Analisis Militar 2014
Publicat a l’Anuari 2014 Enciclopèdia Catalana
El darrer any es va caracteritzar per esdeveniments i decisions en l'àmbit militar que dibuixen un marc d'evident deteriorament de la seguretat mundial, pel que fa a les amenaces resultants d'enconats conflictes armats, que serveixen per justificar un nou procés de remilitarització mundial i una probable nova cursa armamentística. Un dels esdeveniments més rellevants va ser l'aparició de l'Estat Islàmic com a actor en els conflictes armats de l'Orient Mitjà, que va comportar una resposta internacional basada en una nova estratègia d'acció directa militar sobre el terreny en tot l'àmbit d'actuació d'aquest grup armat.
L'Estat Islàmic també va forçar una redefinició del rol de les potències estrangeres i dels diversos grups rebels que continuen enfrontats a les guerres de Síria i l’Iraq, amb un protagonisme especialment rellevant del poble kurd, una nació sense estat. D’altra banda, l'etern conflicte entre Israel i Palestina també va donar enguany un dels seus episodis més violents a la Franja de Gaza. A Europa, l'atenció es va centrar en una nova escalada militarista de les relacions Est-Oest, revifant les cendres de la vella Guerra Freda, on l'epicentre es va situar al sud i a l'Est d'Ucraïna, primer a la península de Crimea i després a les regions orientals del país, sempre sota la influència de Rússia. Així com no van ser oblidats els nombrosos conflictes armats al continent africà: nord de Mali, nord de Nigèria, Etiòpia (Ogadén), Somàlia, República Centreafricana, est de la República Democràtica del Congo, Darfur, Kordofan Sud i Nil Blau a Sudan, Sudan del Sud, i Al Qaeda al Magrib Islàmic a Algèria i Líbia.
Pel que fa a la component econòmica de la militarització mundial, malgrat que aparentment es va mantenir la tendència dels països occidentals cap a una reducció dels seus efectius militars, l'OTAN va anunciar la voluntat política de fer un esforç per augmentar sensiblement, fins el 2% del PIB, les capacitats militars dels seus membres. Igualment, una latent tensió a l'Est i Sud-est asiàtic, que va implicar una creixent militarització de la zona. Així i tot, en el darrer any va tornar a baixar lleugerament la despesa militar mundial, tot i que és preveu que aquest sigui el segon i l'últim any en el que els recursos mundials destinats als afers militars es redueixin. En últim lloc, cal destacar, com a notícies positives, l'entrada en vigor del Tractat sobre Comerç d'Armes aprovat un any abans en el si de Nacions Unides, i el nou impuls per part d’una bona part de la societat civil mundial, d'una campanya per aconseguir un tractat internacional per a la prohibició de les armes nuclears, que va tornar a introduir el debat sobre el risc per a la seguretat que suposa l'existència d’aquestes armes.
Orient Mitjà
Un dels fets més rellevants del període va ser l'avançament de, en altres temps grup armat vinculat a Al-Qaida, Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (ISIS o ISIL, en les seves sigles en anglès), que va passar a denominar-se Estat Islàmic (EI) quan va proclamar un califat a les zones sota el seu control a Síria i a l'Iraq, on va aconseguir una ràpida expansió. Aquest fet va posar de relleu la fallida del règim iraquià, sota l’empar dels EUA, titllat de sectari per la major part de la seva població. L’ús fet per l’EI dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials li va donar, sens dubte, una gran popularitat, facilitant l'expansió i l'adhesió de nombrosos militants d'arreu el món –de fet Occident veu amb temor no només l'avançament de les tropes de l'EI a l'Orient Mitjà sinó també la proliferació de simpatitzants amb la causa de l'EI, també a casa seva, que a portat a que combatents amb experiència i formació militar s’hagin unit a la lluita en Síria i l’Iraq--. D’altra banda, l'EI s'ha convertit en el més gran grup armat autofinançat del món (més de 2 mil milions de dòlars), gràcies al saqueig de les entitats financeres dels territoris sota el seu control i de la venda de petroli i gas de les zones que controla, i també pel support exterior. Aquests recursos econòmics van facilitar la seva capacitat armamentística, basada en primer lloc en la confiscació dels arsenals d'armament lleuger i pesant dels exèrcits iraquià i sirià, que li permet també subministrar-se en el mercat informal d'armament d’una regió on els llargs períodes de guerra han fet que existeixin grans quantitats d'armes disponibles. D'aquesta manera, l'EI compta amb un exèrcit estimat en 31.000 soldats ben armats, dels quals 12.000 provenen de països diferents a Síria i l’Iraq, i entre els quals es comptabilitzen fins a 2.500 combatents d'origen occidental. La Comunitat Internacional va reaccionar conformant una coalició militar liderada pels EUA que es va basar, almenys inicialment, la seva intervenció en bombardejos aeris a les posicions militars de l'EI i el rearmament i ensinistrament de les tropes que combaten sobre el terreny, entre les que destaquen els peshmerga kurds. Acompanyant als EUA es troben el Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia, Austràlia, Dinamarca, Canadà, Polònia i Turquia, amb el suport de l'OTAN i la Lliga Àrab, dels quals, hi participen directament en les accions militars: l’Aràbia Saudita, Bahrein, Jordània, Qatar i els Emirats Àrabs Units.
