60 anys d'OTAN són massa
El 1949 neix l’OTAN com una estructura militar on els estats membres, sota la premissa de la legitima defensa, estableixen que estaran obligats a ajudar un altre Estat membre que sofreixi un atac.
D’aquesta manera es perfilen tres pilars importants. El primer, el defensiu, pressuposa que l’OTAN solament actuarà quan un Estat membre sigui atacat, aleshores s’activa la legitima defensa. El segon pilar defineix l’enemic que pot atacar els estats membres, on s’assenyala els estats socialistes de l’Est d'Europa. I el tercer, delimita l’àmbit geogràfic d’acció de l’OTAN, que queda circumscrit a les fronteres dels països membres.
En definitiva, l’OTAN és un producte de la Guerra Freda, nascut i desenvolupat dintre d’aquest context i de les doctrines de seguretat i militars imperants a l’època. El 1989 la Guerra Freda s’acaba, el bloc Occidental ha sortit guanyador i el bloc perdedor de l’Est ha dissolt la seva estructura militar, el Pacte de Varsòvia. Però l’OTAN no segueix el mateix camí, sinó que emprèn el camí contrari, reforçar-se.
El primer canvi que estableix el Nou Concepte Estratègic és el de definir els riscos, problemes o enemics que poden posar en perill “la seguretat” dels estats membres. Aquest nou concepte estableix com a riscos el terrorisme internacional, el crim organitzat, els moviments incontrolats de població (immigració il•legal) i el flux de recursos vitals (hidrocarburs...). El segon canvi fa menció que l’OTAN deixa de ser una organització militar defensiva i passa a ser una organització ofensiva, preparada per intervenir allà on estiguin en perill els interessos de l'organització, assumint de passada “la guerra preventiva”. El tercer canvi és el territorial, a partir d’ara tot el planeta es converteix en territori d’acció. En definitiva, l’OTAN pot atacar sense que prèviament hagi estat agredida en qualsevol punt del planeta, amb la simple al•legació que la seguretat dels seus membres està en perill.
Cal tenir present que es tracta d'uns canvis fonamentals que transformen radicalment l'OTAN i que en canvi s’han portat a terme de forma molt poc democràtica. No han estat aprovats pels parlaments nacionals. En el cas espanyol ho exigeix la Constitució. Tampoc no han estat tema de debat públic. Ara que l’OTAN compleix 60 anys és un bon moment per generar debat, i si les institucions o els polítics el defugen, ha de ser la societat civil la que ho faci i ho posi en l’agenda política. Cal debatre sobre la necessitat o no de continuar a l’OTAN.
Tot i acceptant com a problemes els nous riscos que enumera l'OTAN, -el terrorisme, el crim organitzat, la immigració i els recursos-, als quals socialment hem de fer front i donar una resposta, requereixen que els posem sobre la taula, i sobretot requereixen que abordem la manera d’afrontar-los.
No creiem que per combatre el terrorisme la millor manera sigui fer la guerra a l’Afganistan, o atacar qualsevol altre territori; ni pensem que estarem lliures d’atacs terroristes aplicant la violència contra la població en altres parts del món. Utilitzar la violència no generarà més seguretat a la nostra societat. No creiem que puguem combatre el crim organitzat a base de violència i sense combatre la corrupció o tancar els paradisos fiscals. No creiem que amb vaixells de guerra patrullant pel Mediterrani solucionarem els fluxos migratoris cap a Europa. No creiem i no volem assegurar l’accés al petroli o altres minerals a base de reprimir o atacar les poblacions locals on aquest recursos es troben. No volem una Europa que per mantenir el seu nivell de vida, per mantenir els seus privilegis, utilitzi la força i la violència. Com que considerem que aquest no és el camí, millor dissoldre l’OTAN.
