Grècia i Espanya: crisi i despesa militar
Aquests dies, davant el risc d'impagament per part de Grècia, s'ha estat comparant el cas grec amb el cas espanyol. De fet, experts com Paul Krugman i Joaquín Almunia o publicacions de gran renom com el Financial Times o The Economist, han sigut promotors d'aquesta comparació.
El govern espanyol, indignat per aquests comentaris, s'ha defensat tot dient que Espanya no és Grècia i que existeix un gran complot conspiracionista en contra seva. Hi ha raons, doncs, per comparar Grècia a Espanya o hi ha altres interessos darrera d'aquestes afirmacions?
Grècia té un deute públic del 107% del seu PIB, mentre que el deute espanyol és del 60%. Des d'aquesta perspectiva, Grècia ha pres un risc molt superior a Espanya ja que s'ha endeutat molt més. Ara bé, un gran deute públic no vol dir que un país no pugui fer front al seu pagament. Japó té un deute públic del 200% i paga puntualment als seus creditors. Què és, doncs, el que determina que un estat pugui fer front als seus deutes?
L’Estat, al endeutar-se, es compromet a retornar el deute i a pagar un interessos en un termini. Per tant, perquè l’Estat pugui pagar els interessos ha de generar un increment dels seus ingressos. Aquest augment de la recaptació es produeix de forma automàtica quan l’economia creix. És a dir, per conèixer la capacitat d’un Estat per fer front a les despeses dels seus deutes s’ha de fer el següent càlcul: creixement del PIB (en %) menys interessos del deute (en %). Quin és el resultat d'aquest càlcul per Grècia i Espanya el 2010? Grècia -3.2% i Espanya -3.0%. En poques paraules, tots dos països tindran problemes, i de magnitud similar, per pagar els costos dels seus deutes.
D’altra banda, Grècia ha estat “maquillant” durant anys els seus comptes públics per tal de no encendre les alarmes de Brussel•les, enganyar els mercats, i poder seguir mantenint un tren de vida que estava molt per sobre de les seves possibilitats. De fet, segons l'oficina d'estadístiques de la Unió Europea (Eurostat), Grècia no ha comptabilitzat durant anys despesa en equipament militar, ha sobreestimat els ingressos procedents d'impostos, no ha publicat despeses sanitàries i ha comptabilitzat les subvencions europees a empreses privades com a ingressos públics. I sobre el primer punt m'agradaria profunditzar.
Grècia és un dels països més militaritzats de la Unió Europea; ocupa el quart lloc del món com a comprador d’armes. I des de l’entrada en funcionament de l’euro no ha comptabilitzat en els pressupostos anuals despeses de caràcter militar. El 2001, per exemple, Grècia no va comptabilitzar, segons Eurostat, despeses militars per valor de 1.600 milions d'euros. El govern espanyol, per la seva banda, porta fent el mateix durant anys, encara que d’una forma més “arreglada”. Així, des de 1997 el govern espanyol, a través del Ministeri d'Indústria, ha estat donant crèdits per a Recerca i Desenvolupament a empreses militars. Un crèdits que, teòricament, s’haurien d’haver anat retornant. Doncs bé, fins a l'actualitat el Ministeri d'Indústria ha donat préstecs a la indústria militar per valor de 14.205 milions d'euros, dels quals no s'han retornat ni l'1%.
Les empreses militars a Espanya, en contra del que popularment es sol pensar, són molt poc rendibles quan no són un pou de pèrdues. És a dir, aquestes empreses no han sigut prou solvents com per fer front al retorn dels crèdits. I el govern, en comptes de considerar aquest crèdits com a pèrdues, ha preferit mantenir aquests crèdits en els seus balanços com un actiu més. Què és el que guanya amb aquesta jugada? Una pèrdua resta i per tant contribueix a generar dèficit. Un actiu no.
En conclusió, el govern espanyol, igual que el grec, tindrà dificultats per pagar els seus deutes. I el govern espanyol, igual que el grec, ha deixat de comptabilitzar despeses militars, les quals ja arriben a un 1,4% del PIB. Aquesta pràctica, a més de ser insostenible i molt arriscada financerament, amaga una altra realitat: no s'estan donant crèdits a la indústria militar sinó subvencions directes.
