Agència Europea de Defensa: Oficina del Lobby de la Indústria de Defensa Europea?
Una de les crítiques que més van ressonar des dels moviments socials pacifistes i antimilitaristes a la quasi fallida proposta de Tractat per a la Constitució Europea, va ser l'esment explícit de la creació d'un organisme anomenat Agència Europea de Defensa (des d'ara AED) i de les seves funcions específiques, com una expressió més del desenvolupament de la denominada Política Europea de Seguretat i Defensa (des d'ara PESD).(1) La realitat era que aquesta agència ja funcionava des de feia gairebé un any, i el Tractat simplement pretenia rubricar la seva existència, encara que ja estigués garantida independentment de la confirmació o no de la pròpia Constitució.
Francesc Benítez, Materials de Treball, núm 31 (abril 2007)
En aquesta edició pretenem fer un informe del més destacat del seu disseny original i del seu procés des de l’engegada fins ara. Bàsicament examinarem el debat inicial (i no conclòs encara) sobre les seves funcions, els principals assoliments que ha aconseguit portar a terme, i els focus on ha incidit la seva pressió. L'article acabarà amb unes reflexions sobre la relació d'aquest nou organisme amb la deriva militarista que impregna la tan enaltida Política Europea de Seguretat i Defensa.
L'Agència Europea de Defensa és un organisme intergovernamental que va ser creat el juliol de 2004 pel Consell de Ministres de la UE al qual es van encarregar inicialment quatre objectius fonamentals: l'impuls de les capacitats de defensa en l'àmbit de la gestió de crisi; el foment i la intensificació de la cooperació europea en matèria d'armament; l'enfortiment de la base tecnològica i industrial de la defensa europea i la creació d'un mercat europeu competitiu de material de defensa, i, finalment, el foment de la col·laboració comunitària en investigació i tecnologia (des d'ara I+D de defensa).(2)
El seu Comitè de Direcció està format pels 26 ministres de defensa (Dinamarca no està representada, en decidir des d’un principi no formar-ne part), i pel seu president, Javier Solana. Pel que fa a la seva dependència, es tracta d'una entitat que solament reconeix autoritat al Consell, i actua de manera autònoma de la Comissió Europea. El seu finançament va a càrrec de cada Estat membre participant segons el seu PIB, i la seva dotació pressupostària anual està al voltant dels 23 milions d'euros, amb els quals realitza les seves activitats; paga al seu personal procedent dels ministeris de defensa dels estats membres (compost per unes 80 persones), i reserva uns 3 milions per a estudis de viabilitat sobre potencials programes d'I+D de defensa.
La proposta de la seva creació es remunta al juny de 2003, i està emmarcada en les accions necessàries a emprendre per al desenvolupament de la PESD. La seva engegada legal es va aprovar formalment mitjançant una Acció Comuna del Consell el 12 de juliol de 2004 en aplicació del Títol V del Tractat de la Unió Europea.
Les preguntes incòmodes que rondaven pel cap dels ministres de defensa en la fase de disseny de l’AED eren d’aquest estil: quins serien els futurs llaços de l'agència amb la Comissió Europea, si és que n’hi havia d'haver algun; qui seria el seu líder i el seu director executiu per a la gestió diària; quina autoritat tindria responsabilitat per assegurar el subministrament de les forces armades; com seria la relació de l’AED amb els grups existents sobre armament a la UE, com l'Organització Conjunta de Cooperació en matèria d'Armament (OCCAR, legal des de 2001 i responsable de programes com el de l’Airbus A400M o els helicòpters Tigre) o el Grup d'Armament d'Europa Occidental (GAEO, branca de la quasi desapareguda organització de defensa Unió Europea Occidental), o quina capacitat tindria el Comitè de Direcció de l’AED integrat pels ministres de defensa per definir polítiques de forma independent als ministres d'exteriors, als quals habitualment han d’informar els primers.
