L'Europa de les armes
Els mitjans oficials s’han congratulat que, amb tota probabilitat, l’1 de desembre entrarà en vigor el Tractat de Lisboa de la Unió Europea.
És temps de recordar que aquesta ha estat la manera de superar l’escull de la no ratificació en diversos referèndums de la nonnata Constitució Europea però mantenint-ne, alhora, els aspectes més negatius com la política de seguretat i defensa.
Que ningú es pensi que es vol construir una política de defensa independent, autònoma. El mateix text ja s’encarrega de deixar clar que l’Aliança Atlàntica és l’organisme fonamental de defensa col•lectiva i que, en la defensa europea, el primer són els compromisos amb l’OTAN. Establerta la subordinació a l’amic americà, el següent és la consolidació de l’Agència Europea de Defensa (AED), que té com a missió la millora de les capacitats militars i el reforçament de la base industrial i tecnològica militar dels països membres. Des que va començar a funcionar el 2005, ja ha tingut temps de mostrar-se com un element més del lobby militar industrial, pressionant els estats de la UE per què augmentin la seva despesa en defensa, ja sigui per igualar-se a EUA, ja sigui per augmentar la despesa en I+D de defensa de forma progressiva i exponencial. Perquè d’això es tracta, de seguir destinant enormes quantitats de diners en armes, gairebé el 23% de la despesa militar mundial, la meitat que EUA, com a garantia de que res no canviï.
Com no podia ser menys es parla de les missions militars humanitàries i de manteniment de pau, però això s’acompanya de missions de lluita contra el terrorisme, el que inclou, en paraules del propi Tractat, donar suport a tercers països per combatre’l al seu territori. Formulació que no es nova i ja s’ha fet servir altres vegades per justificar intervencions imperialistes en guerres com les de Vietnam o l’actual d’Afganistan, perquè si els governants d’aquests països demanen ajuda què importa que puguin ser corruptes o falsegin eleccions.