La irrupció de l'Estat islàmic va tenir també un impacte directe en la relació de forces de la guerra civil siriana, en la que els grups armats d'oposició al règim de Baixar al-Assad mantenen interessos divergents i també s'enfronten, ara, al mateix EI, del qual Al Qaida es va desvincular. La violència a Síria va continuar incrementant el nombre de víctimes de la guerra –que ja supera els 200.000 morts i els 11 milions que necessiten assistència humanitària--, i un informe del Consell de Drets Humans de Nacions Unides va alertar que el Govern sirià continuava perpetrant massacres, tortures, violacions, desaparicions forçades, usant menors soldat i realitzant bombardejos indiscriminats. La intervenció estrangera va continuar, i els EUA i els seus aliats van afegir, a la seva política de subministrament d'armament als anomenats rebels moderats que conformen l'Exèrcit Lliure Siri, els bombardejos de les posicions de l'EI al país.
El conflicte palestí-israelià va registrar un dels seus períodes més violents dels últims anys com a conseqüència de l'Operació militar israeliana sobre la Franja de Gaza anomenada “Marge Protector”, amb l'objectiu militar de destruir la infraestructura de túnels palestins de la zona. L'acció militar israeliana es va estendre del 8 de juliol al 26 d'agost, i va causar almenys 2.200 víctimes mortals, la major part civils palestins (69%); els atacs van causar també la destrucció de 17.000 edificis i el desplaçament forçat de 475.000 palestins. En el bàndol israelià es van comptabilitzar 66 militars morts i 7 civils, aquests últims a causa del llançament de coets per part de Hamàs sobre els territoris israelians adjacents a la Franja.
Àfrica subsahariana
Dels tretze conflictes armats que es mantenen actius al continent, enguany alguns van destacar per incorporar elements nous o per la seva rellevància política i humanitària. D'aquesta manera, a Nigèria, el conflicte entre el grup armat Boko Haram, present al nord del país, i les forces de seguretat nigerianes va provocar centenars de víctimes mortals, a més d'exaccions contra la població, com els segrestos massius. A la República Democràtica del Congo (RDC) van continuar els enfrontaments a la zona dels Kivus, amb un especial protagonisme del grup armat de caràcter islamista ADF, i la missió de Nacions Unides al país, MONUSCO, va mantenir una estreta col·laboració amb l'exèrcit regular congolès (FARDC), cosa que va dificultar l’acció humanitària a la zona. Al Sudan del Sud, els quatre intents d'alto el foc no van detenir els combats entre les forces governamentals i el SPLA-IO, que van afegir centenars de víctimes mortals a un conflicte que ja suma 10.000 morts. Després d'una visita a Beijing, el grup opositor va aconseguir que la Xina interrompés la venda d'armes al Govern sud-sudanès, però el conflicte va continuar viu.
Durant aquest 2014, la República Centreafricana va continuar vivint un dels episodis més violents de la seva història. El conflicte es va iniciar el 24 de març de 2013, quan Seleka --grup armat amb 5.000-7.000 efectius principalment originaris del nord-est del país-- va arribar al poder i els grups anti-Balaka (“anti-matxet”), formats per milícies rebels i altres grups anti-Seleka amb ex-militars de les Forces Armades Centre Africanes (FACA) es van revoltar. Des de llavors, el país s’ha vist sumit en una situació de violència generalitzada i venjances, en què la utilització interessada de les diferències identitàries ha portat a una elevada polarització entre cristians i musulmans i al distanciament entre grups ètnics. Tot això, malgrat la presència de la missió de la Unió Africana en el país, MISCA, dotada amb 6.000 militars i policies de diversos estats d’Àfrica Central, l'operació militar francesa Sangaris --desplegada a partir del 5 de desembre del 2013--, la missió europea EUFOR-RCA, desplegada a la capital Bangui, i la nova missió (MINUSCA) aprovada pel Consell de Seguretat --comptarà amb 12.000 militars, amb només un terç d'efectius sobre el terreny per un període inicial que arribarà fins el 30 d'abril de 2015 i està autoritzada a l’ús de la força armada--. Com a resultat del conflicte, en tan sols un any el govern va canviar tres vegades de mans i la violència armada es va cobrar almenys 2.424 víctimes civils. Finalment, un informe del Comitè de Sancions de l'ONU va revelar vincles entre el finançament i el subministrament d'armament, en tots els grups armats, amb l'explotació dels recursos naturals del país, i que la munició utilitzada pels combatents va ser produïda per 42 empreses de 16 països, entre els quals algunes de les potències més implicades en la pacificació de la zona, com és el cas de França.