Així mateix, es plantejava la inquietud que si l’AED sotmetia a revisió la base industrial dels països membres i proposava veritables reestructuracions industrials en el camp de la defensa, i la Comissió Europea s'hi implicava en elles, aquesta faria pressió per la transparència de les ofertes de concursos i per l'aplicació de tots els procediments sobre competència que ja s'apliquen a altres sectors industrials per a altres béns i serveis. Això podria beneficiar alguns estats membres amb la major part de la indústria en mans privades, però no uns altres en que aquesta encara pertany a l'Estat.
El sector privat també va mostrar un cert escepticisme inicial davant la creació de l’ADE. En aquest cas per qüestionar la seva eficàcia i la seva eficiència: coixesa i lentitud per la burocràcia; certa tendència a encongir els pressupostos militars d'alguns estats membres, o dificultat manifesta general a arribar a acords comunitaris. I, per descomptat, hi havia el tema de les patents. On acabava la cooperació i començava la competència. Quan un programa d'I+D de defensa es desenvolupés sota el paraigua de l’AED, caldria decidir qui tindria la patent o copyright dels productes desenvolupats.
Finalment, hi havia la possible coincidència dels programes existents d'investigació i provisió d'armament que ja tenia en marxa l'OTAN, que va despertar les crítiques d'EUA sobre el fet que l’AED operaria fora del seu àmbit (el de l'OTAN). Aquestes crítiques estaven agrides pels contenciosos ja existents sobre les limitacions de penetració dels mercats entre les potències armamentístiques a banda i banda de l'Atlàntic, d'EUA cap a la UE i al revés (per exemple, la guerra comercial entre Boeing i Airbus).
A pesar de tots aquests interrogants, l'agència va començar la seva marxa. En diverses declaracions, Nick Witney, el director executiu de l’AED,(3) mostrava com s'estaven abordant els problemes. A la vista de les seves paraules, el primer a deixar clar era que no era funció de l'agència: no se n’anava a encarregar dels aspectes operatius de la defensa, ni a intervenir en qüestions de política i estratègia.
En el tema de l'OTAN, reconeixia el perill de duplicitat, que seria tractat com es veurà més endavant deixant el diàleg i la negociació en mans de les principals associacions industrials militars lligades a ambdós organismes.
Respecte al mercat transatlàntic, en aquell moment no existia acord entre els llavors 24 països membres de l’AED. El principal problema, segons Witney, “és que és EUA qui restringeix l'entrada de material de defensa provinent dels membres de la UE” justificant aquesta política per la gran diferència de despesa militar existent entre ambdós que el col·loca en una posició de força. Mentre que el 2005 EUA va gastar uns 406.000 milions d'euros, la UE en la seva totalitat, solament va gastar 193.000 milions, menys de la meitat.(4) De les paraules de l'executiu s'extreu un dels principals focus de pressió que emanen de l’AED: per desbloquejar el flux de material de defensa cap a EUA, els estats membres de la UE han de “sumar esforços, invertir en una base industrial tecnològica de defensa més forta per poder tractar aquestes qüestions en igualtat de condicions” amb el seu soci transatlàntic.
També val la pena analitzar altres aspectes clau de les seves declaracions. L’AED ha d'actuar com un organisme catalitzador per a un doble canvi de paradigma quant a la defensa que ha d'abordar la UE: d'una banda ha de passar de pensar en una defensa territorial a pensar en operacions de desplegament en llocs remots, i per altra banda ha de tenir en compte les implicacions de la nova revolució tecnològica de la informació. Aquestes paraules demostren una vegada més l'obsessiva alineació de les institucions militars europees amb la doctrina de la “guerra preventiva” que ressona des dels grups de poder dels complexos militars industrials.
