Resum Jornades Per una Banca Desarmada del 25 i 26 d'octubre de 2007

Les Jornades per al debat Per una Banca Desarmada, organitzades els 25 i 26 d’octubre pel Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs de Justícia i Pau, aplegaren a més d’un centenar de persones, que debateren, reflexionaren i intercanviaren opinions i propostes d’acció alternatives entorn el tema central de l’acte...

El primer dia de les Jornades, Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal anticorrupció de l’Estat espanyol, va fer una magistral reflexió sobre la responsabilitat corporativa i les armes. El dia següent, Inez Louwagie, responsable de campanyes i investigadora de Netwerk Vlaanderen (Bèlgica) i el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, ens van introduir al panorama general del militarisme i les seves connexions amb la banca. A continuació, Mònica Vargas, investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització i Andrea Baranes, responsable de campanyes de finances privades i de la banca privada de la Campagna per la Riforma della Banca Mondiale a Itàlia, van fer palesa la importància de la relació de les Agències de Crèdit a l’Exportació i les actuacions irresponsables de les empreses multinacionals. A la tarda, es van presentar les tres campanyes de major rellevància a Europa contra la banca armada: Inez Louwagie va presentar la campanya belga “My money, clear conscience?”, Andrea Baranes la italiana “Banca armata” i Alejandro Pozo, investigador del Centre d’Estudis per a la Pau JM Delàs de Justícia i Pau, la campanya duta a terme a Catalunya “BBVA sense armes”. En últim lloc, es van tancar les Jornades amb la presentació d’alternatives a la banca armada, per part d’Andrés Hidalgo, Secretari General de l’Agrupació de Banca de CCOO, i Jordi Marí, director de FETS (Finançament Ètic i Solidari).

Les Jornades van aconseguir, per una banda, donar a conèixer el marc en el qual les entitats financeres es mouen quan decideixen invertir en armament, a través de les connexions entre la indústria, el comerç d'armes i la banca. I d’altra banda, amb la presentació de les tres campanyes esmentades i les propostes de millora en la banca tradicional i l’opció de la banca ètica, com a alternativa, es va concloure amb l’esperança que els consumidors, ara per ara, tenen l’opció de posar els seus estalvis en bancs que no tenen relació amb la indústria de la guerra.

Marc d’actuació de les entitats financeres armades

Les autoritats espanyoles encara no s'han pres amb serietat la regulació i el control del comerç i venda d’armes. Hi ha un marc extremadament liberal que permet a les empreses productores i exportadores d'armes moure’s lliurement en el mercat global, cosa que no és una excepció per als bancs i caixes que financen la producció i venda d’armament i altres productes militars. Aquesta situació ens ha dut a una tremenda i inacceptable opacitat i secretisme del comerç exterior espanyol d’armes.

Conèixer els factors més importants que componen el cicle armamentista ens ajuda a comprendre la complexitat de l’entramat econòmicomilitar que hi ha al voltant dels conflictes armats i que contribueix, sense cap mena de dubte, que les guerres es perpetuïn. És important en aquest sentit analitzar la despesa militar anual de cada país, així com la R+D (recerca i desenvolupament) militar, el comerç d’armes i la indústria militar. A l’esmentada opacitat del comerç d’armes cal afegir l’enorme despesa militar mundial, que ja supera el bilió de dòlars anual. A l’Estat espanyol gastem cada dia 52 milions d’euros a preparar o fer la guerra. Pel que fa a la indústria militar, crida l’atenció que es trobi extraordinàriament i sospitosament concentrada en molt poques mans, tal com es dedueix del fet que les quatre empreses més importants dels EUA superin el 60% de les compres del Pentàgon (Locked Martin, Boeing, Raytheon i Northorn Grumman) i que només l’any 2005 van facturar unes vendes que superaven els 100.000 milions de dòlars.

A Europa, a més d’EADS (European Aeronautic Defence and Space Company) amb la producció d’avions i helicòpters de combat i míssils, també podem trobar la britànica BAE Systems, la italiana Finmeccanica o la francesa Thales, que superen en conjunt els 40.000 milions de dòlars en venda d’armes el 2005. Tot i això, no són les úniques empreses d’armes ni a Europa ni a Espanya. De fet, a l’Estat espanyol es produeixen tot tipus de bombes, armes i municions a empreses com Expal o Santa Barbara, les quals, a més a més, produeixen les internacionalment denunciades bombes de dispersió. Pel que fa a aquestes bombes, l’organització belga Netwerk Vlaanderen va trobar la implicació en el finançament d’empreses que les produeixen, del BBVA i del Banc Santander, entre moltes altres entitats financeres de tot el món, entre les que destaquen perquè són conegudes al nostre país: Barclays Bank, Citigroup, ING, AXA o Deutsche Bank. Concretament, el BBVA ha finançat Thales, EADS i Raytheon, mentre que el Banc Santander ha fet el mateix amb EADS.

