La guerra contra el terror a Egipte: només un pretext més

Les violacions dels drets humans a Egipte no són una novetat. Les organitzacions per a la defensa dels drets humans porten anys denunciant els abusos comesos per la policia i les forces de seguretat de l'estat i assenyalant que la pràctica de la tortura, a Egipte, és endèmica.

El 1992, Human Rights Watch va publicar un informe en què denunciava la freqüència de les detencions en règim d'incomunicació, els maltractaments i la tortura a què eren sotmesos els detinguts durant els interrogatoris, i també les nombroses detencions de llarga durada sense judici (1).  El 1993, la mateixa organització demanava al govern nord-americà que reclamés la responsabilitat del president Hosni Mubarak respecte aquests abusos (2). La censura (dels mitjans de comunicació, de l'acadèmia etc.), la repressió de les manifestacions de protesta i de gairebé qualsevol forma de dissidència o oposició política no són més que la punta de l’iceberg. Egipte és un país on l'estat d'emergència, que hauria de ser aplicat exclusivament per breus períodes de temps, està en vigor des de 1981. Això implica fortes restriccions de les llibertats i els drets de la ciutadania. També implica, per exemple, que el pressupost destinat a la seguretat nacional per a l'any 2006 fos de 1.500 milions de dòlars, molt més gran que el destinat a la sanitat pública (3). Egipte és, bàsicament, un estat policial. Ser detingut per la policia o pels temuts Mukhabarat (serveis d'informació) significa tenir una alta probabilitat de ser sotmès a maltractaments i tortures. L'Organització Egípcia per als Drets Humans (EOHR) ha registrat, en el període entre 1993 i 2008, 460 casos de tortura només a les prefectures de policia (no estan inclosos en aquestes xifres, els casos ocorreguts a les presons), i 160 casos en què la persona detinguda ha mort a causa dels maltractaments (4). Al Nadim Center assenyala que el nombre exacte de víctimes de maltractaments i tortures és molt major del que les organitzacions de drets humans poden registrar, pel fet que moltes víctimes, tement la represàlia de la policia, no denuncien els fets (5).

L'ús de la violència i la tortura a Egipte no està restringit a alguns col•lectius específics, sinó que els presumptes "islamistes són torturats i també els comunistes, els socialistes, els delinqüents, els pobres, els defensors dels drets humans, els pacifistes i els sospitosos"(6) . En alguns casos, la tortura d'una persona consisteix a fer-li escoltar o assistir a la tortura d'algun familiar. Tampoc falten les desaparicions. No és infreqüent que una persona sigui vista per última vegada essent detinguda per la policia en un lloc públic i que després no se'n sàpiga res més. En la immensa majoria dels casos, els perpetradors d'aquests abusos queden en la impunitat més absoluta, i quan són condemnats, les condemnes solen afectar exclusivament als oficials de menor grau i, en tot cas, solen ser molt lleus, fins i tot si la víctima ha mort a causa de la tortura.

A més, a causa de l'estat d'emergència, nombrosos civils són jutjats per tribunals militars, sobretot aquelles persones que han estat detingudes per oposar-se al règim o expressar les seves idees polítiques. És el cas de nombrosos blocaires egipcis. Un d'ells, Khaled Said, ha estat detingut per la policia en un cibercafè d'Alexandria i ha mort. Segons la versió oficial, per asfíxia, però nombrosos testimonis han vist com els policies li pegaven brutalment. La culpa de Khaled ha estat penjar en el seu bloc un vídeo en què un grup de policies es repartien la droga que havien segrestat a algunes persones (7).

En la situació de "guerra contra el terrorisme" portada a terme per un estat de majoria musulmana, hi ha una diferència molt important entre ser catalogat com a "estat canalla" o "moderat" per part de la comunitat internacional. El fet de pertànyer a una o altra categoria determina si existeix la possibilitat, encara que remota, de ser atacat per l'OTAN, per exemple.