Respecte al tema de la I+D de defensa, Witney desmunta un dels mites amb què tradicionalment s'ha justificat la inversió en investigació de defensa: que les inversions en aquest camp produeixen una tornada que té un efecte desenvolupador per a la base industrial general de l'estat que la fa. Ara, “la tornada industrial no és una prioritat”. El concepte en si es considera fins i tot passat de moda. No és una prioritat pel fet de plantejar la part del pressupost de defensa a destinar a I+D. És més, és contraproduent tenir-lo en compte perquè mediatitza la quantitat a destinar. En definitiva, la justificació per augmentar la despesa en investigació és que aquesta es posi al servei de l'enfortiment d'aquesta base tecnològica industrial de la defensa per afrontar els reptes i objectius de la PESD en uns 20 o 30 anys.
Així, un altre gran objectiu de l'agència serà cooperar estretament amb la Comissió Europea perquè es prepari per gastar nivells de diners sense precedents en I+D de defensa. Per a això, diu Witney, caldrà tenir en compte que el 2007 s'aprovarà el Setè Programa Marco d'Investigació i Desenvolupament Tecnològic (FM7) per als anys de 2007 a 2013, del qual la investigació en seguretat hauria d’endur-se una bona part. En aquest sentit, amb la finalitat d'aconseguir un gran programa d'inversió en I+D de defensa, i tenint en compte que moltes de les tecnologies en desenvolupament són de doble ús, el director de l’AED proposa desfer subtilment la diferenciació entre investigació en defensa i investigació en seguretat, ja que mentre la primera es nodreix dels pressupostos dels ministeris de defensa, la segona pot ser finançada per la Comissió Europea. El truc consistirà a “mantenir la diferenciació oficial però procurar que es porti a terme la investigació més rellevant”. En resum, i en paraules textuals del mateix Witney, des de l’AED “ens agradaria ajudar-los [els estats membres] a gastar-se els seus diners”(5).
Examinem els principals esdeveniments relacionats amb l’AED des de la seva engegada:
S'aprova que l’AED assumeixi gradualment les activitats dels dos principals grups d'investigació en defensa actuals: OCCAR i GAEO. (abril 2005)
Per evitar duplicitat de programes entre OTAN i AED, dues associacions d'indústria de defensa, una afí a la primera (NATO Industrial Advisory Group), i una altra afí a la UE (Aerospace and Defense Industries Association of Europe) creen un grup de treball. (setembre 2005)
En línia amb la creació d'una força de reacció ràpida de 60.000 efectius tecnològicament equipada i capacitada a la fi d'aquesta dècada (un dels reptes de la PESD), s'aprova que els estudis a prioritzar el 2006 siguin referents a SDR (Sistemes de Ràdio Definida per Programari), transport estratègic i subministrament de combustible en aire. (febrer 2006)
Javier Solana, màxim representant de la Política Exterior i de Seguretat Comuna europea i president de l’AED, verbalitza la pressió als estats membres per augmentar la despesa en I+D de defensa. En la conferència anual d'I+D de l'agència, fa una crida als membres “perquè tots gastin més i gastin més junts en I+D de defensa”. (febrer 2006)
Però l'assoliment més important del periple de l’AED suposa l'obertura del mercat de material de defensa entre estats membres de la UE. Després d'una pressió brutal de les grans indústries de defensa que demanaven que s'eliminessin les barreres per al mercat interior, s'aprova un Codi de Conducta d’adscripció voluntària, denominat a dia d’avui “Codi de l'Article 296” que és assumit per tots els estats membres excepte Dinamarca, Hongria i Espanya. El seu objectiu és que, davant dels processos d’adquisició de material de defensa, es pot invocar l'Article 296 del Tractat fundacional, el qual permet eximir de l'adquisició d’aquests materials de la competència entre estats membres apel·lant a motius de seguretat nacional. Aquest fet té greus repercussions perquè relaxa (per no dir que suprimeix) les condicions de control i transparència de les exportacions i reexportacions d'armes, i equipara els productes de defensa a qualsevol altre producte al qual s'aplica el principi de lliure moviment. (juliol 2006)
I així, entre altres mocions sobre compartir la propietat intel·lectual del que s'inventi sota el paraigua de l’AED, podríem dir que el segon semestre del 2006 va estar caracteritzat per nous episodis de forta pressió per part de la indústria de defensa que va arribar a acusar en diferents ocasions els ministres de defensa dels estats membres de falta de confiança en la gestió de l’AED per no concedir-li un pressupost molt més gran (bàsicament es plantejava passar dels 20 milions d'euros als 200) per gestionar programes d'I+D de defensa davant els reptes de seguretat que havia d'afrontar la UE. Com a conseqüència d'aquesta pressió, finalment s'ha establert un model de col·laboració i de finançament voluntari de programes conjunts que tendirà a augmentar en quantia any rere any.
