Reduir despesa militar per sortir de la crisi

Les mesures anunciades pel govern de Rodríguez Zapatero per fer front a la crisi van dirigides solament a reduir el dèficit públic de l’Estat i així acontentar les demandes del FMI i la UE per afavorir la recuperació dels mercats financers.

Les mesures es concreten en la reducció dels salaris dels funcionaris, d’algunes despeses socials i d’inversions en infraestructures, en la congelació de les pensions dels jubilats i poca cosa més. En general, són un despropòsit ja que, si bé reduiran el dèficit dels comptes públics, d'altra banda també minvaran els seus ingressos en reduir-se el consum de la població a través de la reducció de salaris, i no serviran per a crear més ocupació i reactivar l'economia.

Una oportunitat del govern per trobar solucions socialment progressistes a la crisi seria, entre d’altres possibles, retreure recursos de la despesa militar per destinar-los a l’economia realment productiva, aquella que està lligada al desenvolupament a través de la salut, l’educació i el creixement econòmic. Per exemple, només caldria anul•lar algunes de les despeses militars més inútils, sobretot les destinades a inversions en nous armaments, per alliberar recursos i fer front al dèficit públic i també per crear més ocupació.

A l’Estat espanyol la despesa militar de l’any 2010 està previst que sigui de 18.000 milions € (50 milions € al dia), dels quals 2.414 milions € aniran destinats a inversions, en la seva majoria per adquirir nous armaments; a R+D es dedicaran 1.182 milions € en ajuts a indústries militars per fer recerca de nous tipus d’armes. Així el govern espanyol ho tindria ben fàcil, només caldria suspendre els ajuts en R+D i l’adquisició d’alguns dels grans projectes, com ara l’avió de combat EF-2000, l’helicòpter Tigre, l’avió A400M, el submarí S-80, o el blindat Leopard, amb un cost global, d’aquí al final dels projectes, de 15.000 milions €. També es podrien retirar les forces militars de l’exterior, especialment les destinades a la guerra d’Afganistan, que l’any 2009 van tenir un cost de 713 milions € i que enguany superaran els 1.000 milions, atès que s’ha ampliat en 500 soldats el nombre de tropes desplegades.

També està la qüestió del nombre de forces armades de què disposa l’Estat, aquest any s’aspira arribar a 130.000 efectius, i l’objectiu és incorporar-ne cada any entre 2.000 i 4.000 fins arribar als 170.000 efectius. La crisi obre l’oportunitat per a un debat públic sobre quins són els perills i les amenaces que pateix la societat espanyola per mantenir un exèrcit sobredimensionat, i adaptar-lo a les necessitats reals de la defensa del país. Un estalvi en aquest terreny passaria per no incrementar el nombre de soldats aquest any 2010, i planificar una reducció de tropes a partir de l’any vinent fins a una xifra més raonable de 50.000 efectius.

Unes reduccions pressupostàries d’aquesta mena permetrien alliberar de l’ordre de 8.000 milions € anuals a l’Estat, i anirien pel camí iniciat per altres països europeus. Primer va ser Grècia que va anunciar una reducció de la despesa militar de 1.000 milions € per a aquest exercici. I ara Angela Merkel ha anunciat un pla d'ajust per a Alemanya en el qual inclou una reducció de 40.000 efectius de les seves forces armades en els pròxims quatre anys. Itàlia i França han suspès alguns projectes d’armes.

Algú adduirà que això és llançar més gent a l'atur (soldats i treballadors d'indústries militars). No si es planifica una conversió de les indústries cap a la producció civil i als militars se’ls reocupa en l’Administració i en serveis civils. Ara tenim una Unitat Militar d'Emergències, doncs es converteix en una Unitat Civil d'Emergències i de ben segur que serà més eficient i més barata, perquè no duran armes.

Una qüestió que s'accepta de manera generalitzada des de l'àmbit polític i econòmic més ortodox és que l'augment de recursos destinats a despesa militar és una inversió productiva en termes d'eficiència econòmica. Fals, la despesa militar entorpeix el creixement de l'economia productiva. Per una banda, perquè genera endeutament públic, el qual comporta inflació pel fet d’impedir que es generin ingressos en les arques públiques; per una altra, perquè els recursos monetaris, de béns d'equip, de coneixements tecnològics i de mà d'obra improductiva que consumeixen els exèrcits i la producció d'armaments destinats al sector civil generarien majors beneficis a través dels denominats “costos d'oportunitat”.

A la qual cosa cal afegir que la dependència i subordinació de la indústria militar del Ministeri de Defensa dels estats fa que les indústries militars no desenvolupin preocupació pel control de costos, no produint economies d'escala i encarint el preu final de l'arma, que sigui quin sigui el seu cost acabarà sent igualment adquirida per l'Estat. Això ocorre en el sector militar industrial espanyol, on no hi ha competència ni control sobre costos. Un parell d'exemples: l'avió EF-2000 tenia un cost inicial de 6.263 milions € i avui és de 10.795; i l'avió A400M, que tenia un cost inicial de 4.442 milions € i ara Espanya haurà de contribuir amb 550 milions per finançar les despeses suplementàries (4.000 entre Espanya, Alemanya, França i Turquia) que els endarreriments han produït. Ambdós avions, fabricats per Airbus Military, obeeixen a qüestions d'estratègia política, però no tenen cap racionalitat econòmica.

Així, una part dels recursos que s'haurien de destinar al desenvolupament real i crear riquesa des del sector civil, es dediquen a un servei públic d'ineficiència econòmica i social. Aquesta inèrcia de considerar les forces armades i la despesa que ocasionen com un servei social i econòmicament productiu cal que sigui revisada. I la crisi és una bona oportunitat per a obrir el debat sobre les amenaces que hi ha en el territori espanyol per mantenir una despesa militar tan elevada.