Egipte, aliat incondicional dels Estats Units en la lluita antiterrorista i, fins al 2009, segon receptor de l'ajuda externa nord-americana després d'Israel (8) és, per a la comunitat internacional i segons aquests criteris, el país moderat per excel•lència. En allò en què Egipte no és moderat, com hem vist, és en les mesures que empra per reprimir no només els moviments islamistes (tant els potencialment violents com els legalistes) sinó també qualsevol forma de dissidència i d'oposició al seu poder. Irene Khan, secretària general d'Amnistia Internacional, ja ho escrivia en la introducció a l'Informe anual d'Amnistia Internacional de 2002, relatiu als fets ocorreguts en el món entre gener i desembre de 2001 (9). Egipte és un d'aquells països que, des de l'11-S, utilitza el pretext de la guerra contra el terrorisme per legitimar davant de les organitzacions de drets humans nacionals i internacionals, els seus mètodes repressius i la gairebé total impunitat dels violadors de drets humans. No obstant això, no li cal justificar-se davant dels països occidentals, que ja han deixat d'insistir tant en la instauració d'una veritable democràcia a Egipte i en aquells altres països en què, si hi hagués processos electorals justos i lliures, els partits islamistes podrien arribar al poder, com ha passat en les eleccions legislatives de 2006 en els Territoris Ocupats Palestins, en les quals Hamas va sortir victoriós.

Hi ha una altra raó que fa que el govern egipci no hagi de preocupar-se que Occident l'acusi seriosament de violar els drets humans del seu poble i prengui mesures concretes al respecte: Egipte és el país al qual, com explicava l'exfuncionari de la CIA Bob Baer, un altre estat acut si vol obtenir tota la informació possible d'algú i, després, fer-lo desaparèixer per sempre (10). De fet, des del començament de la guerra contra el terrorisme, els Estats Units en particular han fet d'Egipte un punt de trànsit o de destinació per interrogar o aturar indefinidament molts presumptes terroristes. El mateix primer ministre egipci Ahmad Nazif, el 2005, admetia que des de 2001, els Estats Units havien enviat a Egipte entre 67 i 70 detinguts (11). Nombroses organitzacions per a la defensa dels drets humans han denunciat aquesta pràctica, i encara que el programa de les entregues extraordinàries hagi començat en realitat sota el mandat del president Clinton, és en el marc de la guerra contra el terrorisme que Egipte, juntament amb altres països, ha esdevingut tristament famós per ser la destinació de moltes d'aquestes entregues i detencions secretes.

Però, tot i que els abusos comesos per l'Estat egipci siguin més visibles en els mitjans occidentals de llavors ençà, el president Hosni Mubarak no necessitava l'11-S per començar a tractar el seu poble amb mà dura. Ja portava fent-ho prou anys com per ajudar els aliats en la guerra contra el terror, fent per a ells, juntament amb altres països musulmans "moderats", el treball més brut.

 

(1) Behind Closed Doors. Torture and Detention in Egypt. Human Rights Watch, Juliol 1992.
(2) Human Rights Abuses Mount in 1993. U.S. policymakers should held President Mubarak accountable. Human Rights Watch, Octubre 1993.
(3) Egypt’s Unchecked Repression. Saad Eddin Ibrahimi. The Washington Post, 21 de Agost de 2007.
(4) http://en.eohr.org/2009/03/11/when-will-the-crime-of-torture-stop/
(5) Torture in Egypt, facts and testimonies. El Nadeem Center for Psychological Management and Rehabilitation of Victims of Violence, 2003.
(6) Torture in Egypt. Basma M. Abdel Aziz, M. Psych., M. Neur. Torture Journal, Volume 17. Noviembre 2007. ICRT International Rehabilitation Council for Torture Victims.
(7) Nuestros Hijos de Puta. Olga Rodríguez. Periodismo Humano, 05 de julio de 2007 http://minotauro.periodismohumano.com/2010/07/05/nuestros-hijos-de-puta/
(8) http://www.fas.org/sgp/crs/mideast/RL33003.pdf
(9) AI index: POL 10/001/2002
(10) America’s Gulag, by Stephen Grey. New Statesman, 17 de mayo de 2004
(11) La “entrega extraordinaria” y detención secreta. Amnistía Internacional, enero de 2006