Les polítiques nuclears d'inici del segle XXI
Els mitjans de comunicació han posat de relleu els perills que suposa la proliferació nuclear de països com Corea del Nord o l’Iran, però poc s’ha parlat del risc que comporta la mateixa existència d’armament nuclear ni tampoc dels plans nuclears dels països que en posseeixen.
La seva permanència en els arsenals militars de les principals potències ha anat acompanyada, en aquesta primera dècada del segle XXI, per una revitalització dels mateixos arsenals i una actualització de les estratègies militars de com emprar-les en el nou marc iniciat després de l’11-S.
El gir més important en les polítiques militars nuclears va ser el que es va expressar en la Nuclear Posture Review (NPR), aprovada per l’administració Bush el gener de 2002. Aquest document defineix l’actual estratègia nuclear nord-americana, el seu ús i els nous desenvolupaments a implementar en els arsenals nuclears.
La NPR resumia la seva política en cinc punts. Assenyalava, en primer lloc, que Rússia continuava sent l’únic Estat posseïdor d’armes nuclears amb capacitat per destruir els Estats Units; establia en segon lloc una llista de sis estats com a objectius potencials per a les seves armes nuclears –Corea del Nord, Iran, Iraq, Síria, Líbia i la Xina- ; en tercer lloc afegia a l’antiga tríada nuclear de sistemes d’atac ofensiu (míssils balístics, bombarders estratègics i submarins llançadors de míssils) els sistemes de defensa, l’expressió del qual seria l’impuls a la creació d’un escut antimíssils que fes el territori nord-americà invulnerable; en quart lloc, establia com a objectiu tenir la capacitat de destrucció de búnquers enterrats que poguessin albergar armes de destrucció massiva (AMD), i, finalment, es refermava en el manteniment d’una gran reserva d’armes nuclears.
La NPR de 2002, junt a la renovació dels sistemes d’armes de la tríada que asseguren la seva permanència a l’arsenal nord-americà fins a final del segle XXI, proposa la creació d’una nova generació d’armes nuclears que puguin ser utilitzades realment: minibombes atòmiques, bombes antibúnkers, que siguin capaces de destruir-los encara que estiguin a gran profunditat o per neutralitzar arsenals químics o biològics. Amb aquesta decisió l’arma nuclear se separa de l’esquema clàssic de la dissuasió i es prepara per a ser utilitzada en el camp de batalla real, centrada en la rapidesa i la sorpresa. La NPR, enfront dels qui pensen que és un arma radicalment diferent i que la seva funció únicament és dissuadir, és a dir espantar potencials enemics amb una brutal reacció en cas d’un atac, pren partit pels qui consideren l’armament nuclear con un instrument militar més, simplement més eficaç que els altres, i que per tant no cal excloure d’antuvi la seva utilització. D’aquesta manera elimina la separació fins llavors existent entre l’armament nuclear i l’armament convencional i fa una banalització de l’arma nuclear que en facilita l’ús real.
La conseqüència més directa de la política de la NPR és el rebuig als acords de control d’armes. El 2002 EUA es retirà del Tractat sobre Míssils Antibalistics (o Tractat ABM), que limitava el nombre de sistemes antibalístics, per iniciar la creació de l’escut antimíssils; en el mateix sentit, no és ratifica el Tractat de Prohibició Completa dels Assajos Nuclears conclòs el 1995 (CTBT). Malgrat que l’administració Bush va fer bandera de l’amenaça de les armes de destrucció massiva, no va optar per la via del desarmament i la no proliferació a través de la via normativa, sinó per la via d’incrementar les capacitats militars, desencadenant d’aquesta manera, paradoxalment, una nova cursa d’armaments i un nou impuls a la proliferació nuclear del països que es puguin sentir amenaçats per aquesta política.