Un dels elements més importants per fer possible que el comerç d’armes i la indústria militar es desenvolupin són les Agències de Crèdit a l’Exportació (ACE), sense les quals moltes de les operacions de venda d’armes no es farien, perquè moltes vegades es tracta de negocis amb un risc molt gran. Les ACE dels països de l’OCDE proporcionen 105 mil milions de dòlars anuals per facilitar, entre altres activitats, les exportacions d'armes. Es calcula que entre el 20 i el 30 per cent de les operacions facilitades per les ACE són de caire militar. L’ACE espanyola, la Compañía de Seguros de Créditos a la Exportación (CESCE), assegura principalment, amb els diners dels contribuents, operacions econòmiques d’empreses espanyoles a l’exterior. En el cas que aquestes operacions fracassin, el CESCE té l’obligació de fer el pagament del deute contret a l’empresa exportadora. El CESCE exigirà el cobrament d’aquest deute, convertint-lo en molts dels casos en deute extern, que s’incorporarà a les negociacions de política exterior de l’Estat espanyol amb l’estat deutor.

Experiències de campanyes europees i alternatives a la banca armada

Hi ha tres campanyes que treballen per una banca desarmada a Europa: “My money, clear conscience?”, a Bèlgica, “Banche armate”, a Itàlia, i “BBVA sense armes”, a Catalunya. Les tres campanyes busquen crear una opinió pública crítica amb les inversions i altres activitats de les entitats financeres, a més de la cancel·lació de les seves inversions en armament. Entre altres activitats de pressió als bancs, com les accions públiques de protesta, es troba l’opció de donar suport a possibles solucions, assessorant els bancs sobre la manera de tenir inversions més sostenibles i fent el seguiment d’aquestes polítiques.

Està comprovat que les campanyes aconsegueixen resultats perquè a més d’haver aconseguit un gran suport de les opinions públiques dels seus respectius països, en el cas belga, cinc dels sis bancs objecte de la campanya estan creant una política d’inversions que exclogui les que es fan en armes (però no en violacions dels drets humans). A més a més, han aconseguit una nova llei belga que prohibeix les inversions de les entitats financeres en empreses productores de mines antipersona i bombes clúster.

Continuant amb l’impacte de les reivindicacions socials a les legislacions nacionals, a Itàlia s’aconseguí als anys 90 que s’aprovés una llei que regulés la importació i exportació d’armes i la seva transparència. Pel que fa a la reacció dels bancs, alguns dels bancs italians més grans decidiren sortir del sector armamentístic o, com a mínim, van promoure algun tipus de codi de conducta en aquest sentit. Aquest va ser el cas d’Unicredit, Intesa San Paolo, Monte dei Paschi i BPM. Finalment, la campanya BBVA sense armes, del Centre Delàs de Justícia i Pau, l’Observatori del Deute en la Globalització i Setem Catalunya, ha aconseguit donar més importància a un nou sector d’actuació pels moviments socials i les ONG: el de les actuacions irresponsables de les entitats financeres espanyoles. A més del suport de l’opinió pública, s’ha despertat l’interès d’algunes de les entitats de les quals es denuncia que participen de manera indirecta o directa a la indústria de la guerra. En últim lloc, cal mencionar que la internacionalització de les campanyes i el treball en xarxa entre les entitats de diferents països ha facilitat l’intercanvi d’informació entre els responsables de cada campanya i l’augment, doncs, del seu impacte. Totes tres campanyes coincideixen en el seu ànim de continuar en el temps indefinidament amb les seves reivindicacions i inviten les entitats financeres que aprofitin les seves campanyes per desmarcar-se del grup d’empreses que afavoreixen que hi hagi guerres, morts i violència al món.

La responsabilitat social corporativa (RSC) és una de les opcions per la qual més sovint han optat les entitats financeres a l’hora de reaccionar enfront de les acusacions de manca de civisme i violacions dels drets humans. Tanmateix, les RSC dels bancs no han sigut més que un exercici de neteja de la seva imatge pública, és a dir, pur màrqueting social. Entre les alternatives que més canvis poden aconseguir a la banca armada es troben les que podem fer des de dins per part dels sindicats i des de fora per part de la banca ètica. Els sindicats haurien d’anar més enllà de les millores de caire laboral dels seus empleats i incorporar reivindicacions a les seves negociacions que busquin el control de les actuacions que vulnerin els drets humans de la seva entitat. Per altra banda, la pressió des de fora es pot aconseguir pel creixement de la banca realment ètica, com el Triodos Bank, el projecte Fiare i altres opcions ètiques disponibles per a qualsevol consumidor de serveis bancaris. Aquestes, a més de no suposar una pèrdua de rendibilitat econòmica, impliquen un guany per al benestar individual de qui decideix que els seus estalvis tinguin un comportament ètic, i un guany social, pel que fa a la construcció d’un món millor, al contrari del que ara per ara fa la banca armada.