Dels atacs anticipatoris i la Revisió Estratègica de la Defensa
El passat 20 d’octubre José M. Aznar desvetllà en un discurs en el Centro de Estudios Superiores de la Defensa (CESEDEN) una nova doctrina d’atacs anticipatoris. En el seu discurs va dir que: «La lluita contra un terrorisme sota formes de destrucció massiva exigeix una nova forma d’entendre la seguretat (…), l’eficàcia d’aquest combat porta al supòsit d’emprendre accions de caràcter anticipatori, encara que estiguin restringides a casos determinats".
Tomàs Gisbert (Desembre 2003) Materials de Treball, núm. 23.
Posteriorment, en el ple del Congrés, va tornar a justificar la legitimitat d’aquestes accions i que no han de ser previstes només per a atacs provinents de fora de l’Estat espanyol, donant a entendre la possibilitat d’emprar-les en la lluita contra ETA, amb la qual cosa, en el súmmum dels despropòsits, estaria arribant a justificar en part l’acció dels GAL dels anys 80.
Amb aquest anunci Aznar segueix l’estela marcada per la política unilateral dels Estats Units que ha fet de la guerra preventiva, adoptada oficialment en la seva Estratègia de Seguretat Nacional de novembre de 2002, la justificació de la seva política militarista d’agressions armades.
La gravetat de la doctrina dels atacs anticipatoris resideix en el fet que parlar d’atacs armats sense una agressió prèvia trenca totes les normes del dret internacional sobre les quals es basa la seguretat. El respecte a aquestes normes genera la confiança que cap país o territori serà atacat si no porta a terme primer una agressió. Amb aquesta nova forma d’entendre la seguretat es vulnera directament el dret internacional que s’ha anat construint amb tant d’esforç per evitar la barbàrie de la guerra. Construir la seguretat pròpia amenaçant la seguretat aliena només potconduir a la inseguretat de tots. L’única via que pot conduir-nos a un món més civilitzat és l’adhesió a l’imperi de la lei i la confiança en la cooperació multilateral i en els tribunals internacionals, i no la via de la força militar unilateral i el dret del més fort.
No és estrany que el discurs d’Aznar hagi estat seguit amb preocupació al Marroc. Així, l’estat major de les forces armades marroquines en deduïa la possibilitat que l’exèrcit espanyol podria intervenir en territori del Marroc per respondre a una suposada amenaça de terrorisme islàmic que fes servir aquest país com a plataforma per cometre atemptats a l’Estat espanyol. De la mateixa manera,
algun diari influent del Marroc assenyalava que les amenaces que suposen les despeses militars espanyoles i la doctrina de guerra preventiva van dirigits contra el seu país al qual, si més no, l’Estat espanyol fa xantatge (La Razón, 30/10/03).
És preocupant que, malgrat l’escàndol públic que ha suscitat aquest discurs, aquesta política ja estigués assumida en la Revisió Estratègica de la Defensa (REE) presentada per Federico Trillo a la Comissió de Defensa del Congrés el 18 de desembre de 2002. Aquest document té com a objectiu definir la política militar de l’Estat espanyol fins a l’any 2015 amb un important nivell de concreció i s’hi inclou, en dues ocasions, la possibilitat que l’exèrcit espanyol faci atacs preventius. La REE situa com a primera missió de les forces armades la d’«impedir qualsevol tipus d’agressió i, si fos necessari, respondre-hi», i assenyala en el desenvolupament d’aquesta missió que: «Per impedir qualsevol tipus d’agressió, les FAS hauran de realitzar accions de prevenció, dissuasió i totes les que contribueixin al control d’una crisi i evitin que desemboqui en un conflicte armat. Al mateix temps, aquí s’hi ha deconsiderar qualsevol acció armada preventiva dirigida, com a últim recurs, a evitar l’agressió» (pàg. 175. Disponible a www.mde.es).
Més endavant, a l’apartat IX, Las Fuerzas Armadas y la nueva amenaza terrorista, recull el Concepte Militar de l’OTAN aprovat a la Cimera de Praga de 2002. En aquesta cimera es va adoptar la lluita contra el terrorisme com una nova missió de l’OTAN, dintre la qual no s’ha de descartar la possibilitat d’atacs preventius. Així, en l’últim dels cinc camps de treball a què obliga aquesta nova missió hi figura: «La forma d’actuació dependrà sempre de l’amenaça i la imminència de sofrir un atac terrorista, i d’això se’n pot derivar, en conseqüència, un possible atac preventiu».(pàg. 194)
Encara que la revisió estratègica de la defensa no és un document que emani del Parlament sinóque ha estat elaborat pel Ministeri de Defensa, sí que ha comptat amb el consens del PSOE, CiU, Coalició Canària i, evidentment, el PP, que han participat en el procés de la seva elaboració. Així mateix, va ser presentada a la Comissió de Defensa del Congrés el 18 de desembre de 2002 i els diferents grups parlamentaris s’hi van poder pronunciar. S’ha de celebrar que finalment els partits de l’oposició hagin reaccionat enfront del discurs d’Aznar el passat 20 d’octubre. Però la gravetat de la política d’atacs anticipatoris d’Aznar posa de manifest la necessitat que el debat sobre la política de seguretat i defensa no quedi reclòs en un àmbit tancat allunyat de l’opinió pública i ens obliga a treballar per un canvi en profunditat d’aquesta política que la desvinculi d’una concepció agressiva i militarista.