La NPR, en amenaçar nuclearment països no nuclears, trenca també el compromís pres per EUA el 1978, assumit també per les cinc potències nuclears durant la prorroga del TNP el 1994, i tornat a ratificar pel president Clinton el 1996, de no utilitzar armes nuclears contra un país que no en posseís. Però, fins i tot, en inserir-se en la doctrina de l’atac preventiu, poden ser utilitzades contra països que no només no en posseeixen sinó que ni tan sols els hagin atacat.
L’Administració Obama ha accedit a aturar i revaluar el polèmic escut antimíssils, però no ha renunciat a l’estratègia del primer cop, i té pendent en els propers mesos promulgar una nova NPR que substitueixi la de 2002.
Rússia ha fet un esforç en aquesta dècada per renovar els seus arsenals nuclears, amb la intenció de compensar les seves febleses en armament convencional i evitar així que el seu estatus de gran potencia militar es pogués veure qüestionat. Recentment ha publicat la seva nova doctrina militar, que inclou els principis de dissuasió nuclear fins al 2020. La nova doctrina militar reserva l’ús de l’arma nuclear per fer front a amenaces contra l’existència mateixa del Estat, i en resposta a atacs no només nuclears sinó també d’altres armes de destrucció massiva, alhora manté en l’ambigüitat la possibilitat de fer atacs nuclears preventius. Aprova, també, continuar amb la modernització i desenvolupament de la tríada nuclear russa, un dels objectius de la qual és augmentar la seva capacitat per superar sistemes antimíssils de possibles adversaris.
França, durant aquesta dècada, malgrat el discurs de la seva independència nuclear, ha adaptat la seva doctrina als nous aires de la guerra contra el terror i les armes de destrucció massiva que imposava l’Administració nord-americana. El 2006, l’encara president francès Jacques Chirac anunciava que França podria contestar amb un atac atòmic a estats que l’ataquessin amb mitjans terroristes, amb armes de destrucció massiva o per garantir els aprovisionaments estratègics i la defensa dels aliats, trencant així el seu compromís de no atacar nuclearment a països no nuclears. Per poder fer real i creïble aquesta amenaça d’atacs nuclears selectius i limitats, França ha desenvolupat una nova generació de míssils a submarins amb menys caps nuclears instal•lats, que des d’aquest any 2010 ja són operatius.
El Regne Unit va iniciar el 2006 un programa per preparar una nova generació d’armes nuclears amb les quals renovar les ogives nuclears que armen els míssils Trident de fabricació nord-americana i els quatre submarins que constitueixen la seva força nuclear. Els caps nuclears es fabriquen i es mantenen en l’Atomic Weapons Research Establishment (Awre), a Aldermaston.
Per la seva banda el nou concepte estratègic de l’OTAN, de 1999, declara que la permanència de les forces nuclears nord-americanes a Europa és indispensable per garantir la seva seguretat. S’estima que EUA manté bombes nuclears a sis països de l’OTAN, i que quatre d’aquests països, Bèlgica, Alemanya, Itàlia i els Països Baixos, emmagatzemen 200 bombes B-61 en les seves bases aèries i disposen d’avions i pilots capaços de llançar-les. Malgrat que les bombes són propietat dels EUA, per un acord de l’OTAN durant la guerra freda, el seu control pot ser transferit a un país d’acollida en temps de conflicte. La cimera de Praga de 2002 de l’OTAN va fer seva la doctrina de l’atac preventiu per impedir determinats atacs terroristes i, malgrat que aquesta no s’ha traslladat a la doctrina nuclear, el 2007 cinc antics generals de l’OTAN, en la qual havien ocupat una posició molt destacada, recomanaven en un llarg informe que aquesta organització adoptés el concepte nord-americà de l’atac nuclear preventiu.
La darrera potencia nuclear “oficial”, Xina, manté la doctrina de no fer el primer ús de l’arma nuclear, en la línea d’utilitzar-la únicament com un element de dissuasió enfront dels atacs nuclears, però també ha emprès un procés de modernització de l’armament nuclear amb el qual aspira el 2015 a tenir en servei una nova generació de míssils balístics tot augmentant el seu arsenal de caps nuclears, s’estima que fins a 220 des dels 200 actuals.
