Indústria d’armes a Catalunya Dels trabucs a l’aeronàutica
Article Index
Catalunya ha tingut en el seu passat una indústria militar important que va jugar un paper important en el desenvolupament industrial i econòmic del país. Especialment a final del segle XVII i tot el segle XVIII es va desenvolupar una xarxa de fargues i tallers de mestres armers per tota la geografia catalana de reconegut prestigi en l’àmbit de la península i fins i tot internacional, amb exportacions importants. Aquests mestres armers van ser molt apreciats en la producció d’armes blanques, espases, dagues, baionetes, ganivetes i d’altres tipus, però també i molt especialment en armes de foc, com fusells, pistoles, també d’armes de gran calibre, com canons i morters.
Els ciutadans amb títol nobiliari, més els considerats “honrats”, com ara clergues, oficials del Sant Ofici, funcionaris, propietaris rurals i els seus criats, professions lliures i mestres d’ofici, tots ells tenien, des del segle XV, el privilegi de posseir armes de foc. Gairebé es podria generalitzar i dir que la majoria de la població tenia permís d’armes. Així, quan els governs locals cridaven a sometent(1) tothom havia d’acudir amb les seves armes per prestar auxili a la comunitat. Aquesta proliferació de gent armada va facilitar l’expansió dels gremis dels mestres armers, que es van estendre per tota la geografia del Principat. Van ser especialment importants els nuclis de gremis de mestres armers de les ciutats de Ripoll, Solsona, Manresa, Vic, Cardona, Girona, Tortosa, Igualada i Barcelona, entre les viles de major producció. Aquesta proliferació de comunitats de mestres armers va facilitar que, fins i tot, es desenvolupés una variant d’armes típicament catalanes, com ara les armes de foc anomenades de pedrenyals, mecanisme de percussió amb roda i espurna, molt diferents de les de metxa, o les pistoles de culata rodona, ferrades o enllautonades, les quals formen part de moltes col·leccions per la seva peculiaritat catalana. Així mateix, nombrosos mestres armers(2) han quedat lligats a la història de la producció d’armes catalanes i són moltes les sagues familiars importants, com els Peresteva de Ripoll, Valls i Ribot de Barcelona, i els Rovira de Igualada(3) lligades a la història industrial militar.
Aquesta florescent indústria va tenir una abrupta interrupció amb el final de la Guerra de Successió de 1700/1714 que enfrontava els seguidors de les dinasties d’Àustria i França, quan un edicte reial signat pel vencedor Felip V prohibia la fabricació i la propietat d’armes en els territoris catalans que s’havien mantingut fidels a l’arxiduc Carles d’Àustria. La casa reial desconfiava de la producció d’armes en un territori que s’havia mostrat contrari al rei Borbó i que podia afavorir un retorn a les hostilitats. Després de nombrosos edictes de recollida d’armes de mans privades, es van comptabilitzar 61.000 armes de foc i 8.000 armes blanques.(4) Considerant que el 1714 a Catalunya hi havia 400 mil habitants, un 20% dels catalans eren propietaris d’armes. Això ens dóna una aproximació a la baixa del volum i dimensió de les armes existents. La prohibició va afectar tots els mestres armers que van haver d’aturar la seva producció. Però aquesta situació va durar poc. Ben aviat la Casa Reial es va adonar que necessitava la perícia dels armers catalans per abastar el seu exèrcit i els botiflers.(5) A partir d’un edicte de 1715, el pragmatisme es va imposar i un nou edicte autoritzava a reprendre la producció d’armes, però amb la condició de subministrar-les únicament a les forces armades de Felip V, prohibint la venda d’armes a particulars per evitar possibles insurreccions o atacs dels catalans. Un pragmatisme repartit a les dues bandes, ja que tampoc els armers catalans no van mostrar massa escrúpols a l’hora de subministrar armes als exèrcits ocupants.
