’amaga una dura competència en el mercat mundial de les armes. Un bon exemple d’això és l’interès demostrat per la UE que Nacions Unides aixequi l’embargament d’armes a Xina imposat des de 1989 per la matança de Tiananmen, amb l’ànim de vendre-li tecnologia militar, i que ha irritat l’administració Bush. Mentrestant, EUA, amb la seva habitual doble moral, ven armes a Taiwan i Japó, la qual cosa desencadenarà un augment de la tensió a l’Est asiàtic. O les recents vendes d’armes d’Espanya a la Veneçuela d’Hugo Chávez, que també disgusten EUA, que subministra ajuda militar a la veïna Colòmbia.

Un bon exemple d’aquesta competència en el mercat mundial d’armes és l’adquisició per part de les corporacions industrials militars, tant d’EUA com europees, d’indústries militars tant en sòl europeu com americà. A Europa, indústries d’EUA porten adquirides participacions en una dotzena d’empreses –a Espanya General Dynamics va adquirir Blindados Santa Bárbara. En sentit contrari, l’europea EADS ha obert sucursal als EUA; BAE Systems ha adquirit 12 empreses en els últims cinc anys, entre elles DigitalNet Holdings per 600 milions de dòlars i United Defense per 4.000 milions de dòlars; la també britànica Smits Group va adquirir Sentir Technologic per 75 milions de dòlars i Trak Communications per 112 milions de dòlars. I, finalment, EADS està en negociacions de fusionar-se amb la francesa Thales (antiga Thompson), cosa que equivaldria a elevar la facturació fins a 40.000 milions d’euros, xifra comparable a la facturada per Boeing i, per tant, a situar-se al davant de tot del mercat mundial d’aeronaus.

3.

La UE en el seu conjunt és en l’actualitat la segona potència militar mundial darrere dels EUA i molt per davant de Rússia i Xina. I un bon nombre de governs tenen la intenció, especialment França, Alemanya, Bèlgica i Espanya, d’incrementar la independència militar europea respecte d’EUA. Això podria ser interpretat com una bona notícia si no fos per la intenció d’augmentar, encara més, la despesa i el potencial militar d’Europa. I és una prova, malgrat la retòrica de bones intencions demostrades pels governants europeus enfront de l’administració Bush, que els interessos econòmics de les grans corporacions militars d’Europa es troben enfrontats als d’EUA en una guerra sense quarter pel monopoli del mercat mundial d’armes, venent-ne com més millor per tots els racons del planeta. Batalla en la qual també pretén implicar-nos l’actual govern de la Generalitat impulsant la implantació del sector aeronàutic a Catalunya. La qual cosa ens obliga a oposar-hi objeccions de tipus moral. La competència en el terreny militar només conduirà a noves curses d’armaments i aquestes a noves guerres. Un futur gens afalagador que ens empeny a multiplicar esforços i a oposar-nos a l’espiral bel·licista que s’apropa.

Pere Ortega