A la vista dels esdeveniments anteriors, podem afirmar que l’AED ha estat un més dels organismes a través del qual el lobby dels complexos militars industrials europeus han realitzat la seva pressió sobre els estats membres per forçar-los a augmentar la seva despesa en defensa en tots els seus aspectes, ja sigui per igualar-se a EUA, ja sigui per augmentar la despesa en I+D de defensa de forma progressiva i exponencial.
Una altra de les conseqüències pernicioses de les seves accions, relacionada amb el mercat d'equips de defensa, ha estat la de començar una erosió progressiva sobre l'aplicació del Codi de Conducta de la UE per a l'Exportació de Productes de Defensa,(6) en mostrar-se aquest com un impediment per a la necessària fluïdesa del proveïment d'equips de defensa. Encara que la seva afectació inicial és per als estats membres, sembla bastant clar que en el futur s'abordarà la problemàtica de l'exportació i importació fora de les fronteres europees.
Finalment, la reflexió més desoladora a la qual condueix el seguiment de com es concreta la Política Europea de Seguretat i Defensa amb organismes com l'Agència Europea de Defensa, és que no apareix ni un indici de la voluntat d'incorporar els conceptes més nous sobre la Seguretat Humana, que ja han mostrat des de fa anys per activa i per passiva quines són les àrees que realment proporcionen “seguretat” als ciutadans tant dintre com fora de la Unió Europea.(7)
Així mateix, a la vista de les “fites” aconseguides per l’AED entre els estats membres quant a aconseguir conjuminar esforços, evitar duplicitats, gestionar programes comuns d'I+D, treballar de forma més eficient, forçar més despesa econòmica anual o tenir perspectives a llarg termini, es demostra una vegada més la capacitat d'acció de les comunitats d'éssers humans quan existeix una voluntat política concreta.
Dit d'una altra manera, com de diferent seria el futur de la humanitat en general si les energies, els recursos, la intel·ligència, la creativitat i la imaginació, en lloc de destinar-se a fabricar material per a la guerra, es destinessin a fites com la recerca d'energies netes, la desaparició de la pobresa, l'accés a l'aigua potable per a tot el món, la vacuna contra la sida, la imposició del mercat just, la creació d’un tribunal internacional i així un llarg etcètera.
---------------------------
Notes:
1 Articles I-41 i III-313 del Tratado por el cual se se establece una Contitución para Europa.
2 Acció Comuna 2004/551/CFSP adoptada pel Consell de la Unió el 12 de juliol de 2004.
3 Un breu currículum de Nick Witney, juntament amb alguns dels seus punts de vista, es pot consultar a la Revista de la OTAN per Internet en:
http://www.nat.int/docu/review/2005/issue1/spanish/interviewb.html
4 Dades disponibles en la web de l'Agència Europea de Defensa, en l'apartat Defence Facts:
http://www.eda.europa.eu
5 Defense News, 3 de maig de 2004
http://www.defensenews.com/sgmlparse2.php?F=arxivi2/20040503/atpc11497520.sgml
6 En la pàgina web de Justícia i Pau es pot consultar informació sobre aquest fet:
http://www.justiciaipau.org/comunicats.ca.shtml?x=6276
7 Per obtenir informació sobre Seguretat Humana, es pot consultar:
http://www.humansecurity.org/humansecurity.html