Est d'Europa
Ucraïna va viure un dels seus episodis d'inestabilitat més importants després de les protestes ciutadanes favorables a un apropament cap a la Unió Europea, que van culminar en la sortida precipitada del poder del president pro-rus Yanukovich, es va produir una fàcil i ràpida annexió de Crimea per part de Rússia i una militarització del conflicte entre pro-rusos i pro-europeus a les províncies de Donetsk i Lugansk, de majoria russòfona. Els combats entre l'exèrcit ucraïnès i els grups d'autodefensa d'aquestes províncies van generar més de 3.000 víctimes mortals. La intervenció internacional en el conflicte, fins i tot va ser definida per alguns com un nou episodi de la Guerra Freda. Així, d’una banda, segons l'OTAN, hi van participar directament 1.000 efectius de les tropes russes i altres 20.000 van ser desplegats a la frontera amb Ucraïna. Per l'altra, l'OTAN va anunciar la creació d'una força de resposta ràpida contra una possible amenaça provinent de Rússia a l'Est d'Europa. Igualment, es van succedir diverses sancions econòmiques entre Rússia i el bloc Occidental implicat en el conflicte (especialment els EUA i la UE). Finalment, el 5 de setembre, les parts van acordar un alto el foc acompanyat de mesures polítiques per part de Kiev que atorguen més autogovern a les províncies rebels i un memoràndum per crear una zona desmilitaritzada, així com mesures de desminatge. Tanmateix, la treva no va eliminar completament els enfrontaments militars.
El cicle armamentista
Les dades de despesa militar del 2013 van mostrar una davallada del volum global de recursos destinats a qüestions militars de l'1,9%. El segon any consecutiu de reducció mundial de la despesa militar va deixar la despesa militar mundial en 1,75 bilions de dòlars. Tanmateix, la raó principal d'aquest decreixement va ser la reducció de la despesa militar nord-americana, amb un enorme pes (37%) sobre el total. La reducció de tropes dels EUA a l’Afganistan i l’Iraq va fer que als EUA la despesa militar es reduis un 7,8%, fet que no va significar perdre la primera posició en el rànquing de països amb més pressupost militar en termes absoluts, seguit per la Xina, Rússia, l’Aràbia Saudita i França. En termes generals, també la despesa militar va continuar decreixent a l’Europa Occidental i Central i a Oceania, però va augmentar a la resta del món. A la Xina l'increment va ser del 7,4% i a Rússia del 4,8%. Per regions, Àfrica és on més va augmentar la despesa militar en termes relatius (un 8,3%), i són destacables els increments de Ghana, Algèria i Angola, que van ser possibles gràcies als ingressos que els hi reporten els hidrocarburs. Aquests també van ser utilitzats per la remilitarització a l'Orient Mitjà, on en tan sols una dècada la despesa militar ha augmentat un 56%. És per això que els països d'aquesta regió són uns dels principals clients de la indústria militar occidental, que compta amb 73 de les 100 principals empreses d'armes del món.
Els principals exportadors d'armes van ser, per ordre d'importància, els EUA, Rússia, Alemanya, la Xina, França, el Regne Unit i Espanya, mentre que els cinc principals importadors van ser l’Índia, la Xina, el Pakistan, els Emirats Àrabs Units i l’Aràbia Saudita. Les vendes d'armes a regions en conflicte armat van continuar, malgrat la situació de tensió i inestabilitat o la manifesta violació dels drets humans en algunes de les destinacions, com és el cas de les vendes d'armes europees a Líbia, Israel, l’Aràbia Saudita, Egipte, l’Índia, el Pakistan, la República democràtica del Congo o el Sudan del Sud, alguns dels països més destacats entre els 43 estats dels 51 governs autoritaris assenyalats per l'Índex de Democràcia que van rebre armament europeu.
Jordi Calvo Rufanges
