Sobre el projecte de Llei de Carrera Militar

Està en tràmit una nova llei de la carrera militar, no entrarem en aquestes línies a analitzar el tipus de carrera militar, però si que volem comentar alguns aspectes del projecte que, a més de la clara amenaça a la militarització de la Universitat, ens semblen rellevants.
Tomàs Gisbert, març 2006.

 

Està en tràmit una nova llei de la carrera militar proposada pel govern del PSOE. Si el novembre de 2005 era aprovada la Llei Orgànica de Defensa Nacional, i l’any passat la Llei de Tropa i Marineria, ara li toca el torn a la Llei de Carrera Militar. A hores d’ara la llei ha superat les esmenes a la totalitat de IU-ICV i ERC, i encara la fase d’esmenes.

No entrarem en aquestes línies a analitzar el tipus de carrera militar que dissenya el projecte de llei, la unificació d’escales que està revoltant a diversos col·lectius militars que es veuen agreujats en les seves carreres mentre d’altres conserven els seus privilegis, o altres aspectes d’una professió que els pacifistes considerem que no hauria d’existir. Però si que volem comentar alguns aspectes del projecte que ens semblen rellevants, a més de la clara amenaça a la militarització de la Universitat, que també es comenta en aquestes pagines, per la qual Justícia i Pau i la Fundació per la Pau han endegat una campanya perquè es retiri del projecte el caràcter universitari dels estudis militars i la creació de centres universitaris militars adscrits a les universitats.

En presentar aquest projecte de llei, el Govern es salta l’obligació que tenia de presentar un projecte de llei de drets fonamentals del militars, marcada a la Llei de Defensa Nacional aprovada el novembre de 2005, que fixava un termini màxim de tres mesos des de la seva aprovació. Cal recordar també que aquesta llei havia d’incloure la creació de l’Observatori de la Vida Militar, proposat per Justícia i Pau, la Fundació per la Pau i 25 associacions més, amb l’objectiu de vigilar que la vida militar no es construeix en la vulneració del drets fonamentals de la persona(1).

L’incompliment de regular de manera integral els drets fonamentals dels militars porta al govern a mantenir vigent bona part de les Reials Ordenances de les Forces Armades de 1978, el que suposa també mantenir a la legislació la prohibició d’associacions reivindicatives militars, contradient la doctrina del Tribunal Constitucional. Aquest últim, l’octubre de 2001 ja va dictar que el que prohibeix la Constitució és que els militars es puguin adherir a sindicats, però no a associacions que poden ser reivindicatives sempre que no recorrin a la vaga o al conflicte col·lectiu, i així va obrir la via a la legalització d’associacions de militars en actiu.

El govern s’entesta en consolidar un model d’exèrcit amb un nombre d’efectius completament desmesurat que té com a única limitació la seva capacitat per reclutar nous soldats. El projecte fixa el nombre màxim de militars en 140.000 efectius. Però cal destacar que fins i tot el nombre de quadres de comandament s’incrementa lleugerament fins els 50.000, donant-se la paradoxa de que malgrat les successives disminucions d’efectius i de la professionalització operades per l’exèrcit es manté un nombre similar de quadres de comandament des dels anys 80. Només es rebaixa el nombre d’efectius de tropa i marineria dels 102.000 a 120.000 que preveia el dictamen per a la professionalització del 98, a una xifra màxima de 90.000. Xifra que, després del fracàs de les expectatives de reclutament amb que van iniciar la professionalització de l’exèrcit, podria estar més propera a la realitat si es continua el renovat esforç per augmentar el nombre de soldats emprés amb la nova llei de tropa i marineria, que ofereix la garantia d’un salari de per vida(2), el que ha permès invertir de moment la tendència a la baixa del reclutament. Aquesta serà la contribució de l’Estat espanyol als exèrcits de la UE que a hores d’ara ja compta amb gairebé 2 milions de soldats, 2.600.000 si hi afegim altres cossos paramilitars com la guàrdia civil o els carabinieri, molt per davant del milió i mig de l’exèrcit nord-americà i per davant també dels 2 milions i quart de soldats de l’exèrcit xinès.

Màxim d’efectius de les FAS en la legislació
	Disposició	Quadres de Comandament	Efectius totals
1984	Efectius reals	66.505	373.000
1991	Model FAS aprovat pel Congrés	49.720	180.000
1998/1999	Dictamen per a la professionalització i Llei de Règim de Personal de les FAS	48.000	170.000
2007	Projecte de Llei de Carrera Militar	50.000	140.000
Fonts: Llei 17/1999 de Règim de Personal de les Forces Armades i Projecte de Llei de Carrera Militar

La militarizació s’estén més enllà dels militars. El projecte de llei incorpora els anomenats reservistes obligatoris, figura que permet que el govern en cas de crisi pugui mobilitzar a les persones d’entre 19 i 25 anys d’edat, en el cas de que els efectius ordinaris i els reservistes voluntaris no puguin fer front a un conflicte. El nom de reservista obligatori no deixa de ser un eufemisme, ja que si es mobilitza una persona per incorporar-la a l’exèrcit deixa de ser una suposada “reserva” per convertir-se en un efectiu armat disposat a fer la guerra, a no ser que d’entrada tota persona entre els 19 i els 25 anys ja sigui considerada com a “reservista obligatori”. Al regular la mobilització obligatòria, el projecte de llei aborda la derogació de la franquista llei bàsica de Mobilització Nacional, de 1969, encara en vigor.