La represa del treball dels mestres armers en els asientos(6) va permetre l’expansió del sector. I va afavorir una concentració de mestres armers, que es van establir en dos grans nuclis forts de producció pesant, Barcelona i Ripoll. Ripoll va arribar a donar feina a 500 treballadors, cosa que representava el 40% dels habitants de la ciutat, on es van especialitzar en la producció de canons per a armes portàtils. A Barcelona arribaren a ser 32 mestres armers amb 300 homes que vivien d’aquesta feina, el més destacat dels quals, Pere Ribot, que tenia la farga a les Rambles, fabricava artilleria de bronze, canons i morters. Més reduïts eren els nuclis de Manresa i Igualada, amb producció d’armes petites. I alguns centres de producció d’accessoris a Olot, Sant Joan de les Abadesses, Berga, Cervera, Badalona... Aquesta situació es perllongà tot el segle XVIII i va adquirir molta rellevància. A Solsona es fabricaven canons i ganivetes. Barcelona es va especialitzar en armes blanques (sabres i espases), eclipsant fins i tot la ciutat de Toledo. La producció anotada en els asientos entre 1714 i 1794 comptabilitza 276.000 armes de foc i 58.000 armes blanques, i potser devia ser superior, perquè aquestes quantitats són tan sols les documentades. La notorietat de la producció d’armes catalanes queda avalada en les nombroses exportacions fora de l’Estat espanyol. Són molts els documents que demostren les exportacions a Mèxic, Livorno i Anglaterra, i s’han trobat armes catalanes a Rússia, Amèrica del Nord, països nòrdics i nord d’Àfrica.
Però a final del XVIII és va produir una davallada en el sector que va comportar una forta crisi. Els asientos es reduïren de cop i molts mestres d’armes van tancar les seves fargues. Les raons que argumenten els diferents autors(7) que han estudiat el fenomen són diverses, però tenen molt a veure amb els problemes que avui afecten les actuals indústries militars espanyoles, com veurem després.
Un dels factors esgrimits té a veure amb un tipus de producció artesana. Les peces que componien les armes es produïen manualment, i el fet que hi hagués un fort augment de demanda va afavorir que es passés a una producció més industrial. Hem de pensar que som a final del XVIII i s’estan començant a produir els canvis que portaran a la revolució industrial. Aquest treball més artesà, més l’aparició del carbó de cock, del qual sí que disposaven Astúries i el País Basc, va fer que a Catalunya es produís una forta davallada de la qualitat de les armes, ja que no es disposava de carbó mineral i s’utilitzava carbó fet amb fusta dels boscos. Un altre element important és que l’augment de la demanda va anar acompanyat d’una disminució dels preus imposada pel govern de Madrid. Això va fer que els mestres armers disminuïssin la qualitat dels seus productes. L’ajust dels preus va conduir a fabricar armes sense decoracions ni polits i, el més greu, amb canons més prims. Les crítiques van ploure contra els armers catalans, ja que les armes rebentaven a les mans dels usuaris. Situació agreujada per l’arribada del lliure comerç internacional. Van començar les importacions d’armes provinents d’Anglaterra amb prestacions superiors, obtingudes amb mètodes siderúrgics més avançats tecnològicament, com ara els alts forns, dels quals Catalunya no disposava, i això va afectar la competitivitat de les armes catalanes.
I encara cal afegir que l’augment de la demanda de més asientos va incrementar l’aparició de nous mestres armers, que van establir una forta competència entre ells per fer-se amb les comandes. Això va donar lloc a l’aparició de corrupcions diverses i pel que sembla molt generalitzades, les quals estan ben documentades(8) lliurament d’armes velles com a noves; armes que no havien superat les proves de verificació; es falsificaven marques d’altres armers de més prestigi; alguns dels perits examinadors dels lliuraments eren parents d’armers. Així, es parla d’extorsions, comissions indegudes, prevaricacions i clientelismes afavorits per la mateixa Administració. Tot plegat va sumir en el descrèdit els gremis dels armers catalans. Els plets els van ploure a sobre. Són múltiples les querelles presentades per les dues bandes, les dels armers contra el govern i viceversa, el govern contra els armers. També es produïren querelles entre els mateixos mestres armers.(9)
Aquesta crisi va comportar la pràctica desaparició dels sector, que ja no va tornar a refer-se de l’anul·lació de comandes per part de l’Estat. Aquestes es van desplaçar al País Basc per a pistoles i fusells, a Toledo per a les armes blanques, i a Sevilla per als canons i morters. I a partir de 1778, any en què van començar els plets i la crisi, els mestres armers catalans entraren en un descrèdit profund. Després va arribar la invasió francesa de 1794 i el govern de Madrid no va convocar cap més asiento d’armes de foc a Catalunya. Els gremis d’armers de Ripoll i Barcelona van desaparèixer del tot l’any 1833. Durant el segle XIX gairebé és inexistent la fabricació d’armes a Catalunya.