El projecte també inclou la derogació de la Llei de l’Objecció de Consciència i de la Prestació Social Substitutòria de 1984, llei que després de la professionalització de les forces armades havia quedat obsoleta. Però la capacitat del govern de mobilitzar efectius civils desvinculats de l’exèrcit per a la guerra o el conflicte fa que el projecte de llei incorpori una nova regulació de l’objecció de consciència per als possibles reservistes obligatoris. I ho fa gairebé amb les limitacions de la llei que es derogarà, i que més que un reconeixement del dret el que tracta és de desactivar la seva possible capacitat de desobediència civil i de lluita contra la guerra.

Es reconeix el dret a no prestar servei a les forces armades o altres organitzacions que requereixin l’ús de les armes i, eliminant un dels aspectes més contestats de la llei del 84, exclou l’obligatorietat de l’objector de relatar i justificar les seves creences. Però es manté el dret de l’Estat a mobilitzar els objectors en organitzacions que no requereixin utilitzar les armes, però que poden estar igualment implicades en l’esforç de guerra. D’aquesta manera l’objecció de consciència queda limitada a un dret a no “tocar les armes”, a no estar enquadrat en una organització militar, però no a objectar la guerra o el conflicte.

Tampoc es reconeix el dret a l’objecció sobrevinguda. L’objecció de consciència es reserva únicament per als reservistes obligatoris, però no per als militars o els reservistes voluntaris que vulguin objectar una vegada hagin conegut la realitat, o no vulguin intervenir en una guerra o en un conflicte que considerin injust, com avui està passant amb militars israelians que no volen actuar en els territoris ocupats o contra la població palestina, o els soldats nord-americans que objecten participar a la guerra de Iraq.

Amb l’excusa de que calia donar caràcter d’agent de l’autoritat a la recentment creada Unitat Militar d’Emergències per poder donar ordres als civils en situacions d’emergència o catàstrofe, el projecte de llei estén també aquesta atribució a la Policia Militar i altres membres de les forces armades en determinades missions sense donar raons de perquè necessiten tenir autoritat sobre la població civil.

Finalment, pel que fa a l’assistència religiosa als membres de les FAS, la Llei continua el procés iniciat el 1989 per la llei del Règim del Personal Militar que creava el Servei d’Assistència Religiosa (SAR), sense rang militar, per oferir serveis religiosos als membres de las FAS i que declarava a extingir els Cossos Eclesiàstics de l’Exèrcit, organisme de naturalesa eclesiàstica i militar simultàniament, que hores d’ara continua existint. En la nova llei de 1999 es ratifica el respecte a la llibertat religiosa tot introduint una referència als Acords del 92 de l’Estat amb jueus, protestants i musulmans. Ara el projecte de Llei de Carrera Militar desenvolupa el dret de rebre assistència religiosa dels militars, desvinculant-lo del fet que l’Estat tingui establert algun tipus d’acord amb la seva religió. Aquest dret serà cobert per personal vinculat a defensa, de manera temporal o permanent, però que no té rang militar. El que fa el projecte de llei en aquest sentit és una simple actualització dels òrgans militars al reconeixement de la llibertat religiosa que s’està estenent en la resta de l’administració(3). De tota manera es continua mantenint l’Arquebisbat Castrense per als membres catòlics de las FAS perquè així ho obliga el concordat de 1979 amb el Vaticà que té caràcter de tractat internacional, però està per veure com justifica la jerarquia catòlica la seva existència. Perquè si l’assistència religiosa és oferta per personal que no és militar, no sembla que hi hagi gaire arguments que justifiquin l’existència d’un bisbe exclusiu per als militars, a no ser els històrics lligams de l’Església amb el poder i l’espasa.

Notes:

1 Veure L’Observatori sobre la vida militar i la violència a l’exèrcit, Materials de Treball 27, desembre 2005.

2 Els soldats professionals que finalitzen el seu compromís llarg, als 45 anys, passen a la condició de reservistes d’especial disponibilitat, el que significa rebre una assignació de 7.200 euros anuals fins els 65 anys d’edat, compatible amb qualsevol ocupació retribuïda, amb l´única condició d’estar disponibles per al seu reingrés a l’exèrcit si el govern ho sol·licités.

3 Recullo aquí les aportacions fetes per Joan Gómez i Segalà a l’anàlisi del projecte de llei